De la companyia de la soledat, a l'agraïment a m_mori.

Els passats dilluns, dia 3, i dimecres, dia 5, vaig realitzar el mateix recorregut encara que amb una diferència substancial: el dilluns anava sol i amb Sol , el dimecres nuvolat acompanyat per m_mori. La percepció dels fets canvia molt d'una circumstància a una altra. Per tal de no ser pesat escriuré només l'eixida del dimecres.

Precisament el títol del post es deu a la presència de m_mori en l'últim instant, quan jo ja havia desesperat i em dirigia cap al cotxe per a tornar a casa.

La vesprada era ventosa amb una tramuntana molesta. El cel cobert per núvols inestables que es movien amenaçadors, ansiosos per descarregar el seu mar de gotes. Vam encarar la via d'Ibi-Castalla (via verda ja!), i per una carretera poc transitada vam arribar a Santa Ana. Sens aturar-nos, continuàrem cap a l'esplèndid Barranc de Favanella. Breu descans per a dinar (ja desconfiàvem del Madrid); entre carrasques i pins apleguem a la carretera del Canalís. Un camí que en el seu moment ens descobrí Ginesito, ens deixa al començament de la baixada de Penyes Roges (es confirma que el molló és una làpida de l'any 1897 i amb el nom Antonio). Descens ràpid i un punt perillós. En un obrir i tancar d'ulls, ens trobem enfilant el camí vell d'Onil i entrant en Ibi per polígon. Han estat trenta-cinc quilòmetres molt entretinguts. Per això, estic molt agraït a m_mori. Gràcies a la seua inconsciència (l'oratge no animava a eixir en bici) una vesprada ordinària es tranformà en una estona extraordinària.