breu recordatori fotogràfic

No hi ha paraules. La resta de membres del ccestupendo (Nyofles, Ginesito) també són protagonistes d'aquest moment inoblidable. Si acostes la cara a la foto, sentiràs l'olor a tabac ranci que omplia tota la sala.

La font de la carrasca i el carrascaret: de la pagesia a la tecnologia.

El dimecres, dia dotze, vam fer un recorregut, què no per conegut, resultà menys interessant. Hi contribuïen dues circumstàncies: última eixida del trimestre i les presències del sempre esquiu Oposició, i de l'enigmàtic Nyofles. Corrien molts remors sobre el parador de Nyofles: alguns el situaven dirigint una experiéncia bilingüe a L'Alguer a l'illa de Sardenya; altres deien que, ofés per no aparéixer en la breu història del ccestupendo que Oposició havia publicat en aquest blog (per cert l'autor ja ha fet una nova edició del post en la qual ja figura Nyofles), s'havia fet el ferm propòsit de no "cavalcar" més amb aquesta panda d'impresentables. Cap d'aquestes conjectures eren certes. A la fi es descobrí l'autèntica raó: el dur i llarg hivern manté al nostre amic en un estat de letargia esportiva de la mateixa manera que un ós hiverna al seu cau. Afortunadament hem dit adéu a la dura estació i la crida de la primavera anima al personal.
El punt d'encontre l'havíem fixat a Castalla. Allí ens esperava Nyofles. Després de les salutacions (sempre dóna alegria retrobar-se amb els amics), enfilem la carretera que ens durà al peu del camí de la Font de la Carrasca. El majestuós i més "guapo" que mai Castell guaita des del seu turó el nostre marxar tranquil. La pujada a la font s'agafa de tal manera que tens la sensació d'estar pujant una costera amb molt més pendent. Breu aturada a la font on increïblement, i malgrat la sequera, un filet d'aigua fresca brolla incessant. Continuem la pujada cap a la finca del Carrascaret, meravellós paratge en el qual la mà humana ha respectat bona cosa l'entorn, fins i tot el mur que delimita la finca es mimetitza i forma un conjunt harmònic amb la natura. Dinem en una talaia que domina la serra de Biar i el terme de Sax. La tornada es fa breu. Al passar al costat de l'impressionant parc tecnològic Actiu, observem la diferència de l'ahir (representat pels masos i finques de la serra) a l'avui (representat per aquest innovador parc industrial). Potser la clau del nostre futur estiga en potenciar el present, respectant el passat.
Ens acomiadem de Nyofles. Oposició i Takesi continuen, amb un petit rodeig, la tornada cap a Ibi. La vesprada ja allarga el suficient com per a pensar en itineraris més intensos des del punt de vista físic. Això serà, però, el trimestre vinent....

PER LA SERRA DE MARIOLA

El passat dissabte 8 de març, una vegada ajornat el viatge a "Torrepayeco" per falta de personal (ja pareguem els equips de futbol) vam fer una fantàstica ruta per la Serra de Mariola. L'eixida oficial va ser en Batoi (no confundir amb Alcoi), ja que Ginesito ens esperava en el Camping. Després d'una exigent pujada inicial i passant per les casetes del salt arribarem a la carretera que ens duria a l'encontre del nostre guia (això és per anomenarlo d'una altra manera). Allí ens va rebre amb la seua indumentària habitual: una combinació espectacular de colors, més pareguda a la de la família Aragón que a la d'un ciclista.

Des d'allí vam seguir Ginesito, que d'una manera magistral ens va conduir per camins i sendes de la serra: "¡Cuidado!, bajada técnica", que traduït vol dir: "Peu a terra". "¡Plato pequeño! viene una subida", que vol dir: "Si tens ... puja sense baixar de la bici". En fi, coses dels profesionals. Tot això per no comentar les senyals que feia per indicar canvi de direcció. Si heu vist la pel·lícula ET, doncs el mateix, però amb el dit avall assenyalant a terra.

Impresionant és el coneixement que té de la toponímia de la serra, ¡Felicitats! La pròxima volta, durem traductor, perquè fa servir un llenguatge un poc tècnic.

Ja a punt d'acabar (això és el que jo pensava), ens vam despedir de Ginesito i vam anar per un lloc que es diu Santa Bàrbara (por ser?) en direcció al Camping. I dic molt bé, a punt d'acabar, perquè Takesi tenia preparada una sorpresa: un trenca-cames que no s'acabava mai, però amb un paisatge meravellòs. Finalment arribem al Camping, que després d' un descens prolongat ens du al nostre punt d'eixida. Un matí molt ben aprofitat i un passeig deliciòs.

De la companyia de la soledat, a l'agraïment a m_mori.

Els passats dilluns, dia 3, i dimecres, dia 5, vaig realitzar el mateix recorregut encara que amb una diferència substancial: el dilluns anava sol i amb Sol , el dimecres nuvolat acompanyat per m_mori. La percepció dels fets canvia molt d'una circumstància a una altra. Per tal de no ser pesat escriuré només l'eixida del dimecres.

Precisament el títol del post es deu a la presència de m_mori en l'últim instant, quan jo ja havia desesperat i em dirigia cap al cotxe per a tornar a casa.

La vesprada era ventosa amb una tramuntana molesta. El cel cobert per núvols inestables que es movien amenaçadors, ansiosos per descarregar el seu mar de gotes. Vam encarar la via d'Ibi-Castalla (via verda ja!), i per una carretera poc transitada vam arribar a Santa Ana. Sens aturar-nos, continuàrem cap a l'esplèndid Barranc de Favanella. Breu descans per a dinar (ja desconfiàvem del Madrid); entre carrasques i pins apleguem a la carretera del Canalís. Un camí que en el seu moment ens descobrí Ginesito, ens deixa al començament de la baixada de Penyes Roges (es confirma que el molló és una làpida de l'any 1897 i amb el nom Antonio). Descens ràpid i un punt perillós. En un obrir i tancar d'ulls, ens trobem enfilant el camí vell d'Onil i entrant en Ibi per polígon. Han estat trenta-cinc quilòmetres molt entretinguts. Per això, estic molt agraït a m_mori. Gràcies a la seua inconsciència (l'oratge no animava a eixir en bici) una vesprada ordinària es tranformà en una estona extraordinària.

Un Everest llamado Maigmó (43 kms.)

Imaginen a Sir Edmund Percival Hillary en plena juventud, por ejemplo el 29 de mayo de 1953. Se encuentra ya junto a la cima del Everest, quizá sea cuestión de dos horas llegar, disfrutar del logro e iniciar el descenso triunfal. Imaginen que no le acompaña únicamente el sherpa Tenzing Norgay, sino que son cinco los sherpas que le acompañan, se trata de toda una expedición de gente preparada y realmente capaz.

Imaginen ahora que Edmund Hillary, que todavía en aquel entonces no era Sir, decide que hay que ponerse en marcha y reiniciar la subida. La cima está ahí, a la vista, y un último esfuerzo traerá recompensas inmensas. Sin embargo, en ese momento uno de los sherpas dice que se ha levantado un vientecillo molesto y frío, que en la cima se debe de estar algo incómodo y que, en cualquier caso, él no sube a la cima sin antes comerse un buen bocata. Comiezan a comer, y un segundo sherpa dice que no ve muy claro eso de coronar el Everest, que él tiene que recoger a su hija del cole tres cuartos de hora más tarde y que el tiempo apremia. "Igual casi si eso subimos otro día, ¿no?" -dice. Un tercer sherpa afirma que él, en cualquier caso, iba a subir al tran-tran, que no se ve en plena forma. A todo esto, se han comido los bocatas, y el cuarto sherpa dice, contradiciendo al primero, que él ya con el estómago lleno no asciende. Le apoya el quinto sherpa, que dice que mejor que ascender el Everest se toman un café bombón. Que él se muere por degustar un café bombón.

Deciden volver, pues. Tanto nadar para ahogarse en la orilla. O mejor, tanto nadar para cuando uno ya está en la orilla decidir que mejor volverse a introducir en altamar.

Imaginen a Hillary lamentando la oportunidad perdida. Ya posiblemente nunca será Sir. Imaginen ahora su cara cuando el sherpa que tenía que recoger a su hija, en realidad, no tenía que recogerla; cuando los sherpas en baja forma y con el estómago lleno vuelven a casa a una velocidad de vértigo, y cuando el sherpa adorador de los cafés bombón llega al bareto más cercano, se apoya en la barra y, por fin, le pide a la camarera: "Una tónica, por favor, que el café me desvela. Si puede ser, que sea Schweppessssssssss..."

Dues "horetes" reparadores

Feia quinze dies que no pujava a la bici. Un inoportú (tots ho són) constipat i un oratge inestable, m'havien privat de practicar el meu esport favorit. Fins i tot hui no pintava un dia per a eixir.
Per fi la vesprada es mostra amable, i decidisc aprofitar l'avinentesa. agafe la "burra" i comence el recorregut que quasi sempre faig quan isc una estona en solitari: via verda fins el poliesportiu; carretera de la Font Roja fins la carrasca del quilòmetre 5; carretera de les Llacunes (on es troba La Safranera); carretera de Banyeres fins el Molí Paià; carretera de Preventori fins el col·legi de la Salle i tornada per la via urbana fins arribar a Batoi (gran barri!). Vaig estar a punt de muntar a "Ca Suni" però em trobava massa cansat (es nota la falta de forma). El més extraordinari de tot va ser la claredat del paisatge: la pluja d'aquestos dies ha netejat l'aire, el cel "entreverat" on el Sol li guanya la partida als núvols i les serres, guapíssimes, "embufandant-se" de boira/blanura el cim.
L'esforç ha pagat la pena. Són meravelloses les endorfines.

P.P. (post-post) Endorfina: també coneguda com a "hormona de la felicitat",és una substància bioquímica analgèsica segregada pel cervell que té la funció essencial d'equilibrar el to vital. El somriure i l'activitat física són els majors generadors naturals d'endorfines.

PLANTÓ, GOSSA PERILLOSA I CAIGUDA LLIURE

Arribada al lloc de concentració habitual: l'IES Derramador. M_mori i Pau dixit se saluden i decidixen entrar en el recinte, després d'una primera inspecció rutinària de M_mori en la que no observa moviments humans, ni carros amb bicis adossades. SORPRESA, SORPRESETA!!!! La primera inspecció ocular ens porta a fer una inspecció més profunda, perquè no podíem creure que fóra veritat un plantó de tanta envergadura. Entrem en l'edifici i es van confirmant les nostres sospites: només queda el conserge tancant, l'administratiu i el cap d'estudis que ens informa que hui no hi havia reunions i que no hi ha ningú a excepció d'ell i que també abandona el vaixell. Decidim iniciar la marxa i rescatem a Marmitaco d'una depressió segura. La cosa no acaba ací. Qüasi al final d'una dura pujada ens envien una gosseta de caràcter perillós que intenta dinar-se no a un sinó als tres ciclistes. Com podem ens desfem de l'animalet en dura lluita per seguir avant; reposem forces i continuem pedalejant per sendes vertiginoses i vistes impecables que ens oferixen una caiguda per "curiós" de Marmitaco. Després del nou esglai reprenem la marxa i de tornada a Ibi ens reposem amb deliciós bombó, previ intent de M_mori de donar-li un bes a l'asfalt... Confiem que el pròxim dia puguem reprendre amb força noves etapes i que el mal d'ull d'un dimecres 13, a manera de virus, haja sigut totalment neutralitzat. Una salutació.

Hagamos un poco de historia

Queridos brokebackmountainers bike:

Allá por el curso 2003-2004, unos intrépido aventureros salían esporádicamente con sus bicis (en algunos casos trozos de hierro con ruedas) a dar unos paseos y a disfrutar de la naturaleza. En esos inicios (recuerdo a Agost, por la vía), con nuestro dire y su Chámbit, una parte femenina siempre dispuesta, el nebot de Lola y los profesionales con todo el instrumental necesario para ser unos verdaderos ciclistas (Rafa y nuestro actual Takesi), hacíamos salidas tan dispares como una vueltecita por la vía (máximo 2% de desnivel) o el pantano de Tibi (mínimo un 89%), al menos eso recuerdo yo, porque mi pájara no tiene parangón con la de Indurain, Landys o Ullrich en el Tour o Vuelta.

Poco a poco se fueron haciendo más habituales las salidas y el grupo (o banda, como queráis) empezó a adquirir material mejor. ¡Claro!, que la adquisición de material era la excusa perfecta para quedar a comer y bajarnos a Alicante a ver bicis. La primera foto que tengo de nuestras salidas data del 22 de febrero de 2006, hace casi ya dos años. En ella posan, posamos orgullosos, Marmitako, Pau dixit y un servidor, con nuestras burras nuevas, y nos flanquean a ambos lados Lance (sí, sí, el de los seis Tours) y Takesi. Mirad:

Más tarde vinieron Agres, mucha vía al principio pero luego las pagamos todas juntas subiendo al santuario, que estaba casi en el cielo, las marchas a la Martina, a Xixona cresteando todas las cimas de la Comunidad Valencia, al Refugio de Ibi, a la Font de Vivens, a Sant Antoni, a la Font Roja, a la ruta del Quijote, bien preparada y amenizada por Marmitako (ya sabéis, sólo nos faltó parar a...), las comidas en la caseta del susodicho individuo anteriormente conocido como La Boheme, puerto de Biar con pinchazo incluído y un calor que derretía las piedras, la Torre de les Maçanes, Polop, els voltors, Biar-Villena por la vía, el pi gegant, Reconco, Canalís, etc. Todo ello coronado con el broche de oro: el Camino de Santiago. Al menos eso parece:

Durante ellas se fueron uniendo al grupo nuevos miembros esporádicos como Enric, Jorge y miembros permanentes como el conciertista Josep, los grandes literatos m_mori y nyofles o una criatura de "Torrepayeco", se dice así, no? En fin, sin olvidar a Miryam y a Blanca que también nos acompañaron y han dado el toque femenino al grupo.

Por último, y antes de que os durmais del rollo, sólo me queda recordar a nuestro fieles seguidores del grupo: Pedro y Suni, que siempre han estado para saludarnos a nuestra salida y a nuestra llegada. Un saludo para ambos.

No quiero acabar sin recordar que el CCEstupendo ha llegado a ser tan famiso y mundialmente conocido que ¡hasta los medios de comunicación se pelean por entrevistarlos!

"Good mourning and good luck"

Un gratacel anomenat Reconco

Aprofitant aquesta eterna primavera (potser una mica "cansina") l'eixida triada és més pròpia d'èpoques més avançades de l'any on el capvespre triga més en arribar. El poder de persuasió de Josep (ell la deixa caure i si cola, cola) ens embauca en una ruta extraordinàriament atractiva: la pujada al Reconco. Serra amb un aire de misteri, entre llunyana i propera, amb un aspecte imponent i abrupte, de la qual tots saben on està, però pocs gosen anar-hi (en bicicleta). Realment es tracta d'un gratacel rocós que la natura ha situat com a referència i guardià de la nostra comarca.
En aquesta ocasió som quatre els "genets" (Pau dixit, Marmitako, Josep i Takesi) disposats a fer un itinerari dur i potser esgotador. Una tranquil·la passejada pel Camí Vell d'Onil (feia temps que no hi passàvem) era "l'aperitiu" que precedia al "primer plat":el Port de Biar. El "segon plat" es presentava en forma d'una costera de cinc quilòmetres amb un pendent mitjà del 7-8 %: la pujada al Reconco, amb rampes en les quals desitges abandonar la bici, les cames et fan figa i el cor es mostra incapaç d'abastir de "combustible" l'organisme. A la fi la recompensa d'una vista meravellosa. És desbordant la quantitats de poblacions i serres que es dominen des d'ací. El Reconco és una pujada molt agraïda ja que aplegues al mateix cim de la muntanya sense baixar de la "burra". Després d'una reposició de forces més que merescuda i unes artístiques fotos, iniciem la tornada amb un vertiginós descens (tant que costa pujar-hi i en un no-res ja estàs baix). Recuperem l'assossec i per la via tornem a Ibi (hem recorregut cinquanta quilòmetres). No acabem de creure'ns com després d'un esforç tan exigent, ens envaeix una sensació tan agradable. Realment les endorfines són unes substàncies fascinants.

Sant Antoni, preludi de carnestoltes

Feia temps que no ens reuníem un grup tan nombrós. Sis aventurers brokebackmounters encetàvem una nova cavalcada. Especial il·lusió despertà la presència d'Oposició, després de varios mesos (n'he perdut el compte) absent, totalment recuperat de l'operació de muscle, i havent utilitzat tot tipus d'excusa per tal de justificar "l'escaqueig" setmana rere setmana. Me n'alegre bona cosa.
Començàvem l'etapa direcció l'Altet, per la carretera de servei amb un sol esplèndid. No arribava a ser primavera però l'ambient ho semblava: ametllers florits des de fa setmanes (enganyats per aquest oratge) i una llum enlluernadora que invitava a fer una llarga passejada per la solana de la Font Roja. La pujada a Sant Antoni per aquest vessant és més suau, encara que hi ha un rampa d'un alt percentage (el mur) que et castiga molt durament les cames. La recompensa en forma de panorama paga la pena: el Puig, els Plans, la Serreta, l'Aitana, entre d'altres, mostren els seus encants, descarades, incitant-te a que les visites.
Després del mos reconstituent (Josep quasi no esperà a baixar-se de la "burra"), tornàrem per la mateixa ruta, aquesta vegada per la via de la Sarga a l'Altet (via no recuperada però bellíssima en el seu recorregut).
La vesprada havia passat ràpida, animada, a bon ritme. Conversacions variades, bon humor (Pau dixit tornà a ser "Sierra nevada" amb els seus "demarratges" secs).Segons anàvem entrant en Ibi el grup es desgranava: Oposició i Marmitako en la part alta del poble; Josep, Pau dixit i Takesi cap a l'institut. Un moment! En falta un! Ah sí! M_mori havia deixat el grup sense acomiadar-se'n. La proximitat dels dies carnavalescos li manté inquiet. I això en un gadità (a més de Chiclana) està més que justificat.

P. P. (postpost) Pau dixit i Takesi, desafiant el fred que s'apoderava de l'ambient, exploraren part dels camins que van vora riu, per a arribar a la depuradora. Després d'una estona investigant amunt i avall, la búsqueda resultà infructuosa, encara que satisfactòria per l'esforç realitzat.