PEDALEGEM I TAMBÉ PENSEM

Llig el següent text i intenta trobar la resposta a la pregunta, doncs es necessària per compartir qualsevol activitat de grup. No és una pregunta trampa. Cap frase té doble sentit:
Un ciclista, mentres assistia al funeral de sa mare, va veure una ciclista que no coneixia. Va pensar que eixa era la dona de la seua vida, tant que es va enamorar d'ella en aquell moment, però no li va demanar ni nom ni telèfon i ja no va poder veure-la de nou. Uns dies més tard, este ciclista va matar el seu germà.
PREGUNTA: per què el va matar? (pensa un poc abans de respondre i no mires les altres respostes). La resposta la pròxima setmana.

El misteri del toll negre de Santa Maria

L'excursió del dimecres onze coincideix en gran part del seu recorregut amb el mateix que férem el passat catorze de gener. Fins i tot, els intrèpids aventurers repeteixen "alineació": Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi. El motiu que ens impulsa en repetir itinerari és el descobriment que Marmitaco ha fet de la continuació de la pista que transcorre pel mas del Racó de Pellisser. Així és que, quatre setmanes més tard, encetem de nou la vesprada pujant les rampes de les Revoltes. El ritme és tranquil i gaudim metre a metre de l'ascensió. El paisatge, ja familiar, desfila davant dels nostres ulls, amb la certesa de la ruta coneguda i sense altra preocupació que la duresa del perfil. Baixem per l'alt Polop, abandonem la carretera del Biscoi i ens endinsem per una pista amb un asfalt molt desgastat, que apunta en direcció sud, cap el parc natural de la Font Roja. Aquesta vegada arribem al mas del Racó de Pellisser i al mas de Pardinetes sense les "sorpreses" patides al mas de Pardines en l'anterior cop. Un camí zigzaguejant, que ha canviat l'asfalt deteriorat per una terra compactada i recent arreglada, ens diposita, escortat per vorades frondoses d'un verd intens, al peu de l'última dificultat de la vesprada en forma de duríssima costera. Sortosament, un vent favorable s'alia amb nosaltres i transforma les nostres esquenes en menudes veles i les nostres bicis en imaginaris velers que solquen la mar que és la serra. Per fi, només coronar i guiats per Marmitaco, ens deixem anar per una senda molt entretinguda, que uneix la nevera de Santa Maria amb el mas del mateix nom. Arribem al Barranc dels Molins on ens trobem amb un "regal" tan inesperat com agradable: Miriam (sí, la nostra Miriam!) passejant amb Pau (el seu home) i el petit Ernest, guapíssim (la genètica és capritxosa, je, je!) amb una cara molt dolça, entre tranquil i mig adormit, segur en la motxilleta a recer del braços de son pare.
Amb l'alegria de l'encontre, arribem a Ibi. Lance i Takesi decideixen acabar la vesprada amb un cafenet reparador que combata la gelor que poc a poc anava ensenyorint-se del capvespre. Han estat trenta quilòmetres endorfínics.
Per cert, el misteri del toll negre en el bancal prop del pou de neu del Barber, continua sent un enigma. Ja estava allí quan vam passar l'anterior ocasió. És molt probable que es tracte d'un vessament incontrolat d'alguna persona sense escrúpols. Continuarem investigant....

Vesprada de vent i café

La tranquil·litat és la característica de l'excursió del dimecres vint-i-un. Lance, Marmitaco i Takesi decideixen no castigar massa els seus delicats organismes. Per tant l'itinerari transcorre apaivagablement per la via. De ben segur que algun dia escriurem sobre la mancança de sensibilitat social (i per tant política) dels responsables dels ajuntaments (els d'ara i els d'abans) d'Ibi i Castalla, per l'abandó en que tenen aquesta via cada volta menys verda i sí més m..... . Nosaltres, però, continuem gaudint d'aquest recorregut i decidim dinar vora via, deprés de deixar enrere la molt noble vila de Castalla. El vent es mostra desafiant, encara que durant tot el trajecte bufa de cua, circumstància que ens confereix un pedaleig gràcil i redó (eh, amiguito?). Pel carril de servei de l'autovia, sense deixar d'enraonar, apleguem a la gasolinera del Maigmó, on assaborim un café gustós i recuperador, patrocinat per Lance. De tornada, comprovem com el vent ha tornat pals en llances, i una mestralada, especialment forta en el tram de l' autovia, es conjura per a fer-nos patir en el nostre avanç. La vesprada està enfosquint-se. El crepuscle vespertí ens descobreix a penes hem passat Castalla. El camí vell ofereix a boqueta de nit una cara misteriosa, insòlita i un pessic perillosa. Arribem a Ibi amb nit tancada. Han estat cinquanta quilòmetres endorfínics. El vent, el café i la nit han sigut, en aquesta ocasió, una companyia molt recomanable.

Descobrint noves rutes; desorientats en la serra.

La proposta ciclista del dimecres catorze inclou dos trams nous, pels quals mai ha pedalejat el ccestupendo: la partida de Polop Alt i el paratge del mas de Pardines. La vesprada s'inicia amb molta tranquilitat per les familiars rampes de les Revoltes. Més tard, Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi reposen forces al peu del Biscoi. La gelor fa que busquem amb deler rogles assolellats que els arbres obliden enfosquir. Acabades les vitualles, continuem camí. S'endinsem per l'entretinguda senda que desemboca en el barranc de Fav/banella (Nyofles sempre es refereix al barranc de l'Arcada). Poc abans de terminar el descens, trenquem a la dreta i agafem una senda "depiladora" (sortosament vestim culots llargs) que no és la correcta (errada de Takesi). Capgirem i, ara sí, trobem el camí buscat que ens condueix a la partida de Polop Alt, zona molt humanitzada amb amples guarets i masos espectaculars (especialment l'Alquerieta Vella). Per cert, la presència de masos serà una constant durant tota la vesprada. La pista acaba en la carretera Alcoi-Banyeres, poc abans de la cruïlla de la carretera cap a Ibi, encara que prenem la decisió (per suggerència de Takesi) de continuar cap a la pista de les LLacunes i descobrir el mas de Pardines (impressionant casalot en plena reforma amb una preciosa font enfront de la porta principal), el qual tenia amagades algunes "sorpresetes" en forma de pistes enfangades, que recordarem durant molt temps. La primera dificultat és una costera pràcticament vertical, que arranca del mateix rierol, impossible de pujar, tan per la inclinació com pel fang apegalós. Les dificultats continuen quan arribem al mas, doncs varios camins ens fan dubtar de l'opció a triar. A la fi, després d'una nova equivocació (no cal explicar qui n'és el responsable o, millor dit, l'irresponsable), no tenim més remei que botar la tanca de l'entrada principal per a poder continuar per una pista que, en direcció oest, passa per davant del masos anomenats Racó de Santa Anna i Racó de Pellisser. Amb molt cansament acumulat (el terreny és molt dur) en les cames i la incertesa de no saber on es trobem (o almenys si anem en la direcció correcta), apleguem al mas de Pardinetes on el conductor d'una excavadora, la qual està ampliant el camí, ens confirma que ens trobem a pocs metres de la pista de la Safranera. Encoratjats per la bona notícia, alcancem l'últim tram d'aquest fatigós itinerari i ens preparem per afrontar una terrible rampa final que acaba a la vora de la nevera del Barber i que ens escorre fins la darrera "gota" d'energia. Esgotats i gelats, però paradoxalment satisfets, ens deixem caure per la Venteta i les Revoltes, contents de tornar a veure Ibi. Només ens falta fer un ràpid repàs mental de tot el que hem recorregut en aquesta freda vesprada de gener. I la veritat, tot i els despists, la incertesa i el patiment, ha pagat la pena.

La Mariola sorprenent

L'ombria de la serra de Mariola ofereix estampes inesperades. Les fotos corresponen al tram que va des del Mas dels Arbres fins el paratge de la Foia Ampla.

L'esplèndida muntanya alacantina.

Potser la millor manera d'acomiadar l'any vell siga fent quelcom suficientment rellevant com per a recordar-te'n. Així ho van pensar els quatre intrèpids aventurers (Lance, Oposició, Pau dixit i Takesi) quan el dimarts trenta de desembre es citaren en l'aparcament de la braseria la Laguna (antiga venta Sant Jordi) situat en la carretera Alcoi-Alacant, al costat de la desviació cap a la serra d'Aitana.
Lance havia suggerit en l'anterior eixida la possibilitat de planificar un itinerari per la zona de l'Aitana, terreny què encara no havia sigut "explorat" pel ccestupendo. Després d'un café saborós i reconfortant, aquesta vegada sufragat per Oposició (enhorabona per la futura paternitat!), encetem l'etapa per la carretera comarcal de Benifallim. Amb l'asfalt perillosament humit per la rosada nocturna, i amb un sol espectacular què contrastava amb una gelor aguantable, s'aturem breument a la Font del Regadiu per a omplir els nostres bidons, i continuem cap a Benifallim, Penàguila (amb l'esglai de les claus del cotxe de Pau dixit) i Alcoleja (fresquíssima l'aigua), pobles tots ells amb un "sabor" especial i un entorn únic. Iniciem l'ascensió a Tudons (de rima fàcil), port on es gaudeix de cinc quilòmetres de pujada protegits per una vegetació frondosa i esguitat de revoltes que alleugeren l'esforç del pedaleig. Només arribar al cim ens trobem amb la balisa què barra el pas cap als radars de la base militar d'Aitana situats en el pic de la serra. Decidim dirigir-nos al Safari Aitana on ens proveïm de refrescos per a l'esmorzar (interessant el restaurant amb unes llars molt acollidores). De passada per la carretera observem alguns animals: micos, tigres, llops, elefants (curiosa la història de l'elefanta Rosario). Fins i tot una cèrvol femella, despistada i espantada, creua la pista i s'acosta agosaradament per les rodalies de la tanca del safari (els tigres estarien contents si botara el reixat de filferro). Un panorama grandiós (amb la mar al fons) serveix d'escenari per al sezill àpat. Refem part del camí i s'endinsem per una pista molt irregular, amb trams descarnats i altres amb una capa recent de quitrà, què uneix el port de Penàguila amb l'alt de Benifallim (també conegut com el de Rontonar, segons els vessants). Amb precaució però amb celeritat, consumim els poc més de dos quilòmetres de baixada què condueixen a Benifallim. Per a finalitzar, un últim esforç per un terreny "trencacames" fins aplegar al punt de partida. Han estat cinquanta quilòmetres la major part dels quals seran recorreguts el proper setembre durant la "Vuelta" pels millors ciclistes professionals. De ben segur que el ccestupendo serà testimoni d'aquest extraordinari esdeveniment esportiu. Abans, però, tenim per davant un any nou farcit de reptes. Feliç any nou brokebackmounter!

Senyores i senyors: el mas del Somo!

Feia temps que desitjava fer aquest itinerari amb el ccestupendo. El dimecres vint-i-tres de desembre partim de la font dels Patos, paratge molt conegut situat a cinc quilòmetres d'Alcoi en la desviació cap a la carretera de Bocairent, i lloc de trobada d'excursions a la serra de Mariola. Amb un matí esplèndid i després de prendre un café, generosament patrocinat per Lance, quatre intrèpids aventurers (l'esmentat Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi) enceten la ruta per la inquieta carretera què condueix a la font de Mariola (també coneguda com a carretera del mas del Sargento). Trams ombrívols coberts d'un gebre blanc què et gelava fins l'ànima s'alternen amb zones d'un Sol enlluernador més propi d'èpoques primaverals (el termòmetre de Marmitaco registra valors què oscil·len des de vora zero graus en zones d'ombria fins divuit en trams assolellats). Agafem un camí què naix tot just enfront de l'entrador de la font de Mariola. Unes cases anàrquicament construïdes seran l'últim senyal humanitzat que trobarem en molts quilòmetres. Mamprenguem ací una ascenció per pistes i sendes enfangades (l'argila de la Mariola té una intensitat especial), jalonades de petits tobogans què dificulten encara més el nostre pedaleig. Amb alguns dubtes en la tria del camí correcte (Takesi insisteix, fins fer-se pesat, en que aquesta ruta l'havia fet en una ocasió, en sentit contrari i de nit), per fi apareix al fons el mas del Somo, extraordinari exemple de construcció de la nostra muntanya on crida l'atenció l'absència de tanques i cadenes què barren el pas als excursionistes . Casalot restaurat, sobri i generós en superfície, aquest mas construït en la Mariola banyeruda, domina des d'un turó situat a més de mil metres d'altitud una gran extensió de serra i bancals. Fins i tot una moderna piscina ens informa de les intencions d'oci i esplai dels actuals propietaris de la finca. Aixoplugats per una centenària carrasca, devorem les vitualles entre converses de temes d'actualitat on la política s'alça com a protagonista.
Reprenem la marxa, carenegem la serra de Sotorroni durant tres quilòmetres i iniciem un preciós descens, encaixonats per parets de pins i carrasques, fins arribar a l'asfalt de la carretera Alcoi-Banyeres, a l'altura del mas del Troncal. Un suau desnivell ens porta, carretera avall, al punt de partida. Han estat trenta-cinc quilòmetres exigents i de qualitat. Rematem amb una cervesa (amablement servida per Conxi) en casa de Takesi. Encara que no ho semble per l'oratge, estem en vespres de Nadal, època on, com tothom sap, les endorfines juguen un paper estel·lar. Bones festes!

¡¡¡Este año sí!!!

Els "oldbrokebackmounters" "cavalquen" junts.

Les nombroses "desercions" havien alterat la normalitat de l'eixida d'aquest dimecres dèsset. Només Pau dixit i Takesi aguantaven fins l'última setmana del trimestre, per a acomiadar formalment l'any ciclista dos mil vuit. Per aquest motiu el lloc de trobada és el cim del port de Biar. Allí decidim l'itinerari a seguir: Biar-Banyeres per la carretera i Banyeres-Biar per la via verda.
Com que la fam prem, s'aturem a la font de Fontanelles, paratge on uns xops espectaculars i un brollador generós inviten i inciten a l'excursionista a fer-hi escala. Continuem cap a Banyeres sense més novetat que l'escàs trànsit i converses sobre els nostres fills. Un oratge agradable s'alia amb nosaltres per a gaudir, encara més, de la ruta. Només arribar a Banyeres busquem la desviació què ens porta directament a la via verda Alcoi-Yecla. Aquesta via fa més de vuitanta quilòmetres, la major part ciclables, "explorats" pel ccestupendo gairebé en la seua totalidad (només queda el tram entre Bocairent i Banyeres per recórrer). Una immensa planura s'estén al davant (impressionant el pont nou què salva el riu Marjal). Encara que la gelor augmenta a poc a poc, una sensació cada cop més agradable ens envaeix a mesura que avancem per aquesta pista inacabable. El meravellós conjunt arquitectònic de l'antiga estació de Beneixama és, a banda de les incomptables casetes de camp disseminades pels bancals, l'unica petjada de "civilització" trobada al nostre pas. Aquesta horitzontalitat del terreny es trenca a l'entrada de Biar, on l'asfalt s'inclina amb gradual duresa, fins "regalar-nos" una darrera rampa de tre-cents metres què es supera amb moltes dificutats, tot just quan s'arriba a la porta de l'institut. Cansats i satisfets, els dos membres de l'Oldbrokebackmountain bike es separen: Pau dixit en la "frago" cap a la molt noble vila de Xixona; Takesi en bici (vaig descartar l'amable oferiment de tornar en la "frago") cap a la molt estimada vila d'Ibi. A la fi, més de seixanta quilòmetres. Els últims quatre amb problemes musculars en les cames. La distància era clarament excessiva. Les meues forces s'esgotaren. I el que és pitjor, també les endorfines.

La cava "iniciàtica" del Carrascal.

Un gregal gelat bufava amenaçador la vesprada del dimecres deu. Això, però, no era prou per a fer arrere al grup de cinc intrèpids (jo diria també inconscients)aventurers (Lance, Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi) què encetaven una ruta ja coneguda amb un objectiu especial: el pou de neu del Carrascal.
Després d'arreplegar Lance a Castalla, ens dirigim, vorejant el castell, cap a la pista què condueix a la font del Carrascalet. El fred és intens i el cos no acaba d'acostumar-se a aquesta sensació agreujada pel vent incessant. A la fi, després de patir en l'ascensió, arribem a la finca del Carrascal, lloc amable on Nyofles es mou amb desimboltura. Vam dinar en la barbacoa, una petita estància oberta on l'aire corria amb total llibertat, probablement el punt més fred de tota la finca (potser de tota la serra). Ens apressem per acabar les vitualles (llàstima d'un café calentet), i amb molta expectació abordem una empinada costera entre carrasques i pins, la qual queda sobtosament tallada per un pal a manera de balisa. "Descavalquem", i a escassos quatre-cents metres se'ns descobreix al davant una vella i bella construcció de pedra, perfectament harmonitzada amb l'entorn: la cava del Carrascal. De dimensions mitjanes, el primer que crida l'atenció és la seua estructura original, ja que, a diferència de les altres neveres de la nostra comarca, és de planta hexagonal. Les peces de pedra treballada què conformen les parets, aguanten una teulada feta també de pedra, amb peces més fines esglaonades, les quals donen elegància alhora que solidesa al pou de neu. No obstant això, uns puntals en les portes, ens adverteixen de la necessitat de cura i restauració d'aquesta magnífica obra. Un enclau discret i amagat, privilegiat per a observar i difícil per a ser observat, li confereix a tot el conjunt un caire cerimoniós, com "iniciàtic", enigmàtic (Lance establí un paralel·lisme amb els "cubillos" de Minaya).
Després de visitar un encisador racó de la serra on Nyofles es relaxa practicant Taitxí, ens abriguem per a combatre la gelor què ens aguarda en el descens (el termòmetre de Marmitaco marca tres graus). S'acomiadem de Lance (es queda a Castalla)i proseguim pel Camí Vell fins arribar al nostre destí. Més de trenta quilòmetres d'una ruta marcada pel fred i la cava més bella i inquietant que conec.