Marmitako i Takesi de nou cavalquen junts

No va ser un compromís molt formal el del divendres. La telefonada matinera del diumenge deu de març em va sorprendre ja en marxa, al pont de la Glorieta del Salt, en la via verda d'Alcoi. A la pantalleta del mòbil(encara no és smart phone) apareixia el nom de Julián. Sí, era Marmitako que m'avisava de la seua disponibilitat per fer un tomb en bici, i així rememorar temps no molt llunyans en els quals uns aventurers intrèpids tot desafiant adversitats de tota mena, recorrien de daltabaix, del dret i l'inrevés les nostres comarques... Però tornem al present. Després d'alguna confusió sobre el punt d'encontre, per fi ens varem trobar a la redona de la Sarga. Una abraçada va marcar el començament d'un matí ple de records i també de nostalgia. Ens dirigírem cap a L'Estepar, per recuperar la via verda, entre converses amb seny i comentaris informals del tipus: "Qué ganas tenía de verte el "culote", chaval". Engolits com a píndoles humanes pels llargs túnels, baixem la via ajudats per llanternes que més o menys ens il·luminen el panorama. Deixem el Poliesportiu d'Alcoi, i ens desviem per un camí trencador que ens diposita en la carretera de la Font Roja. Després d'algunes queixes de Marmitako per una breu pujada, ens trobem de nou en la via, però aquesta vegada en sentit ascendent. Quan arribem a l'encreuament de la Sarga amb la Carrasqueta, Marmitako enfila un caminet vora bancal, que ens permet evitar l'antipàtica pujada a l'Altet pel carril de servei de l'autovia, i gaudir de nou de la via verda aquesta vegada entre una vegetació més frondosa. L'Altet d'Ibi indica la fi d'aquesta excursió. Cada un de nosaltres retorna al seu punt d'origen. Ha estat un matí especial, endorfínic. I precisament quan s'acomiadem decidim no trigar massa en donar a les endorfines una altra oportunitat.