Marmitaco i l'art de transformar una pujada en una baixada.

Compten les cròniques esportives de l'època que el gran Fignon (ciclista francés guanyador de dos "tours") decidí no participar més en el "Giro d'Itàlia" quan va comprovar que els organitzadors li "estafaven". L'engany consistia en fer aparéixer al llibre de ruta de l'etapa ports de muntanya que després resultaven ser suaus canvis de rasant, els quals els professionals superaven sense adonar-se'n. És clar que l'objectiu era "regalar-li" la cursa a l'ídol local, i gran "rodador", Francesco Moser. El que ningú no sabia és que un dels dissenyadors d'aquestes etapes era l'amic Marmitaco.

Aquest dimecres es produí un fenomen molt curiós: Marmitaco va preparar un recorregut tan còmode i entretingut, que quan l'acabàrem, teníem la sensació d'haver recuperat les forces. Va ser fantàstic. Per fer una comparació, és com si te n'anares una nit de festa i tornares a casa amb més diners que amb els que havies sortit.

Es passàrem una bona estona baixant: primer la via (per a quan la via verda?!); després el camí vell de Castalla i un camí cap a "Castalla Internacional"; a continuació cap al riu i per últim l'arribada a Ibi per la carretera de Tibi. Tot açò, "saltejat" amb lleugeres pujades, les quals combinades amb un vent de cara molt molest, ens féiem recordar que la bici també es mou com a consequència del nostre esforç.

El paisatge demanava a crits una bona rentada de cara: el terreny sec i quartejat alçava una breu cortina de pols al nostre pas, la qual et traslladava, amb una mica d'imaginació, al teu particular Dakar. Sortosament, vam dinar en un lloc vora riu amb una naturalesa generosa i desbordant: praderies envellutades, aigües cristal·lines i arbres frondosos ens envoltaven. Certament no tots estàvem d'acord amb aquesta descripció. El sector més sibarita del grup (Nyofles) remugava i reclamava un entorn més humanitzat (amb cadires i taula), mentre que la resta (Marmitaco i Takesi), més conformada, gaudia de les viandes amb delectació. I Oposició? En la seua línia, clavant zitzània amb els seus comentaris carregats d'ironia sobre la duresa del terra on estàvem asseguts, la brutícia de les aigües procedents de la depuradora o si els arbres assecats eren oms o xops.

Després de recuperar les forces (¿!) continuàrem per un camí que ens portà a la carretera de Tibi on el vent ens castigà, dificultant-nos l'avanç. Ràpidament i en formació de "locomotora humana", el petit pilot va fer front a la situació, desafiant l'agossarat Eolos i tallant com una fletxa el mur invisible, fins que els quatre intrèpids brokebackmounters arribaren a Ibi. Allí es van dividir en dos: Marmitaco i Oposició enfilaren cap a casa; Takesi acompanyà Nyofles a Castalla. Després de separar-se, Takesi (o siga jo) tornà (vaig tornar) pel camí vell de Castalla on el déu del vent es va prendre complida venjança, i va escórrer les escasses forces que li (em) quedaven. Es trobava a faltar la mà de Marmitaco. Segurament haguera transformat el dur final d'etapa en una plàcida passejada cap a l'institut.

Amb vuit, n'hi ha prou (o no?)

Temps era temps ..... quan no més hi havia una cadena i mitja de televisió a Espanya, passaven per pantalla una sèrie nordamericana (d'Estats Units) en la que un pacient i comprensiu pare, la dona del qual havia faltat, havia de fer front a la difícil tasca de traure endavant a vuit fills de totes les edats possibles. A pesar de la situació, es tractava d'una comèdia amable, el títol de la qual era "Con ocho basta", en anglés "Eight is enough" (M_mori em corregirà). Encara que aquella trama televisiva no guarda cap relació amb el nostre ccestupendo, he considerat que, al ser vuit els intrèpids brokebackmounters d'aquesta eixida, el títol encaixava perfectament en esta post. A més, al faltar Ginesito (molts ànims, company!), afegisc el dubte.



La primavera ha fet esclatar les ganes de gaudir de la bici. Tot un pilot de vuit persones es disposem en afrontar un itinerari que barrejarà asfalt i terra. El primer obstacle apareix de seguida. Sens calfar les cames, negociem les primeres rampes dels llavadors (curiós el llavador dels malalts, situat "aigües avall" de l'altre llavador). Les Revoltes ens ofereixen un panorama espectacular de la Foia (en primer terme Ibi), el qual quasi no podem gaudir ja que Pau-dixit trenca l'armonia del grup amb un demarratge sec (tipus "Sierra Nevada") i embogeix la marxa.



Per fi, una treva per a recuperar forces. L'ambient és viu i les converses animades. Reprenem la ruta. Durant el descens del "Biscoi" el grup continua dividit i amb un ordre caòtic. Aquesta circumstància no afecta al bon ambient del grup (això demostra que també en aquest aspecte som un grup ciclista atípic). Varios quilòmetres de constant pujada (no molt dura) i després d'observar un grup de tranquils daines (gamos en castellà), deixem l'asfalt i s'endinsem en el Barranc de Favanella, entorn familiar que sempre celebrem amb entusiasme (meravellosa i trepidant la baixada). Aturada i reagrupament en la font de l'Arcaeta (generós el xorro d'aigua). Poc abans d'aplegar a Ibi, una part del grup (Josep, Lance, Pau-dixit i Takesi) decideix allargar una mica més l'excursió, mentre que la resta del pilot (Marmitaco, M_mori, Nyofles i Oposició)es dirigeix directament cap a Ibi. (obligacions quotidianes els criden)

La prolongació de l'etapa discorre d'una forma apaivagable i serena per carreteres tranquil·les de la Foia fins arribar a la via (via verda ja!). Sempre tinc la sensació d'haver fet més distància que la que assenyala el comptaquilòmetres (vora trenta-set). Sortosament, les endorfines s'encarreguen d'equilibrar aquesta percepció.

esto si que es brokebackMOUNTAINS byke

Esta es la senda trialera llena de alliagues, ramas, pinos, cartuchos de escopeta, etc. Se puede apreciar la dificultad que tiene lance para surcar esta senda. Si llega a haber algún cazador,...

Tengo otro vídeo mu chulo en la masía bajando por la senda y atravesando la encina con un paisaje de fondo espectacular. Ya os pasaré el material.

Ginesico bien conjuntado de una vez ¡¡VIA VERDE YA!! Subiendo la segunda cuestecita Subiendo la tercera cuestecita

lance saludando
Un buen brokeBACKmount de oposisió
Imagen de grupo en la senda trialera

Per a tots els gustos

Quin goig, quin plaer! Com una "minietapa" en el nostre periple "asturgallec", set entusiastes brokebackmounters (Ginesito, Lance-una gran alegria, per fi renaix com l'au Fènix i torna a comandar el "paquet"-, Marmitaco, M_mori, Nyofles, Oposició i Takesi.... quasi res) enceten un itinerari més, que resultarà d'allò més interessant.
Amb un ambient il·lusionant, quasi eufòric, enfilem la via -via verda ja!- per a continuar després pel mateix itinerari que es descriu en la post "De la companyia de la soledat.....". Breu aturada en Santa Ana per a omplir els bidons d'aigua, i continuem direcció Barranc de Favanella (Tahuenca). Ginesito, que actua com a guia-explorador, ens condueix per un traçat nou: una senda que discorre paral·lela a la pista principal del barranc, un punt incòmoda per la gran quantitat de branquetes trencades que dificultaven l'avanç i que provocà algun que altre ensurt. Una curta pujada dóna pas al desitjat dinar en l'era d'un mas abandonat (segurament es tracta del mas de Tahuenca).
A partir d'aquest moment comença la "festa": una infernal i intransitable "trialera" precedia, després d'una suau baixada, una mena de "cosa", tota plena d'argelagues, pins i carrasques, on el conjunt bici-ciclista feia el paper d'una màquina esbrossadora de camins. Amb les cames totes arrapades apleguem a una pista "decent" que desemboca en un paratge esplèndid: praderies (amb el verd abril inimitable), carrasques i mas formen una estampa preciosa. A més, la barreja de serra i bancals conreuats (sementeres de cereals recent crescudes) aporta un caire entre inhòspit i conegut que ens manté a tots expectants.
En un obrir i tancar d'ulls (tal i com estava el terreny millor no tancar-los) ens trobem en la carretera que puja a la Venteta (Biscoi) i amb l'excusa d'acompanyar Nyofles baixem a Onil. Petita parada tècnica (altra vegada el selló de Marmitaco es rebel·la) en una fàbrica propietat de la família de la dona de Nyofles. Arribem a un simpàtic carril-bici que serpenteja pel polígon situat entre Onil i Castalla.
L'ultima part de l'etapa ens situa en el Camí Vell de Castalla, tram tan conegut que les nostres máquines pedalegen amb el "pilot automàtic". Ha estat un itinerari molt variat: asfalt, pista, senda, senda-trialera, senda-selva, etc. Ha pagat la pena! De nou les endorfines han fet la seua tasca. Bé, potser no han actuat en tots els membres del grup per igual. Aquesta, però, és un altra història que no desvetllarem.

breu recordatori fotogràfic

No hi ha paraules. La resta de membres del ccestupendo (Nyofles, Ginesito) també són protagonistes d'aquest moment inoblidable. Si acostes la cara a la foto, sentiràs l'olor a tabac ranci que omplia tota la sala.

La font de la carrasca i el carrascaret: de la pagesia a la tecnologia.

El dimecres, dia dotze, vam fer un recorregut, què no per conegut, resultà menys interessant. Hi contribuïen dues circumstàncies: última eixida del trimestre i les presències del sempre esquiu Oposició, i de l'enigmàtic Nyofles. Corrien molts remors sobre el parador de Nyofles: alguns el situaven dirigint una experiéncia bilingüe a L'Alguer a l'illa de Sardenya; altres deien que, ofés per no aparéixer en la breu història del ccestupendo que Oposició havia publicat en aquest blog (per cert l'autor ja ha fet una nova edició del post en la qual ja figura Nyofles), s'havia fet el ferm propòsit de no "cavalcar" més amb aquesta panda d'impresentables. Cap d'aquestes conjectures eren certes. A la fi es descobrí l'autèntica raó: el dur i llarg hivern manté al nostre amic en un estat de letargia esportiva de la mateixa manera que un ós hiverna al seu cau. Afortunadament hem dit adéu a la dura estació i la crida de la primavera anima al personal.
El punt d'encontre l'havíem fixat a Castalla. Allí ens esperava Nyofles. Després de les salutacions (sempre dóna alegria retrobar-se amb els amics), enfilem la carretera que ens durà al peu del camí de la Font de la Carrasca. El majestuós i més "guapo" que mai Castell guaita des del seu turó el nostre marxar tranquil. La pujada a la font s'agafa de tal manera que tens la sensació d'estar pujant una costera amb molt més pendent. Breu aturada a la font on increïblement, i malgrat la sequera, un filet d'aigua fresca brolla incessant. Continuem la pujada cap a la finca del Carrascaret, meravellós paratge en el qual la mà humana ha respectat bona cosa l'entorn, fins i tot el mur que delimita la finca es mimetitza i forma un conjunt harmònic amb la natura. Dinem en una talaia que domina la serra de Biar i el terme de Sax. La tornada es fa breu. Al passar al costat de l'impressionant parc tecnològic Actiu, observem la diferència de l'ahir (representat pels masos i finques de la serra) a l'avui (representat per aquest innovador parc industrial). Potser la clau del nostre futur estiga en potenciar el present, respectant el passat.
Ens acomiadem de Nyofles. Oposició i Takesi continuen, amb un petit rodeig, la tornada cap a Ibi. La vesprada ja allarga el suficient com per a pensar en itineraris més intensos des del punt de vista físic. Això serà, però, el trimestre vinent....

PER LA SERRA DE MARIOLA

El passat dissabte 8 de març, una vegada ajornat el viatge a "Torrepayeco" per falta de personal (ja pareguem els equips de futbol) vam fer una fantàstica ruta per la Serra de Mariola. L'eixida oficial va ser en Batoi (no confundir amb Alcoi), ja que Ginesito ens esperava en el Camping. Després d'una exigent pujada inicial i passant per les casetes del salt arribarem a la carretera que ens duria a l'encontre del nostre guia (això és per anomenarlo d'una altra manera). Allí ens va rebre amb la seua indumentària habitual: una combinació espectacular de colors, més pareguda a la de la família Aragón que a la d'un ciclista.

Des d'allí vam seguir Ginesito, que d'una manera magistral ens va conduir per camins i sendes de la serra: "¡Cuidado!, bajada técnica", que traduït vol dir: "Peu a terra". "¡Plato pequeño! viene una subida", que vol dir: "Si tens ... puja sense baixar de la bici". En fi, coses dels profesionals. Tot això per no comentar les senyals que feia per indicar canvi de direcció. Si heu vist la pel·lícula ET, doncs el mateix, però amb el dit avall assenyalant a terra.

Impresionant és el coneixement que té de la toponímia de la serra, ¡Felicitats! La pròxima volta, durem traductor, perquè fa servir un llenguatge un poc tècnic.

Ja a punt d'acabar (això és el que jo pensava), ens vam despedir de Ginesito i vam anar per un lloc que es diu Santa Bàrbara (por ser?) en direcció al Camping. I dic molt bé, a punt d'acabar, perquè Takesi tenia preparada una sorpresa: un trenca-cames que no s'acabava mai, però amb un paisatge meravellòs. Finalment arribem al Camping, que després d' un descens prolongat ens du al nostre punt d'eixida. Un matí molt ben aprofitat i un passeig deliciòs.

De la companyia de la soledat, a l'agraïment a m_mori.

Els passats dilluns, dia 3, i dimecres, dia 5, vaig realitzar el mateix recorregut encara que amb una diferència substancial: el dilluns anava sol i amb Sol , el dimecres nuvolat acompanyat per m_mori. La percepció dels fets canvia molt d'una circumstància a una altra. Per tal de no ser pesat escriuré només l'eixida del dimecres.

Precisament el títol del post es deu a la presència de m_mori en l'últim instant, quan jo ja havia desesperat i em dirigia cap al cotxe per a tornar a casa.

La vesprada era ventosa amb una tramuntana molesta. El cel cobert per núvols inestables que es movien amenaçadors, ansiosos per descarregar el seu mar de gotes. Vam encarar la via d'Ibi-Castalla (via verda ja!), i per una carretera poc transitada vam arribar a Santa Ana. Sens aturar-nos, continuàrem cap a l'esplèndid Barranc de Favanella. Breu descans per a dinar (ja desconfiàvem del Madrid); entre carrasques i pins apleguem a la carretera del Canalís. Un camí que en el seu moment ens descobrí Ginesito, ens deixa al començament de la baixada de Penyes Roges (es confirma que el molló és una làpida de l'any 1897 i amb el nom Antonio). Descens ràpid i un punt perillós. En un obrir i tancar d'ulls, ens trobem enfilant el camí vell d'Onil i entrant en Ibi per polígon. Han estat trenta-cinc quilòmetres molt entretinguts. Per això, estic molt agraït a m_mori. Gràcies a la seua inconsciència (l'oratge no animava a eixir en bici) una vesprada ordinària es tranformà en una estona extraordinària.

Un Everest llamado Maigmó (43 kms.)

Imaginen a Sir Edmund Percival Hillary en plena juventud, por ejemplo el 29 de mayo de 1953. Se encuentra ya junto a la cima del Everest, quizá sea cuestión de dos horas llegar, disfrutar del logro e iniciar el descenso triunfal. Imaginen que no le acompaña únicamente el sherpa Tenzing Norgay, sino que son cinco los sherpas que le acompañan, se trata de toda una expedición de gente preparada y realmente capaz.

Imaginen ahora que Edmund Hillary, que todavía en aquel entonces no era Sir, decide que hay que ponerse en marcha y reiniciar la subida. La cima está ahí, a la vista, y un último esfuerzo traerá recompensas inmensas. Sin embargo, en ese momento uno de los sherpas dice que se ha levantado un vientecillo molesto y frío, que en la cima se debe de estar algo incómodo y que, en cualquier caso, él no sube a la cima sin antes comerse un buen bocata. Comiezan a comer, y un segundo sherpa dice que no ve muy claro eso de coronar el Everest, que él tiene que recoger a su hija del cole tres cuartos de hora más tarde y que el tiempo apremia. "Igual casi si eso subimos otro día, ¿no?" -dice. Un tercer sherpa afirma que él, en cualquier caso, iba a subir al tran-tran, que no se ve en plena forma. A todo esto, se han comido los bocatas, y el cuarto sherpa dice, contradiciendo al primero, que él ya con el estómago lleno no asciende. Le apoya el quinto sherpa, que dice que mejor que ascender el Everest se toman un café bombón. Que él se muere por degustar un café bombón.

Deciden volver, pues. Tanto nadar para ahogarse en la orilla. O mejor, tanto nadar para cuando uno ya está en la orilla decidir que mejor volverse a introducir en altamar.

Imaginen a Hillary lamentando la oportunidad perdida. Ya posiblemente nunca será Sir. Imaginen ahora su cara cuando el sherpa que tenía que recoger a su hija, en realidad, no tenía que recogerla; cuando los sherpas en baja forma y con el estómago lleno vuelven a casa a una velocidad de vértigo, y cuando el sherpa adorador de los cafés bombón llega al bareto más cercano, se apoya en la barra y, por fin, le pide a la camarera: "Una tónica, por favor, que el café me desvela. Si puede ser, que sea Schweppessssssssss..."