Un gratacel anomenat Reconco

Aprofitant aquesta eterna primavera (potser una mica "cansina") l'eixida triada és més pròpia d'èpoques més avançades de l'any on el capvespre triga més en arribar. El poder de persuasió de Josep (ell la deixa caure i si cola, cola) ens embauca en una ruta extraordinàriament atractiva: la pujada al Reconco. Serra amb un aire de misteri, entre llunyana i propera, amb un aspecte imponent i abrupte, de la qual tots saben on està, però pocs gosen anar-hi (en bicicleta). Realment es tracta d'un gratacel rocós que la natura ha situat com a referència i guardià de la nostra comarca.
En aquesta ocasió som quatre els "genets" (Pau dixit, Marmitako, Josep i Takesi) disposats a fer un itinerari dur i potser esgotador. Una tranquil·la passejada pel Camí Vell d'Onil (feia temps que no hi passàvem) era "l'aperitiu" que precedia al "primer plat":el Port de Biar. El "segon plat" es presentava en forma d'una costera de cinc quilòmetres amb un pendent mitjà del 7-8 %: la pujada al Reconco, amb rampes en les quals desitges abandonar la bici, les cames et fan figa i el cor es mostra incapaç d'abastir de "combustible" l'organisme. A la fi la recompensa d'una vista meravellosa. És desbordant la quantitats de poblacions i serres que es dominen des d'ací. El Reconco és una pujada molt agraïda ja que aplegues al mateix cim de la muntanya sense baixar de la "burra". Després d'una reposició de forces més que merescuda i unes artístiques fotos, iniciem la tornada amb un vertiginós descens (tant que costa pujar-hi i en un no-res ja estàs baix). Recuperem l'assossec i per la via tornem a Ibi (hem recorregut cinquanta quilòmetres). No acabem de creure'ns com després d'un esforç tan exigent, ens envaeix una sensació tan agradable. Realment les endorfines són unes substàncies fascinants.