breu recordatori fotogràfic

No hi ha paraules. La resta de membres del ccestupendo (Nyofles, Ginesito) també són protagonistes d'aquest moment inoblidable. Si acostes la cara a la foto, sentiràs l'olor a tabac ranci que omplia tota la sala.

La font de la carrasca i el carrascaret: de la pagesia a la tecnologia.

El dimecres, dia dotze, vam fer un recorregut, què no per conegut, resultà menys interessant. Hi contribuïen dues circumstàncies: última eixida del trimestre i les presències del sempre esquiu Oposició, i de l'enigmàtic Nyofles. Corrien molts remors sobre el parador de Nyofles: alguns el situaven dirigint una experiéncia bilingüe a L'Alguer a l'illa de Sardenya; altres deien que, ofés per no aparéixer en la breu història del ccestupendo que Oposició havia publicat en aquest blog (per cert l'autor ja ha fet una nova edició del post en la qual ja figura Nyofles), s'havia fet el ferm propòsit de no "cavalcar" més amb aquesta panda d'impresentables. Cap d'aquestes conjectures eren certes. A la fi es descobrí l'autèntica raó: el dur i llarg hivern manté al nostre amic en un estat de letargia esportiva de la mateixa manera que un ós hiverna al seu cau. Afortunadament hem dit adéu a la dura estació i la crida de la primavera anima al personal.
El punt d'encontre l'havíem fixat a Castalla. Allí ens esperava Nyofles. Després de les salutacions (sempre dóna alegria retrobar-se amb els amics), enfilem la carretera que ens durà al peu del camí de la Font de la Carrasca. El majestuós i més "guapo" que mai Castell guaita des del seu turó el nostre marxar tranquil. La pujada a la font s'agafa de tal manera que tens la sensació d'estar pujant una costera amb molt més pendent. Breu aturada a la font on increïblement, i malgrat la sequera, un filet d'aigua fresca brolla incessant. Continuem la pujada cap a la finca del Carrascaret, meravellós paratge en el qual la mà humana ha respectat bona cosa l'entorn, fins i tot el mur que delimita la finca es mimetitza i forma un conjunt harmònic amb la natura. Dinem en una talaia que domina la serra de Biar i el terme de Sax. La tornada es fa breu. Al passar al costat de l'impressionant parc tecnològic Actiu, observem la diferència de l'ahir (representat pels masos i finques de la serra) a l'avui (representat per aquest innovador parc industrial). Potser la clau del nostre futur estiga en potenciar el present, respectant el passat.
Ens acomiadem de Nyofles. Oposició i Takesi continuen, amb un petit rodeig, la tornada cap a Ibi. La vesprada ja allarga el suficient com per a pensar en itineraris més intensos des del punt de vista físic. Això serà, però, el trimestre vinent....

PER LA SERRA DE MARIOLA

El passat dissabte 8 de març, una vegada ajornat el viatge a "Torrepayeco" per falta de personal (ja pareguem els equips de futbol) vam fer una fantàstica ruta per la Serra de Mariola. L'eixida oficial va ser en Batoi (no confundir amb Alcoi), ja que Ginesito ens esperava en el Camping. Després d'una exigent pujada inicial i passant per les casetes del salt arribarem a la carretera que ens duria a l'encontre del nostre guia (això és per anomenarlo d'una altra manera). Allí ens va rebre amb la seua indumentària habitual: una combinació espectacular de colors, més pareguda a la de la família Aragón que a la d'un ciclista.

Des d'allí vam seguir Ginesito, que d'una manera magistral ens va conduir per camins i sendes de la serra: "¡Cuidado!, bajada técnica", que traduït vol dir: "Peu a terra". "¡Plato pequeño! viene una subida", que vol dir: "Si tens ... puja sense baixar de la bici". En fi, coses dels profesionals. Tot això per no comentar les senyals que feia per indicar canvi de direcció. Si heu vist la pel·lícula ET, doncs el mateix, però amb el dit avall assenyalant a terra.

Impresionant és el coneixement que té de la toponímia de la serra, ¡Felicitats! La pròxima volta, durem traductor, perquè fa servir un llenguatge un poc tècnic.

Ja a punt d'acabar (això és el que jo pensava), ens vam despedir de Ginesito i vam anar per un lloc que es diu Santa Bàrbara (por ser?) en direcció al Camping. I dic molt bé, a punt d'acabar, perquè Takesi tenia preparada una sorpresa: un trenca-cames que no s'acabava mai, però amb un paisatge meravellòs. Finalment arribem al Camping, que després d' un descens prolongat ens du al nostre punt d'eixida. Un matí molt ben aprofitat i un passeig deliciòs.

De la companyia de la soledat, a l'agraïment a m_mori.

Els passats dilluns, dia 3, i dimecres, dia 5, vaig realitzar el mateix recorregut encara que amb una diferència substancial: el dilluns anava sol i amb Sol , el dimecres nuvolat acompanyat per m_mori. La percepció dels fets canvia molt d'una circumstància a una altra. Per tal de no ser pesat escriuré només l'eixida del dimecres.

Precisament el títol del post es deu a la presència de m_mori en l'últim instant, quan jo ja havia desesperat i em dirigia cap al cotxe per a tornar a casa.

La vesprada era ventosa amb una tramuntana molesta. El cel cobert per núvols inestables que es movien amenaçadors, ansiosos per descarregar el seu mar de gotes. Vam encarar la via d'Ibi-Castalla (via verda ja!), i per una carretera poc transitada vam arribar a Santa Ana. Sens aturar-nos, continuàrem cap a l'esplèndid Barranc de Favanella. Breu descans per a dinar (ja desconfiàvem del Madrid); entre carrasques i pins apleguem a la carretera del Canalís. Un camí que en el seu moment ens descobrí Ginesito, ens deixa al començament de la baixada de Penyes Roges (es confirma que el molló és una làpida de l'any 1897 i amb el nom Antonio). Descens ràpid i un punt perillós. En un obrir i tancar d'ulls, ens trobem enfilant el camí vell d'Onil i entrant en Ibi per polígon. Han estat trenta-cinc quilòmetres molt entretinguts. Per això, estic molt agraït a m_mori. Gràcies a la seua inconsciència (l'oratge no animava a eixir en bici) una vesprada ordinària es tranformà en una estona extraordinària.

Un Everest llamado Maigmó (43 kms.)

Imaginen a Sir Edmund Percival Hillary en plena juventud, por ejemplo el 29 de mayo de 1953. Se encuentra ya junto a la cima del Everest, quizá sea cuestión de dos horas llegar, disfrutar del logro e iniciar el descenso triunfal. Imaginen que no le acompaña únicamente el sherpa Tenzing Norgay, sino que son cinco los sherpas que le acompañan, se trata de toda una expedición de gente preparada y realmente capaz.

Imaginen ahora que Edmund Hillary, que todavía en aquel entonces no era Sir, decide que hay que ponerse en marcha y reiniciar la subida. La cima está ahí, a la vista, y un último esfuerzo traerá recompensas inmensas. Sin embargo, en ese momento uno de los sherpas dice que se ha levantado un vientecillo molesto y frío, que en la cima se debe de estar algo incómodo y que, en cualquier caso, él no sube a la cima sin antes comerse un buen bocata. Comiezan a comer, y un segundo sherpa dice que no ve muy claro eso de coronar el Everest, que él tiene que recoger a su hija del cole tres cuartos de hora más tarde y que el tiempo apremia. "Igual casi si eso subimos otro día, ¿no?" -dice. Un tercer sherpa afirma que él, en cualquier caso, iba a subir al tran-tran, que no se ve en plena forma. A todo esto, se han comido los bocatas, y el cuarto sherpa dice, contradiciendo al primero, que él ya con el estómago lleno no asciende. Le apoya el quinto sherpa, que dice que mejor que ascender el Everest se toman un café bombón. Que él se muere por degustar un café bombón.

Deciden volver, pues. Tanto nadar para ahogarse en la orilla. O mejor, tanto nadar para cuando uno ya está en la orilla decidir que mejor volverse a introducir en altamar.

Imaginen a Hillary lamentando la oportunidad perdida. Ya posiblemente nunca será Sir. Imaginen ahora su cara cuando el sherpa que tenía que recoger a su hija, en realidad, no tenía que recogerla; cuando los sherpas en baja forma y con el estómago lleno vuelven a casa a una velocidad de vértigo, y cuando el sherpa adorador de los cafés bombón llega al bareto más cercano, se apoya en la barra y, por fin, le pide a la camarera: "Una tónica, por favor, que el café me desvela. Si puede ser, que sea Schweppessssssssss..."