Temps era temps ..... quan no més hi havia una cadena i mitja de televisió a Espanya, passaven per pantalla una sèrie nordamericana (d'Estats Units) en la que un pacient i comprensiu pare, la dona del qual havia faltat, havia de fer front a la difícil tasca de traure endavant a vuit fills de totes les edats possibles. A pesar de la situació, es tractava d'una comèdia amable, el títol de la qual era "Con ocho basta", en anglés "Eight is enough" (M_mori em corregirà). Encara que aquella trama televisiva no guarda cap relació amb el nostre ccestupendo, he considerat que, al ser vuit els intrèpids brokebackmounters d'aquesta eixida, el títol encaixava perfectament en esta post. A més, al faltar Ginesito (molts ànims, company!), afegisc el dubte.
La primavera ha fet esclatar les ganes de gaudir de la bici. Tot un pilot de vuit persones es disposem en afrontar un itinerari que barrejarà asfalt i terra. El primer obstacle apareix de seguida. Sens calfar les cames, negociem les primeres rampes dels llavadors (curiós el llavador dels malalts, situat "aigües avall" de l'altre llavador). Les Revoltes ens ofereixen un panorama espectacular de la Foia (en primer terme Ibi), el qual quasi no podem gaudir ja que Pau-dixit trenca l'armonia del grup amb un demarratge sec (tipus "Sierra Nevada") i embogeix la marxa.
Per fi, una treva per a recuperar forces. L'ambient és viu i les converses animades. Reprenem la ruta. Durant el descens del "Biscoi" el grup continua dividit i amb un ordre caòtic. Aquesta circumstància no afecta al bon ambient del grup (això demostra que també en aquest aspecte som un grup ciclista atípic). Varios quilòmetres de constant pujada (no molt dura) i després d'observar un grup de tranquils daines (gamos en castellà), deixem l'asfalt i s'endinsem en el Barranc de Favanella, entorn familiar que sempre celebrem amb entusiasme (meravellosa i trepidant la baixada). Aturada i reagrupament en la font de l'Arcaeta (generós el xorro d'aigua). Poc abans d'aplegar a Ibi, una part del grup (Josep, Lance, Pau-dixit i Takesi) decideix allargar una mica més l'excursió, mentre que la resta del pilot (Marmitaco, M_mori, Nyofles i Oposició)es dirigeix directament cap a Ibi. (obligacions quotidianes els criden)
La prolongació de l'etapa discorre d'una forma apaivagable i serena per carreteres tranquil·les de la Foia fins arribar a la via (via verda ja!). Sempre tinc la sensació d'haver fet més distància que la que assenyala el comptaquilòmetres (vora trenta-set). Sortosament, les endorfines s'encarreguen d'equilibrar aquesta percepció.
viernes, 18 de abril de 2008
domingo, 6 de abril de 2008
esto si que es brokebackMOUNTAINS byke
Esta es la senda trialera llena de alliagues, ramas, pinos, cartuchos de escopeta, etc. Se puede apreciar la dificultad que tiene lance para surcar esta senda. Si llega a haber algún cazador,...
Tengo otro vídeo mu chulo en la masía bajando por la senda y atravesando la encina con un paisaje de fondo espectacular. Ya os pasaré el material.
viernes, 4 de abril de 2008
Per a tots els gustos
Quin goig, quin plaer! Com una "minietapa" en el nostre periple "asturgallec", set entusiastes brokebackmounters (Ginesito, Lance-una gran alegria, per fi renaix com l'au Fènix i torna a comandar el "paquet"-, Marmitaco, M_mori, Nyofles, Oposició i Takesi.... quasi res) enceten un itinerari més, que resultarà d'allò més interessant.
Amb un ambient il·lusionant, quasi eufòric, enfilem la via -via verda ja!- per a continuar després pel mateix itinerari que es descriu en la post "De la companyia de la soledat.....". Breu aturada en Santa Ana per a omplir els bidons d'aigua, i continuem direcció Barranc de Favanella (Tahuenca). Ginesito, que actua com a guia-explorador, ens condueix per un traçat nou: una senda que discorre paral·lela a la pista principal del barranc, un punt incòmoda per la gran quantitat de branquetes trencades que dificultaven l'avanç i que provocà algun que altre ensurt. Una curta pujada dóna pas al desitjat dinar en l'era d'un mas abandonat (segurament es tracta del mas de Tahuenca).
A partir d'aquest moment comença la "festa": una infernal i intransitable "trialera" precedia, després d'una suau baixada, una mena de "cosa", tota plena d'argelagues, pins i carrasques, on el conjunt bici-ciclista feia el paper d'una màquina esbrossadora de camins. Amb les cames totes arrapades apleguem a una pista "decent" que desemboca en un paratge esplèndid: praderies (amb el verd abril inimitable), carrasques i mas formen una estampa preciosa. A més, la barreja de serra i bancals conreuats (sementeres de cereals recent crescudes) aporta un caire entre inhòspit i conegut que ens manté a tots expectants.
En un obrir i tancar d'ulls (tal i com estava el terreny millor no tancar-los) ens trobem en la carretera que puja a la Venteta (Biscoi) i amb l'excusa d'acompanyar Nyofles baixem a Onil. Petita parada tècnica (altra vegada el selló de Marmitaco es rebel·la) en una fàbrica propietat de la família de la dona de Nyofles. Arribem a un simpàtic carril-bici que serpenteja pel polígon situat entre Onil i Castalla.
L'ultima part de l'etapa ens situa en el Camí Vell de Castalla, tram tan conegut que les nostres máquines pedalegen amb el "pilot automàtic". Ha estat un itinerari molt variat: asfalt, pista, senda, senda-trialera, senda-selva, etc. Ha pagat la pena! De nou les endorfines han fet la seua tasca. Bé, potser no han actuat en tots els membres del grup per igual. Aquesta, però, és un altra història que no desvetllarem.
Amb un ambient il·lusionant, quasi eufòric, enfilem la via -via verda ja!- per a continuar després pel mateix itinerari que es descriu en la post "De la companyia de la soledat.....". Breu aturada en Santa Ana per a omplir els bidons d'aigua, i continuem direcció Barranc de Favanella (Tahuenca). Ginesito, que actua com a guia-explorador, ens condueix per un traçat nou: una senda que discorre paral·lela a la pista principal del barranc, un punt incòmoda per la gran quantitat de branquetes trencades que dificultaven l'avanç i que provocà algun que altre ensurt. Una curta pujada dóna pas al desitjat dinar en l'era d'un mas abandonat (segurament es tracta del mas de Tahuenca).
A partir d'aquest moment comença la "festa": una infernal i intransitable "trialera" precedia, després d'una suau baixada, una mena de "cosa", tota plena d'argelagues, pins i carrasques, on el conjunt bici-ciclista feia el paper d'una màquina esbrossadora de camins. Amb les cames totes arrapades apleguem a una pista "decent" que desemboca en un paratge esplèndid: praderies (amb el verd abril inimitable), carrasques i mas formen una estampa preciosa. A més, la barreja de serra i bancals conreuats (sementeres de cereals recent crescudes) aporta un caire entre inhòspit i conegut que ens manté a tots expectants.
En un obrir i tancar d'ulls (tal i com estava el terreny millor no tancar-los) ens trobem en la carretera que puja a la Venteta (Biscoi) i amb l'excusa d'acompanyar Nyofles baixem a Onil. Petita parada tècnica (altra vegada el selló de Marmitaco es rebel·la) en una fàbrica propietat de la família de la dona de Nyofles. Arribem a un simpàtic carril-bici que serpenteja pel polígon situat entre Onil i Castalla.
L'ultima part de l'etapa ens situa en el Camí Vell de Castalla, tram tan conegut que les nostres máquines pedalegen amb el "pilot automàtic". Ha estat un itinerari molt variat: asfalt, pista, senda, senda-trialera, senda-selva, etc. Ha pagat la pena! De nou les endorfines han fet la seua tasca. Bé, potser no han actuat en tots els membres del grup per igual. Aquesta, però, és un altra història que no desvetllarem.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)