La ruta del safrà

Un preocupant ambient d'apatia es respirava sobre les dues del migdia del passat dimecres, quan Josep i Takesi es preparaven, fidels a la cita mercuriana, per gaudir d'una nova aventura brokebackmountera (bike). A la fi s'hi afegiren Marmitaco i M_mori, i d'aquesta manera es conformà el grup d'intrèpids aventurers què durant la vesprada representarien el, cada vegada més desmembrat, ccestupendo. Una vesprada amable amb un oratge què invitava i incitava a explorar camins i carreteres de la nostra comarca. El recorregut fou un constant exercici de consens i diàleg. Marmitaco i M_mori no volien una excursió massa castigadora ja que havien abandonat les seues obligacions ciclistes estiuenques. No obstant això, els primers obstacles seriosos de la vesprada no trigaren massa temps en arribar: el camí dels Llavadors i les Revoltes, foren testimonis dels primers patiments. No acabaven ací les pujades. A l'altura de la Venteta trencàrem cap a la dreta per a endinsar-nos per una pista (GR-7) què serpenteja cap a amunt i ens condueix a la nevera de Santa Maria o del Barber. Una breu aturada, ens permet visitar aquest conjunt de casa de nevater (només les runes) i pou de neu (acceptablement conservat), situats estratègicament en un desnivell del terreny, protegits per la vegetació. Una vegetació en la qual predomina el pi; també hi trobem carrasques, romer, timó i d'altres plantes climàtiques de les nostres serres. Marmitaco repara en una flor petita, tardorenca, més aviat escassa, orgullosa i atractiva: el safrà silvestre (safrà bord), amb els seus pètals de color lila i els filaments de color ocre intens. Ací iniciem un descens perillós a causa de l'estat relliscós i inestable de la pista. De sobte, un mur en forma de rampa impossible (150 m al 20%) ens obliga a plantar peu. Reprenem la baixada amb precaució fins a aplegar al mas de la Safranera on una tranquil·la pista asfaltada (anomenada de les Llacunes) ens acosta a la carretera Alcoi-Banyeres i, més tard, al port de Biscoi. La pujada del port, endurida per un ritme alegre, precedeix el descens cap a Onil. Una passejada relaxant per la "campinya" castelluda (el raïm està quasi a punt per a la verema) i un camí què voreja el paratge del Pi Gegant (malauradament sec i mort), ens indica que Ibi està molt a prop. Rematem la vesprada amb un "xambid" en la Palmera.
La Ruta del Safrà és un itinerari complet i variat. No és la històrica Ruta de la Seda. Són, però, quaranta quilòmetres molt aptes per a generar endorfines.

Inauguració 08-09: temporada nova, mateixos costums.

Amb il·lusions renovades, Josep, Pau dixit i Takesi (Lance continua amb problemes a l'esquena i per això van fer un preludi en forma de dinar a "L'Alfaç") encetaven aquest nou curs ciclista. La resta del grup no acudeix a la cita per diferents motius: professionals (Marmitaco acompanya els alumnes al PAU), festers (el pirata Oposició), mecànics (M_mori i el seu A3), familiars (Ginés havia d'atendre David). Nyofles no en sabia res, no el vam avisar per culpa d'un malentés (demanem disculpes, no tornarà a passar).
Anem, però, al que és més important, és a dir, l'itinerari. A les cinc (hora taurina), els tres "toreros" feien el "paseíllo" des del "Nou Derramador" per a "lidiar" una etapa de l'afamada "ganaderia" del ccestupendo (promet no tornar a utilitzar el símil taurí). La idea original era fer un recorregut suau, de benvinguda, peró la planificació canviá quan comprovàrem el nostre acceptable estat de forma. La via (aquest any sí: via verda ja!) va servir de marc de les nostres primeres pedalejades. Un marc sec i polsós, cada vegada més deteriorat, on el garbí bufava i juntament amb un cel extranyament encapotat augmentava la sensació de xafogor. Vam abandonar la via, i ens vam dirigir cap a Santa Ana. Una suggerència de Takesi per a "visitar" una figuera situada en les primeres rampes del Canalís, va provocar que Pau dixit s'animara i proposara fer la pujada completa del port. Josep no va posar cap objecció (ans al contrari, la proposta li atreia ja que mai l'havia pujat). Amb un ritme molt regular, vam coronar el cim i continuàrem ruta cap a la carretera de Banyeres-Alcoi. Unes daines tímides i desconfiades pasturaven vora carretera en una finca tancada al peu de la serra de Sotorroni. Immediatament després del descens vam pujar el port de la Venteta, últim obstacle que ens separa d'Ibi. Agrupats, vam arribar dalt del port. Les "Revoltes" ens vam conduir, amb una reconfortant baixada (el panorama de la Foia de Castalla des d'ací és espectacular), als barris de la part alta. Una visita de cortesia a Marmitaco (també havíem passat per casa d'Oposició, però no hi estava) i una breu passejada per l'Ibi antic (ara engalanat per a festes) feren d'epíleg d'aquest primer "capítol". La temporada brokebackmountera es presenta, més que mai, apassionant. (Us heu adonat que no he esmentat les endorfines?)