Un tomb per Sant Antoni i La Sarga.

La vesprada del dimecres dotze tenia una pinta estupenda per a fer bici. Així ho van entendre els sis components del ccestupendo (Josep, Lance, Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi) què mamprengueren una excursió sense un itinerari molt clar: l'oratge, les forces i el rellotge decidirien per nosaltres.
El primer objectiu era arribar a SantAntoni. Una tardor esplèndida, ens regalava unes condicions òptimes per a l'exercici físic. L'únic inconvenient era la roba: apropiada per a les baixades i els plans, massa abrigada per a les pujades ( deixarem per a una altre moment l'etern dubte: què prefereixes pujar una ......?). Amb bon ambient i després de superar el mur què s'amaga com una trampa furtiva en la poc transitada carretera de Sant Antoni (les obres d'acondicionament obligaven a anar amb molta cura per tal de no caure en el ciment encara fresc que tapava els clots del camí), apleguem a l'ermita i dinem en la terrassa natural dominadora d'un panorama sensacional: la Foia d'Alcoi i la vall del Serpis es mostren submises als nostres peus. El vent incòmode ens obliga a buscar recer en la serra. Assaborides les vitualles, decidim dirigir-nos cap a La Sarga (pedania de Xixona, el nom de la qual és un tipus de salze característic d'algunes de les nostres riberes) per la mateixa carretera per la qual havíem pujat. La inèrcia fa que el grup avance fracturat: per davant Lance (com sempre!) i Marmitaco; Oposició i Takesi enmig; una mica enrerre Josep fent d'enllaç amb un endarrerit Nyofles què tenia constants problemes amb el seu protector craneal (com diria Josep: ja sabeu el refrany què diu "ets més queferós que el casc del Nyofles"). A més la casualitat va fer que Nyofles es trobara amb Pau dixit què viatjava còmodament assegut al seient del copilot de la "frago" conduïda amb destresa per Pau jr (com passa el temps!). Amb l'alegria del trobament amb Pau dixit en l'ànim, enfilem el camí de La Sarga fins pujar a un mas situat front els "abrics" de les pintures ruprestes. Al tornar, Marmitaco insisteix en passar per l'únic carrer de la pedania i investigar un camí què Oposició creu que mor en la carretera del port de la Carrasqueta. Com que no tenim la seguretat del destí, capgirem i refem el camí. El capvespre arriba lentament. Un crepuscle espectacular ens serveix de far en la llunyania. Quan apleguem a la desviació del paratge de Sant Pasqual, Oposició suggereix entrar a Ibi per un desconegut camí tardorenc, escortat per arbres vestits amb ocres i grocs sumptuosos. Quan entrem a Ibi, la nit s'ha senyorejat dels carrers. Hem apurat al màxim el temps. Tot ha pagat la pena. Fins i tot la gelor patida en la part final de l'etapa. Les endorfines han tornat a triomfar.

Se hace saber...

Después de interminables mensajes, de responder y responder, entre M_mori y Oposició, surgió la idea de una comida tipo "remember". A su vez y por su parte, Takesi también estaba negociando la presencia, siempre grata pero escasa, de nuestros Peter y Suny. Por tanto, este viernes 14, a las 14 horas os esperamos en la puerta del IES a todos los que os queráis sumar a esta jornada gastronómica en el Almanzora. Se ruega (me sale como en las bodas, ¿por qué será?), que se confirme la asistencia a Takesi por cualquiera de las vías admitidas actualmente en derecho: a saber, SMS, correo electrónico, teléfono fijo, teléfono móvil, comentrario en el blog (ésta es la menos segura, pero si alguien se quiere arriesgar...), carta certificada, fax, burofax, telepatía y ciencia infusa.

M_mori se ocupa de Ginesito y Manu, Takesi de la pareja estrella invitada y esperamos contestación del famoso dramaturgo Nyofles, del gran inventor de nuestro nombre Pau dixit, del reaparecido para el Tour Lance y de Josep y Marmitako que in situ les informaremos. Ahh, se me olvidaba decir que yo no podré ir. Al que adivine por qué le invito a un café, por lo menos.

Mañana sigue en pie la quedada habitual. Contamos con la presencia de Lance, que si no avisa es que viene, y si viene alguno más extra-IES Nou Derramador que avise, ok?

Au revoir

Anous i codonyat.

Aquesta vegada el punt de trobada s'havia fixat a l'ermita de Polop, al vessant nord de la Font Roja, on la pluja generosa ha engalanat de verd una ombria espectacular. Lance, Marmitaco i Oposició eixien des d'Ibi; mentrestant, Takesi sortia des d'Alcoi. Decidim dinar a recer de l'ermita, la qual ja ha estat mut testimoni d'altres "aturades gastronòmiques". La combinació final de les anous de Marmitaco (breus però intenses de sabor com correspon als fruits del "terreny") amb el codonyat de Conxi (probablement la millor confitura de codony del món) ens recorden l'època de l'any en què ens trobem.
Després d'assaborir les vitualles, posem rumb al Salt d'Alcoi, imponent paratge on el riu Barxell s'encaixona primer, i s'enlaira després en una cua d'aigua què salva una paret vertical d'uns cinquanta metres d'alçària. Només quan la intensitat i la insistència de la pluja fa córrer l'aigua per la superfície del terreny, es pot gaudir de l'espectacle del sorollós colpiment del fil d'aigua contra la roca nua, per a serpentejar després entre baladres, vímets i esbarzers i agermanar-se, pendent avall, amb altres rierols (Riquer, Polop) i formar el riu D'Alcoi o Serpis. Una senda ens permet creuar el Riquer poc abans de caure a l'immens buit, i contemplar des d'una talaia situada en una lateral del Salt, el sobreprendedor panorama: l'aigua caent, la via verda amb els seus ponts com si d'una via de joguet es tractara, la vall del Polop i, enfront, el parc natural de la Font Roja amb les pinzellades ocres en la part alta de la serra, pròpies de la tardor.
Tornem per la mateixa carretera (Alcoi-Banyeres) què havíem arribat. El tram de Montesol fins l'encreuament d'Ibi es fa perillós per les obres d'enquitranat. La pujada de la Venteta sempre es fa entretinguda. Fins i tot hi ha temps de veure animals molt esquívols (Lance comenta que ha vist quatre porc-senglars, encara que no confirma si Asterix i Obelix anaven persenguint-los). Ens reagrupem en la cruïlla del Biscoi. Lance, Marmitaco i Oposició continuen ruta cap a Ibi. Takesi ha de refer camí cap a Alcoi. Una gelor prehivernal traspassa la roba i penetra fins els ossos. Sortosament, el perfil descendent i les endorfines abreugem l'última part de l'itinerari. Han sigut vora cinquanta quilòmetres de bones sensacions.