El laberint de Banyeres

La jornada ciclista d'aquest divendres, dia onze, comença molt d'hora. Eren les set i mitja del matí, i ja estava pedalejant per a trobar-me amb Marmitaco en l'ermita de Polop, on m'arreplegaria i així continuaríem camí de Banyeres, punt d'encontre d'aquest itinerari per la bellíssima serra de Mariola. A la cita va faltar Oposició, ja que algun imprevist d'últim moment li va impedir acudir amb un gran disgust per la seua part.
Per tant, encetàrem la marxa tres intrèpits aventurers: el ja esmentat Marmitaco, Takesi i Ginesito, el qual feia les funcions de guia i d'amfitrió. La ruta s'inicià al punt més alt de Banyeres: l'església del Santo Cristo, enclavament des d'on la vista és espectacular. Aprofitem una pista ampla i còmoda per a endinsar-nos en la serra, la qual conserva una elegància especial (Mariola és una serra fonamentalment elegant) tot i que el foc s'ha empenyorat en destruir-la en diferents ocasions. Els itineraris que programa Ginesito són molt complicats de descriure. El seu coneixement del terreny fa que abordem sendes i camins poc transitats, una mena de laberint impossible de recordar (el nom de l'excursió és "la ruta de les fonts"). Precisament açò li dóna un caire d'incertesa i aventura, què fa més entretinguda l'excursió.
Arribem a una pista molt ampla i en molt bon estat, i immediatament després negociem una senda complicada (aquest tram coincideix amb la ruta què feren Ginesito, Josep i Takesi al mes de març), la qual acompanya un rierol, ara sec, què es dirigeix cap a la Font de la Coveta, lloc on naix oficialment l'històric riu Vinalopó, amb una gran braç d'aigua a pesar de l'estiu. Es refresquem, omplim els bidons d'una aigua transparent i agraïda, i continuem ruta fins arribar al mas d'Ull de Canals, actualment centre d'informació del recentment creat Parc Natural de la Serra de Mariola (2002), on destaca una maqueta de tot el parc.
Visitem una altra font (com que no recorde el nom, la batejaré amb el títol de "la de les dues cadires"). L'itinerari continua per pistes asfaltades. El quitrà i el sol s'alíen amb la intenció d'endurir la marxa. Per moments ho aconsegueixen. Ginesito decideix, peró, trencar cap la detra per una pista ombrejada per pins amables. Quan anàvem decidits cap a una altra font prop del camping de Banyeres, una tanca de filferro barra descaradament el pas, i obliga els excursionistes a desviar-se per una senda perillosa que discorre per la ladera d'un barranc. Foren uns moments de dubtes, ja que si era complicat baixar la senda caminant, amb les bicis la situació es podria considerar delicada. Sortosament, salvem l'obstacle i reemprenem la marxa per una senda "depiladora" (la segona del dia) fins eixir a la carretera Banyeres-Biar i acabar en la via verda Alcoi-Yecla. Ginesito tenia interés en que vegérem el pont nou què dóna continuitat a aquesta via (l'última vegada que el ccestupendo passà per ahí, haguérem de vorejar i travessar el riu Marjal). La temperatura pujava de mica en mica. Una camí de bancals paral·lel a la carretera Beneixama-Bocairent ens va permetre avançar sense el perill de cotxes i camions. A bon ritme apleguem a l'ultima font del recorregut (com que no sé el nom li diré "la de les abelles respectuoses que ens deixàrem beure sense picar-nos"). El perfil de l'etapa ja fa quilòmetres que puja; a partir d'aquesta font, el terreny s'empina i ens arranca les escasses forces que queden. Especialment dura és la rampa final que desemboca en la zona del cementiri. Per fi, ja hem conclós la ruta. Han estat trenta-vuit quilòmetres variats i emocionants. Ginesito es mostra una mica decebut. Tem que la seua llegenda de planificar "encerronas" augmentarà després d'aquest recorregut. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) li tranquil·litzen i li asseguren que faran tot el possible per a que siga així (és a dir que aquesta fama augmente).
Un piscolabis (molt agraïts, Mª Jesús), amb la immillorable companyia de David (el fill de Ginés), en la terrassa de la casa de Ginesito (preciosa la casa!) ens ajuda a recuperar part de les forces perdudes. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) regressen amb la sensació d'haver fet una ruta què, amb total seguretat, tornaran a realitzar amb més brokebackmounters. Les endorfines així ho presagien.