Amb vuit, n'hi ha prou (o no?)

Temps era temps ..... quan no més hi havia una cadena i mitja de televisió a Espanya, passaven per pantalla una sèrie nordamericana (d'Estats Units) en la que un pacient i comprensiu pare, la dona del qual havia faltat, havia de fer front a la difícil tasca de traure endavant a vuit fills de totes les edats possibles. A pesar de la situació, es tractava d'una comèdia amable, el títol de la qual era "Con ocho basta", en anglés "Eight is enough" (M_mori em corregirà). Encara que aquella trama televisiva no guarda cap relació amb el nostre ccestupendo, he considerat que, al ser vuit els intrèpids brokebackmounters d'aquesta eixida, el títol encaixava perfectament en esta post. A més, al faltar Ginesito (molts ànims, company!), afegisc el dubte.



La primavera ha fet esclatar les ganes de gaudir de la bici. Tot un pilot de vuit persones es disposem en afrontar un itinerari que barrejarà asfalt i terra. El primer obstacle apareix de seguida. Sens calfar les cames, negociem les primeres rampes dels llavadors (curiós el llavador dels malalts, situat "aigües avall" de l'altre llavador). Les Revoltes ens ofereixen un panorama espectacular de la Foia (en primer terme Ibi), el qual quasi no podem gaudir ja que Pau-dixit trenca l'armonia del grup amb un demarratge sec (tipus "Sierra Nevada") i embogeix la marxa.



Per fi, una treva per a recuperar forces. L'ambient és viu i les converses animades. Reprenem la ruta. Durant el descens del "Biscoi" el grup continua dividit i amb un ordre caòtic. Aquesta circumstància no afecta al bon ambient del grup (això demostra que també en aquest aspecte som un grup ciclista atípic). Varios quilòmetres de constant pujada (no molt dura) i després d'observar un grup de tranquils daines (gamos en castellà), deixem l'asfalt i s'endinsem en el Barranc de Favanella, entorn familiar que sempre celebrem amb entusiasme (meravellosa i trepidant la baixada). Aturada i reagrupament en la font de l'Arcaeta (generós el xorro d'aigua). Poc abans d'aplegar a Ibi, una part del grup (Josep, Lance, Pau-dixit i Takesi) decideix allargar una mica més l'excursió, mentre que la resta del pilot (Marmitaco, M_mori, Nyofles i Oposició)es dirigeix directament cap a Ibi. (obligacions quotidianes els criden)

La prolongació de l'etapa discorre d'una forma apaivagable i serena per carreteres tranquil·les de la Foia fins arribar a la via (via verda ja!). Sempre tinc la sensació d'haver fet més distància que la que assenyala el comptaquilòmetres (vora trenta-set). Sortosament, les endorfines s'encarreguen d'equilibrar aquesta percepció.