La fragoidea se'n va de vies verdes. Rutes de la Val de Zafán, Terra Alta i Baix Ebre

Primer dia: marató de cotxe.

No m’estendré molt en el relat de la primera jornada, ja que va transcórrer pràcticament sencera dins del cotxe. Eixíem cap al migdia del dimecres, dia setze, direcció Gandia. Una aturada per a dinar en un poble de nom treballat: Llocnou de Sant Jeroni. Agafem l’A-7 al peatge de Xeraco i deixem l’autopista a Tortosa. Una brillant idea de Marmitaco ens estalvia fer més quilòmetres del compte, aclareix la situació i organitza la logística de la ruta: la “frago” de Pau es queda en Roquetes (al costat de Tortosa) i el cotxe de Takesi “dormirà” en Valjunquera, poble petit (quatre-cents habitants) de la província de Terol (proper a Alcañiz ), on havíem reservat una casa per a dormir la primera nit. Després de sopar les vitualles comprades per Josep i Marmitaco en el “Sabeco” de Tortosa, vam fer una breu passejada nocturna per Valjunquera (carrers tranquils amb cases ben conservades). Decidim retirar-nos i descansar. Demà ens espera una etapa molt i molt llarga.

Segon dia: marató de bici (tres en una).

Després d’organitzar motxilles i alforges, es dirigim bon matí cap l’hostal de la dona que ens havia llogat la casa (Doña Juana, persona treballadora i amb molta iniciativa, pel que vam poder observar). Després d’esmorçar, enfilem la carretera que voreja el poble amb la finalitat de trobar la via verda situada a uns tres quilòmetres i mig (no ho posaven fàcil a la gent per a agafar el tren).
Per tant, l’aventura dels cinc intrèpids brokebackmounters (Josep, Lance, Marmitaco, Pau dixit i Takesi) comença a l’antiga estació de tren de Valjunquera. Abandonada, les restes ens mostren allò que, no fa molt temps, seria una coqueta estació. Remuntem la via (encara que el pendent es suaument descendent) quatre quilòmetres (passem per un túnel de més de dos Km.) fins arribar a l’antiga estació de Valdealgorfa, on es troba el quilòmetre zero oficial de la via verda Val de Zafán. Per tant, ací encetem la ruta. De nou travessem el llarg túnel (al ser tot una recta es veu perfectament l’eixida) i a partir de Valjunquera la via asfaltada baixa lleugerament, facilitant el nostre pedaleig. L’oratge ens regala un dia núvol, amb amenaça de pluja que sortosament no es confirma. La via transcorre per una serra amable, no molt rica en vegetació (abunda el pi), molt extensa. L’ésser humà ha transformat part de la serra en bancals d’ametllers i, sobretot, oliveres molt cuidades (Pau dixit comenta que les oliveres semblen més grans perquè ací deixen la soca neta i les obliguen a créixer cap a amunt). Un gran viaducte (amb unes baranes molt insegures) ens permet creuar el riu Matarraña i, al mateix torn, albirar de lluny una sèrie de pobles (La Fresneda, Torre del Compte) presidits per esvelts campanars. Només passar el viaducte, ens trobem amb un sorprenent hotel construït en les antigues dependències de l’estació de Torre del Compte. Es tracta d’un establiment amb onze habitacions, piscina i un jardí preciós on predomina el verd i el blau porprat de l’espígol. Tot és tranquil·litat i harmonia. Un tracte molt proper i amable per part de les persones encarregades de l’hotel (parlen un català fronterer propi de la franja de ponent, encara que ens trobem al sud d’aquesta comarca) ens deixa un pòsit d’agraïment i un propòsit de tornada. L’excursió continua i s’endureix una mica pel perfil lleugerament ascendent d’aquest tram. Arribem a l’antiga estació de Cretas (Queretes). Josep proposa visitar aquest poble del qual ha sentit (millor seria dir llegit) bons comentaris. Enclavat en un turó, què endureix el seu accés, aquesta població no ofereix una imatge massa atractiva a l’exterior. En canvi, quan t’endinses pels seus carrers la metamorfosi és total. Pedra, art i història traspuen edificis i cases. Net i acollidor, ràpidament ens quedem corpresos d’aquesta meravella arquitectònica (Marmitaco ens instrueix amb alguns comentaris tècnics que ens ajuda a apreciar més el que veiem). Fins i tot un llogarenc animat per la visita dels “forasters” ens dedica a manera de joglar unes poesies populars què exalcen les virtuts de la vila i de paisans il·lustres. Abans d’anar-nos, ens recomanen un forn de pa (“Horno de leña Llerda desde 1930” resaba el rètol de la botiga) amb fama de pa i pastissos casolans i com que la fam premia, una aturada gastronòmica especialment promoguda per Pau dixit ens va permetre comprovar la veracitat de l’esmentada fama. De nou en la carratera, el nostre recorregut continua amb renovats ànims a pesar que la temperatura augmentava i un Sol amenaçant ens castigava amb duresa. La visita a Cretas (Queretes) ha trencat el monòton traçat de la via verda. Amb una tranquil·litat només alterada per alguna telefonada inoportuna (Lance va ser requerit per a assumptes del seu institut) apleguem al viaducte del riu Algars, frontera natural entre Aragó i Catalunya, i immediatament abordem l’antiga i important estació d’Arnés/Lledó on comença la segona via verda de l’itinerari: La Terra Alta.
Transcorreguts cinc quilómetres, deixem la via per a pujar a una localitat situada en una zona preciosa de complicat accés: Horta de Sant Joan, tranquil·la i turística població de l’interior de la província de Tarragona, amb un interessant casc antic i uns voltants impressionants (imponents els massissos rocallosos anomenats els Benets). La casualitat fa que trobem un lloc per a dinar (Hostal-restaurant Miralles) absolutament recomanable. S’ha de destacar un detall que ens va sorprendre positivament: aquest establiment disposa per als seus clients d’un local amb vestidor i dutxes netes que fa la funció de pàrquing per a bicis. Per si açò fóra poc, el dinar (menú d’onze euros) era d’una qualitat extraordinària (arròs de peix al forn, escalivada de bacallar, vedella en salsa, tot regat amb vi negre de la zona i postres variats). Després de dinar i per a mitigar la calor, jugàrem un conat de partida de dòmino (el resultat no és important). Ens reincorporem a la via pel mateix camí que l’havíem deixat, i malgrat el traçat descendent, la calor comença a fer incòmoda la nostra marxa. Passem per Bot (únic cas on el poble està fitant amb l’antiga estació) i avancem escortats per un paisatge espectacular en forma de congost “llaurat” pel riu Canaleta. Aquest encaixonament del terreny continua en el Santuari de la Fontcalda, indret molt visitat pels habitants de la zona, a causa de les propietats terapèutiques de les seues aigües termals (28 ºC). Aquesta via verda acaba en Pinell de Brai on comença la del Baix Ebre. La antiga estació de Pinell de Brai conserva encara, a pesar de l’abandó, mostres de la seua importància durant el període actiu d’aquest tren (recordem que va funcionar fins l’any 1971). Ací el grup d’intrèpids aventurers es divideix: Marmitaco i Takesi continuen ruta per la via verda del Baix Ebre per a arreplegar la “frago” de Pau, mentre que Josep, Lance i Pau dixit es dirigeixen cap a Pinell de Brai on havíem reservat unes habitacions en un esplèndid hostal, nou de trinca, on era convenient fer acte de presència el més aviat possible. Un sopar molt equilibrat serveix de marc de retrobament. Com la nit anterior, una passejada relaxada per la nit de Pinell de Brai ens descobreix racons curiosos, especialment un matgatzem-celler de la cooperativa agrícola local d’arquitectura modernista fet per un deixeble del gran Gaudí. Les cames reclamen el merescut descans d’una jornada plena d’emocions i de quilòmetres en bici (cent vuit).

Tercer dia: gaudint del Delta.

L’última jornada comença amb un discret desdejuni a un bar del poble on el café i les copes matineres són les consumicions clàssiques. Mentre Marmitaco i Takesi agafen la “frago” direcció Valjunquera per a arreplegar l’altre cotxe, la resta del grup pedaleja cap a la via verda del Baix Ebre, què dista sis quilòmetres del poble, i així recórrer els vint-i-vuit que els separa de Roquetes, localitat en la qual finalitza aquesta antiga via de tren (recorde que aquest recorregut ja l’havien fet Marmitaco i Takesi la vesprada passada). La via discorre entre frondoses pinedes i espectaculars talls del terreny salvats per petits viaductes. També són nombrosos els túnels, què ajuden a guanyar distància a la natura. Quan la via serpenteja paral·lela a la carretera general, l’Ebre fa acte de presència, dominador i grandiós, amb un corrent molt lent, com si es negara a acudir a la innexorable cita amb la Mediterrània. El tram final de la via és menys atractiu ja que discorre per zones molt més humanitzades. Quan Josep, Lance i Pau dixit arriben a Roquetes, està tot preparat per a carregar les bicis en els cotxes i dirigir-nos cap al Delta. Després d’una breu aturada per a observar la magnífica amplària del riu (David Meca no tindria cap problema em creuar-lo….), apleguem a l’Ecomuseu què també fa les funcions de centre d’informació. Una visita molt instructiva ens alliçona sobre la fauna, vegetació, pesca, agricultura i costums del Delta de l’Ebre. Decidim fer les últimes pedalejades acostant-nos el màxim possible a la desembocadura (Josep es retira prudentment i fa de xofer de l’equip). L’esforç no és molt intens, a causa de la plana immensa què és el Delta. Canyissers i cartells informatius ens impedeixen continuar amb la nostra exploració. La terrassa d’un restaurant, vora riu, és testimoni del darrer dinar. Llàstima que a un moment tan emocionant no acompanye un menú de qualitat (la fideuà fou un desastre). D’ací directament a casa, amb una breu aturada al mateix poble de l’anada de nom tan treballat. Una senzilla "picaeta" formalitza l’acomiadament del grup. Cansats, però carregats d’endorfines i molt contents amb l’experiència catalanoaragonesa, ens conjurem per a crear un ambient en el ccestupendo que propicie empreses de major durada a l’estiu vinent…..

El laberint de Banyeres

La jornada ciclista d'aquest divendres, dia onze, comença molt d'hora. Eren les set i mitja del matí, i ja estava pedalejant per a trobar-me amb Marmitaco en l'ermita de Polop, on m'arreplegaria i així continuaríem camí de Banyeres, punt d'encontre d'aquest itinerari per la bellíssima serra de Mariola. A la cita va faltar Oposició, ja que algun imprevist d'últim moment li va impedir acudir amb un gran disgust per la seua part.
Per tant, encetàrem la marxa tres intrèpits aventurers: el ja esmentat Marmitaco, Takesi i Ginesito, el qual feia les funcions de guia i d'amfitrió. La ruta s'inicià al punt més alt de Banyeres: l'església del Santo Cristo, enclavament des d'on la vista és espectacular. Aprofitem una pista ampla i còmoda per a endinsar-nos en la serra, la qual conserva una elegància especial (Mariola és una serra fonamentalment elegant) tot i que el foc s'ha empenyorat en destruir-la en diferents ocasions. Els itineraris que programa Ginesito són molt complicats de descriure. El seu coneixement del terreny fa que abordem sendes i camins poc transitats, una mena de laberint impossible de recordar (el nom de l'excursió és "la ruta de les fonts"). Precisament açò li dóna un caire d'incertesa i aventura, què fa més entretinguda l'excursió.
Arribem a una pista molt ampla i en molt bon estat, i immediatament després negociem una senda complicada (aquest tram coincideix amb la ruta què feren Ginesito, Josep i Takesi al mes de març), la qual acompanya un rierol, ara sec, què es dirigeix cap a la Font de la Coveta, lloc on naix oficialment l'històric riu Vinalopó, amb una gran braç d'aigua a pesar de l'estiu. Es refresquem, omplim els bidons d'una aigua transparent i agraïda, i continuem ruta fins arribar al mas d'Ull de Canals, actualment centre d'informació del recentment creat Parc Natural de la Serra de Mariola (2002), on destaca una maqueta de tot el parc.
Visitem una altra font (com que no recorde el nom, la batejaré amb el títol de "la de les dues cadires"). L'itinerari continua per pistes asfaltades. El quitrà i el sol s'alíen amb la intenció d'endurir la marxa. Per moments ho aconsegueixen. Ginesito decideix, peró, trencar cap la detra per una pista ombrejada per pins amables. Quan anàvem decidits cap a una altra font prop del camping de Banyeres, una tanca de filferro barra descaradament el pas, i obliga els excursionistes a desviar-se per una senda perillosa que discorre per la ladera d'un barranc. Foren uns moments de dubtes, ja que si era complicat baixar la senda caminant, amb les bicis la situació es podria considerar delicada. Sortosament, salvem l'obstacle i reemprenem la marxa per una senda "depiladora" (la segona del dia) fins eixir a la carretera Banyeres-Biar i acabar en la via verda Alcoi-Yecla. Ginesito tenia interés en que vegérem el pont nou què dóna continuitat a aquesta via (l'última vegada que el ccestupendo passà per ahí, haguérem de vorejar i travessar el riu Marjal). La temperatura pujava de mica en mica. Una camí de bancals paral·lel a la carretera Beneixama-Bocairent ens va permetre avançar sense el perill de cotxes i camions. A bon ritme apleguem a l'ultima font del recorregut (com que no sé el nom li diré "la de les abelles respectuoses que ens deixàrem beure sense picar-nos"). El perfil de l'etapa ja fa quilòmetres que puja; a partir d'aquesta font, el terreny s'empina i ens arranca les escasses forces que queden. Especialment dura és la rampa final que desemboca en la zona del cementiri. Per fi, ja hem conclós la ruta. Han estat trenta-vuit quilòmetres variats i emocionants. Ginesito es mostra una mica decebut. Tem que la seua llegenda de planificar "encerronas" augmentarà després d'aquest recorregut. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) li tranquil·litzen i li asseguren que faran tot el possible per a que siga així (és a dir que aquesta fama augmente).
Un piscolabis (molt agraïts, Mª Jesús), amb la immillorable companyia de David (el fill de Ginés), en la terrassa de la casa de Ginesito (preciosa la casa!) ens ajuda a recuperar part de les forces perdudes. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) regressen amb la sensació d'haver fet una ruta què, amb total seguretat, tornaran a realitzar amb més brokebackmounters. Les endorfines així ho presagien.

El biathlon de la Torre de les Maçanes

El desafiament del passat dilluns, dia set, incloïa una recompensa en forma d'esmorzar (organitzat per Pepe) irresistible als paladars sibarites del ccestupendo. Però, com sempre, respectem la cronologia dels fets.

El punt de trobada s'havia establit a la molt noble vila de Xixona, concretament en ca Pau. Diferents circumstàncies en forma de lleugers infortunis (una punxada de Josep, un camí equivocat de Takesi....) retardaren l'eixida del grup més de mitja hora (encara que Lance i Marmitaco, posseïts pel "mono" del café, s'avançaren i enfilaren Carrasqueta amunt fins trobar la Venta Teresa). El grup sencer (faltaven per anomenar Ginesito i Pau dixit) es retrobà a l'entrador del camí de la vall de Bugaia, itinerari espectacular entre serres aparentment seques, amb una riquesa botànica, però, extraordinària.
La pista serpenteja entre pins com una muntanya russa, salvant barrancs. Arribem a la partida de Viola, lloc on va transcórrer la infantesa del nostre Pau dixit. Allí descobrim una font amb una bassa/piscina, testimoni de molts moments de jocs i felicitat de Pau. Continuem la marxa fins aplegar a la finca "Boyeros". Ací acaba la pista i comença un tram patidor de quilòmetre i mig, què hem de fer a peu (Ginesito el fa pràcticament sobre la "burra" demostrant una agilitat i destresa ja resaltades en aquest blog). La pista s'ha transformat sobtosament en un sender tortuós, on l'aigua ha solcat el terreny i ha sembrat de pedres que barren el pas als intrèpids aventurers que gosen endinsar-se en aquest inhòspit indret. Com a guinda d'aquest "pastís" es trobem amb una mena de circuit de motocross que el propietari de la finca ha ideat per a que "gaudeixen" els visitants. Es tracta de cinc o sis turons de terra col·locats estratègicament per a desmoralitzar als amants de la natura que facen aquest recorregut. Només qui tinga "més moral que el Alcoyano" o haja fet alguna "promesa" són capaços de superar aquests "amables" obstacles. Per fi alcancem una pista mitjanament transitable (un parell d'esglais ens avisa de la dificultat del terreny), per a desembocar en una carretera asfaltada que ens porta directament al nostre destí final: La Torre de les Maçanes. Allí Pepe ens espera i després de deixar les bicis a la cotxera de sa casa (esplèndida la glorieta d'entrada), ens dirigim cap el bar on Pepe ha reservat unes taules per als cansats "pel·legrins". És ara quan encetem la "II Jornada gastronòmica VILA DE LA TORRE". El bacallar fregit boníssim, la truita d'alls tendres espectacular, la truita de creïlles i ceba insuperable, aigua-sal, cervesa, nestea, cafés i licors, completaren un esmorzar on la conversa fluïa de tal manera que es va signar un compromís per a l'estiu vinent durant el qual completarem (si tot va amb normalitat i les nostres circumstàncies ens ho permeten) el Camí del Nord (Hendaia - Oviedo)
Després d'acomiadar-nos de Pepe i agrair-li el matí tan estupendo, eixim de La Torre direcció Xixona, en aquesta ocasió per una carretera amable que ens ajuda a digerir millor els menjars que encara assaborim (mentalment, és clar). Rematem el dia amb un refrescant i relaxant bany a la piscina de ca Pau (ens alegrem bona cosa de la recuperació del genoll de Pau). Tot ha pagat la pena: la calor (no excessiva), el tram a peu (biathlon). La companyia, l'emorzar, el bany, la bici, han fet treballar a ple rendiment les endorfines. Açò, però, no és cap novetat.
Per cert, salutacions al "tobarich".