Les coves de Canelobre i el portal de Betlem

El punt de trobada, com en altres ocasions, és ca Pau, als peus de la Mitjorn. Una pluja fina i persistent ens obliga a ajornar l'eixida en aquest matí del dimecres vint-i-tres. Marmitaco aprofita l'avinentesa i suggereix anar a prendre un "bombonet" reparador que combata la humitat i l'espera. A l'eixida del bar de Juanito (per cert " estará cerado los próximos 24 i 25")comprovem que ha escampat i amb celeritat ens preparem per a la nostra aventura: Busot i el seu entorn.
Després de rodar pels carrers de Xixona i amb l'experta direcció de Pau Dixit, enfilem un camí asfaltat que serpenteja pel paratge del Salt a la confluència dels rius de la Carrasqueta i de La Torre. Una paret amb una caiguda de varios metres banyada per un fil d'aigua que aterra sobre un toll ben conegut pels xixonencs, domina aquest terreny embarrancat molt més atractiu amb la terra xopada i el cel ennuvolat. Travessem un polígon industrial en fase de construcció, i arribem a la carretera que uneix Xixona i Busot, tranquil·la de trànsit i sembrada de casetes als seus costats. Quan divisem el poble de Busot, Marmitaco llança el repte de pujar a l'entrada de les Coves de Cana/elobre. Pensat i fet. Una pujada de tres quilòmetres, amb un pendent important, amb una sola revolta ressenayable, la qual cosa permet tindre sempre a la vista la meta amb el consiguient efecte psicològic d'ajuda al principi de l'ascensió i el posterior desànim a mesura que el cansament s'apodera dels teus músculs i comproves que la meta no arriba. El Cabeçó d'Or, imponent, vigila els nostres moviments. Per fi, coronem i una espectacular vista s'ens mostra amb tot el seu esplendor: l'Alacantí, limitada a l'est per la mar, amb els bancals conreuats, basses de reg i serres desafiants.
Cansats, però il·lusionats, els tres intrèpids aventurers reposen forces amb un lleuger i ben guanyat esmorzar.
Ja satisfets, reprenem la marxa i després d'una trepidant i no molt arriscada baixada, abordem plàcidament el camí de tornada per la mateixa carretera d'anada. Quan arribem a Xixona per l'antiga carretera, i amb un Sol que, després de batallar amb els núvols, lluïa esplèndid, fem una aturada an el tradicional Betlem (un dels més famosos d'Espanya) per a immortalitzar el moment amb la càmera de Marmitaco.
La pujada a la casa de Pau Dixit es fa una mica llarga per la fatiga i la calor inesperada. Al remat, trenta-cinc quilòmetres amb una bona dosi d'endorfines.
Un breu salut a la família de Pau Dixit i una ullada a la reforma que han fet a la casa, que ha quedat de "fil d'a vint", serveixen de preludi a l'acomiadament definitiu. Quin gran plaer tornar a sentir-se brokebackmounter!