El misteri del toll negre de Santa Maria

L'excursió del dimecres onze coincideix en gran part del seu recorregut amb el mateix que férem el passat catorze de gener. Fins i tot, els intrèpids aventurers repeteixen "alineació": Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi. El motiu que ens impulsa en repetir itinerari és el descobriment que Marmitaco ha fet de la continuació de la pista que transcorre pel mas del Racó de Pellisser. Així és que, quatre setmanes més tard, encetem de nou la vesprada pujant les rampes de les Revoltes. El ritme és tranquil i gaudim metre a metre de l'ascensió. El paisatge, ja familiar, desfila davant dels nostres ulls, amb la certesa de la ruta coneguda i sense altra preocupació que la duresa del perfil. Baixem per l'alt Polop, abandonem la carretera del Biscoi i ens endinsem per una pista amb un asfalt molt desgastat, que apunta en direcció sud, cap el parc natural de la Font Roja. Aquesta vegada arribem al mas del Racó de Pellisser i al mas de Pardinetes sense les "sorpreses" patides al mas de Pardines en l'anterior cop. Un camí zigzaguejant, que ha canviat l'asfalt deteriorat per una terra compactada i recent arreglada, ens diposita, escortat per vorades frondoses d'un verd intens, al peu de l'última dificultat de la vesprada en forma de duríssima costera. Sortosament, un vent favorable s'alia amb nosaltres i transforma les nostres esquenes en menudes veles i les nostres bicis en imaginaris velers que solquen la mar que és la serra. Per fi, només coronar i guiats per Marmitaco, ens deixem anar per una senda molt entretinguda, que uneix la nevera de Santa Maria amb el mas del mateix nom. Arribem al Barranc dels Molins on ens trobem amb un "regal" tan inesperat com agradable: Miriam (sí, la nostra Miriam!) passejant amb Pau (el seu home) i el petit Ernest, guapíssim (la genètica és capritxosa, je, je!) amb una cara molt dolça, entre tranquil i mig adormit, segur en la motxilleta a recer del braços de son pare.
Amb l'alegria de l'encontre, arribem a Ibi. Lance i Takesi decideixen acabar la vesprada amb un cafenet reparador que combata la gelor que poc a poc anava ensenyorint-se del capvespre. Han estat trenta quilòmetres endorfínics.
Per cert, el misteri del toll negre en el bancal prop del pou de neu del Barber, continua sent un enigma. Ja estava allí quan vam passar l'anterior ocasió. És molt probable que es tracte d'un vessament incontrolat d'alguna persona sense escrúpols. Continuarem investigant....