miércoles, 10 de febrero de 2010

La ruta del riu Verd o les tribulacions de Marmitaco.

Marcava el rellotge les dos i mitja del dimarts nou de febrer. Els quatre intrèpids aventurers (Marmitaco, Pau dixit, Manel i Takesi) encetaven una vesprada que es presentava farcida d'emocions. Marmitaco, assumint funcions de guia, havia planificat un itinerari novetós, desconegut en gran part per a la resta del grup.
Comença l'excursió pel Camí Vell de Castalla. Després de travessar l'autovia prop de la rotonda de Castalla Internacional, agafem un camí veïnal que forma part del trajecte senderista Onil-Tibi, amb un asfalt molt deteriorat, i que abandonem al cap de pocs quilòmetres per a endinsar-nos per pistes que serpentegen pel riu. Camins irregulars i masos solitaris fan d'aquest paratge un lloc privilegiat per a "ciclar". La llegendària habilitat de Marmitaco per a planificar etapes amb perfil constant de baixada es fa palesa novament, ja que durant tota la primera part del tram l'esforç en el pedaleig és més bé escàs. La fam apreta i decidim buscar un lloguet vora riu enfront de la finca Terol. Per a evitar el Mestral que bufava tossut durant tota la vesprada, Marmitaco (que gran guia!) troba un racó apartat als peus mateix del riu a recer del vent. Amb el soroll "cantarí" de l'aigua de fons i protegits per una paret ben alta i nua, modelada capritxosament pel riu, devorem les viandes i departim amb bon ambient sobre temes diversos (que gran acudit de Pau dixit!).
Prenem el tradicional bombó al bar de la finca Terol, on un ambient "relaxat i amable" entre el matrimoni que atenia la clientela, ens invita a fugir el més aviat possible.
Després de travessar la urbanització de Terol, escortats per un incessant concert de lladrucs, i superats uns moments de dubte sobre quina direcció agafar, Marmitaco decideix enfilar per un camí poc transitable que ens porta fins el mas batejat per nosaltres amb el nom del "Cristo Perdut" (història que pot contar el nostre guia). A partir d'ací un amable descens per pistes que vigilen el riu; masos com el de l'Horteta amb camps en terrasses regats per generosos braços d'aigua. Apleguem al pontet de la carretera que uneix Tibi amb l'autovia. El perfil es torna de pujada, com si algú haguera alterat la inclinació de l'horitzó. Tanquem la jornada amb deu quilòmetres de lleugera pujada amb el vent de cara. El final de la etapa s'ha endurit, però resulta igualment satisfactori i endorfínic. Tot el grup s'ha comportat com un autèntic equip. Pau dixit com a un "dièsel" fiable; Marmitaco esplèndid com a "cicerone" i Manel, malgrat la falta de rodatge, ha aguantat com un colós. Esperem comptar amb ell en més ocasions. Sang nova per al Broke Back Mountain Bike.

viernes, 5 de febrero de 2010

EL CLUB ESTÀ EN EXPANSIÓ.

Desprès d’aquestos anys d’intens treball amb les dues rodes, actes socials de cohesió i ampliació del club, i l’esforç intel•lectual descrivint en aquest blog tantes emocions que han anat sorgint pels diferents itineraris (Últimament Marmitaco i Takesi s’han buidat en aquest sentit), hem decidit donar un pas més enllà i fer-nos publicitat amb el bus urbà. Cal recordar a tots aquells que es van iniciar amb nosaltres i que ara per diferents raons (no les citaré ...) ja no estan, que es poden animar de nou i que seran ben rebuts i benvinguts de nou amb una abraçada (per allò de transmetre de nou eixa emoció “cuquet” per la bici). ÀNIM a tots els interessats.

martes, 2 de febrero de 2010

DOS EN UNA

UNA GRAN VUELTA. (19-01-2010)

Una ruta que antes la hacíamos en un día extraordinario, nos ocupaba toda la mañana y parte de la tarde, después nos pegábamos una comilona en cualquier bar y volvíamos hechos fosfatina, ahora en cualquier tarde de éstas, y antes de las 5, no metemos entre pecho y espalda una vuelta de 50 km y mejor que el Bonen ese.
Hemos subido el puerto de la Carrasqueta, que estaba casi cerrado por hielo. Una vez arriba y tras contemplar la vista mientras nos comíamos el bocata (por cierto los cuernos de Takesi son algo espectacular, sig ver foto abajo) hemos iniciado un descenso vertiginoso como motos en domingo, hasta llegar a una senda a la derecha (que solo Pau dixit sabe) que nos ha llevado por el camino de los ingleses (creo que me lo he inventado) hasta la font de Nutxes ya en Xixona (esa sí que existe). Después de vericuetos, atravesar cuencas, barrancos y ramblas, pasamos por las cercanías de Pau dixit´ home, circunstancia que me es anunciada pero que pasa desapercibida para este despistao. Y para mi sorpresa, alcanzamos la carretera Xixona-Tibi cv-810- ¡A mitad de subida! Menos mal, porque todavía quedaba un poquito por escalar, esa ladera este de la peña Migjorn. ¡Qué vistas desde arriba! Qué majestuoso el maigmó con su niebla a los pies, que cansados ya... y otras frases técnicas de teoría de la percepción que hacían más amena la bajada y nos llenaban de pequeños detalles de apreciación del entorno que por supuesto en coche no da tiempo.
Y una vez en Tibi, ¿Qué pasó una vez en Tibi? que acordándonos del día que Nyfles, hola Nyfles, ligaba con la ucraniana del bar de los bombones... (esto no lo leerá tu señora, no?) el gran general Takesi y Yo mismo tomamos el camino menos corto, más costoso y en subida y nos dió por ver como cargaban un camión mientras bajábamos a la rotonda de la entrada de la localidad, en vez de esperar a Pau dixit, el cual, mucho más inteligente que nosotros, giró hacia la derecha en un camino más corto, menos costoso y en bajada. Estuvimos un buen rato esperándolo, ya preocupados, mientras él ya estaba en la carretera. Por fín y tras llamadas de móviles se nos fué la preocupación por su estado físico y nos entró el desconsuelo del canelo. Subinos las empinadas cuestas con el rabo entre las piernas hasta llegar donde Pau nos esperaba, unos cuantos km más cerca de Ibi que nosotros. Al final y con gran algarabía, llegamos a Ibi con uno 50 kilos de endorfinas más. Para que luego digan que esto de la bici no engorda.



Los cuernos prominentes de Takesi.

Observen el gran parecido de la pareja con los dos famosos de barrio sésamo.El trío calavera.La peña migjorn al fondo se alza maravillosa.


ESTA ES UN POCO MÁS CORTA Y CONCISA. (2-02-2010)

El martes pasado hicimos una vuelta los siguientes concursante: Pau dixit, el general Takesi, Oposició y Marmitaco. (Estuvo a punto de venir Manel de València).

Es la vuelta de las revueltas en ocho. Me explico: subimos les revoltes de la carretera de Bañeres en esta ocasión con una ruta algo planificada pero que fue variando conforme íbamos ejecutándola. Una vez en la venteta dels Cuernos, en vez de bajar el puerto nos dió por subir un poco más hasta el pou de neu de Santa María. Bajamos por el camino en sombra perenne de la safranera, un poco similar a un glaciar, por encima de los hielos eternos, hasta un par de masos que no recuerdo como se llaman pero que tienen una construcción mallorquina balear en piedra que los hace muy rústicos y bucólicos. Ya pasada una rambla ascendimos un pequeño repecho hasta una masía medio restaurante de aspecto externo. Salimos otra vez a la carretera de Bañeres y no tardamos en llegar a la ermita de Polop. Antes de llegar, la expedición tuvo que arregar la orquilla de la fantástica TRECK del general que llevaba los amarres sueltos. De allí, y tras interesantes conversaciones y manjares, iniciamos la subida a la senda que llega al barranco de Tahuenca (Pau casi se deja la mochila en la ermita a no ser por Takesi, que siempre le rescata los enseres olvidados). Pau dixit estaba alucinando porque no había pasado por ese camino ni por una encandadora senda alternativa, en su vida.

Una vez en Onil nos dimos tranquilamente un homenaje en una cafetería con un bombón reglamentario (hola Josep) y partimos hacia Ibi por el puerto del Biscoi. Una vez arriba:

- " Ah! mis guantesitos! Con el cariño que les tenía. Me los he dejado en la cafetería."

- "No pasa nada hombre. Total ya era hora que los cambiaras. Ves al decalón y ya que estás de compras un casco, una gafas y otras cosillas".

-"No, no, no, yo bajo a ver si están"

Y efectivamente, Takesi emprendió la aventura de la busqueda de sus guantes.

Nosotros, muy amables, en vez de acompañarlo, lo dejamos solo ante la proximidad de la noche. Cómo baja el sol de rápido, eh Oposició?

En fín, que Takesi se fué solo (eso sí que es un aventurero) y el resto de la expedición siguió su camino como si nada, con ganas de llegar a casa ya. Apunte: de los 9º C que estábamos arriba, conforme íbamos bajando por el barranco dels molins llegamos a 2º C. Dejamos a Oposició en casa y Pau y Marmi acabaron el trayecto con la incertidumbre de si el general había encontrado sus guantes. Al día siguiente la buena noticia fué que efectivamente allí estaban, sobre la silla. El comentario de Takesi no se hizo esperar: "No me compareis con Pau, porque a mí, aunque el despiste es el mismo, nadie me recuerda que me he dejado algo olvidado".















Porque la bici es muy nueva, que si no ya se hubiera despeñao por un barranco.







La expresión de Oposició no es de lujuria sino de cansancio.















Pau dixit bajando como un kamikace.

















martes, 12 de enero de 2010

BAIKING IN THE RAIN









Decía uno de los AVENTUREROS: "quien nos vea en la carretera dirá ¡que ganas!" Efectivamente ya teniamos ganas de subirnos otra vez en nuestras bicis y dar un garbeo por ahí. Pero otra pregunta surge ¿Qué ha pasado?¿Cúal ha sido la transformación? Hace sólo unas semanas diría que un día como éste ni pensarlo, pero ahora...
Saliamos el primer martes de este año amenazando frío, amenazando lluvia y amenazando barro, y la convocatoria fué de cuatro, no está mal. Camino de Tibi, esquivando la lluvia, porque por allí estaba más claro. Hay que subir a la gasolinera del Maigmó porque allí está más claro. Allí empieza a llover. "Son cuatro gotas" dijo Noé. ¿Podemos comer aquí si pedimos una aceitunas y unas papas, señor camarero? dijimos en el bar de la gasolinera, "es que está lloviendo...". El camarero nos trae unas aceitunas y unas papas y nosotros nos comemos nuestros bocadillos. "Ah, y un bombón, por favor". "Oye que esto no para y si para las cuatro y media no ha parado nos vamos, está a punto de escampar".
Siguiendo la estela de agua que iban dejando las ruedas de las bicicletas fuimos avanzando por carretera hasta llegar a Castalla, "ya escampa", dijo alguien ¿Fué Noé?. Camino viejo de Castalla hasta Ibi y sin escampar. Qué ducha más calentita al final de la etapa, ¿Eh compañeros?. Por fín llegamos a nuestro lugar de partida con 48-49 km de más y 5-6 kg de más (el agua de los pantalones, de los mallots, de la mochila, y del sudor no evaporado por culpa de los chuvasqueros) Total: bicicletas limpias de barro acumulado en salidas anteriores (la bicicleta marrón de Takesi resultó ser roja), mojados por fuera por la lluvia y mojados por dentro del sudor.
Pdt. Los cuatro aventurero, nunca mejor dicho fueron: Oposició, Pau dixit, Takesi y Marmitaco.
Por cierto Oposición dice que es la última vez y Pau aguantó como un Jabato.
Recuerdos a todos los lectores del Blog, en especial a Suni.
Como no tenía fotos he puesto unas que me he encontrado por los rincones.




LOS TRES MAGOS


He aquí los tres reyes magos postrados ante el portal de Polop





Los tres reyes magos en su camino a Belén



En un descanso del camino, en lo alto del camino de penyes rojes
No hay foto del bombonet del Xambit


lunes, 11 de enero de 2010

La autèntica cavalcada.

Vull fer-vos una revelació que segurament us sorprendrà: enguany, el cinc de gener, els tres Reis d'Orient no han vingut a lloms d'exòtics camells com ara en la centenària cavalcada d'Alcoi (generosament sòbria i amb "sabor"), ni en modernes embarcacions com fan en les poblacions costaneres, ni tan sols en carnavalesques carrosses com en la desgavellada desfilada de Madrid. No! Aquest any els Mags han vingut en un mitjà senzill i "sostenible", amb discreció, sens un seguici que delatara la seua presència. Per sorpresa, Pau Dixit Melcior i Marmitaco Gaspar, pel sud, i Takesi Baltasar, per llevant, arribaren pujats en les seues muntures a l'ermita de Polop, improvisat portal de Betlem, guiats per la il·lusió de gaudir d'un matí aventurer.
Darrera la trobada, enfilaren per la carretera de Banyeres i trencaren a l'esquerra, pel Canalís. El matí era esplèndid i invitava a "biciclar". Triaren els tres mags la ruta de Penyes Roges i després de fer una breu aturada per a visitar la làpida-molló, van descendir fins arribar a Onil. Un parc fou l'escenari d'un frugal i agradable esmorzar culminat amb un sabrós bombó en el "Xàmbit" de dalt. Van reprendre la marxa tranquil·la per la carretera del Biscoi. Entretingudes converses van fer molt més comportable la pujada. La cruïlla de la Venteta va ser testimoni de l'acomiadament dels tres intrèpids aventurers transformats per un dia en mags d'Orient. Ahí va finalitzar l'autèntica cavalcada. Ells mateixos ja s'havien obsequiat amb un primer regal en forma d'una endorfínica excursió de vora cinquanta quilòmetres. Van pensar que s'ho mereixien.

domingo, 27 de diciembre de 2009

les coves de canElobre

Estas imágenes son la documentación gráfica del excelente post que ha elaborado el general Takesi más abajo. Por falta de paciencia sólo he puesto 3 del montón que hicimos, pero describen perfectamente el ambiente vivido ese magnífico día. Saludos a todos los brokbakmontañerosbikes. Animaros el próximo dia 23 de diciembre de 2010, que ya es constumbre.
Los tres ante Xixona 10 amEn la cima de les coves 10:30 am

final: belén de Xixona 14 pm


sábado, 26 de diciembre de 2009

Les coves de Canelobre i el portal de Betlem

El punt de trobada, com en altres ocasions, és ca Pau, als peus de la Mitjorn. Una pluja fina i persistent ens obliga a ajornar l'eixida en aquest matí del dimecres vint-i-tres. Marmitaco aprofita l'avinentesa i suggereix anar a prendre un "bombonet" reparador que combata la humitat i l'espera. A l'eixida del bar de Juanito (per cert " estará cerado los próximos 24 i 25")comprovem que ha escampat i amb celeritat ens preparem per a la nostra aventura: Busot i el seu entorn.
Després de rodar pels carrers de Xixona i amb l'experta direcció de Pau Dixit, enfilem un camí asfaltat que serpenteja pel paratge del Salt a la confluència dels rius de la Carrasqueta i de La Torre. Una paret amb una caiguda de varios metres banyada per un fil d'aigua que aterra sobre un toll ben conegut pels xixonencs, domina aquest terreny embarrancat molt més atractiu amb la terra xopada i el cel ennuvolat. Travessem un polígon industrial en fase de construcció, i arribem a la carretera que uneix Xixona i Busot, tranquil·la de trànsit i sembrada de casetes als seus costats. Quan divisem el poble de Busot, Marmitaco llança el repte de pujar a l'entrada de les Coves de Cana/elobre. Pensat i fet. Una pujada de tres quilòmetres, amb un pendent important, amb una sola revolta ressenayable, la qual cosa permet tindre sempre a la vista la meta amb el consiguient efecte psicològic d'ajuda al principi de l'ascensió i el posterior desànim a mesura que el cansament s'apodera dels teus músculs i comproves que la meta no arriba. El Cabeçó d'Or, imponent, vigila els nostres moviments. Per fi, coronem i una espectacular vista s'ens mostra amb tot el seu esplendor: l'Alacantí, limitada a l'est per la mar, amb els bancals conreuats, basses de reg i serres desafiants.
Cansats, però il·lusionats, els tres intrèpids aventurers reposen forces amb un lleuger i ben guanyat esmorzar.
Ja satisfets, reprenem la marxa i després d'una trepidant i no molt arriscada baixada, abordem plàcidament el camí de tornada per la mateixa carretera d'anada. Quan arribem a Xixona per l'antiga carretera, i amb un Sol que, després de batallar amb els núvols, lluïa esplèndid, fem una aturada an el tradicional Betlem (un dels més famosos d'Espanya) per a immortalitzar el moment amb la càmera de Marmitaco.
La pujada a la casa de Pau Dixit es fa una mica llarga per la fatiga i la calor inesperada. Al remat, trenta-cinc quilòmetres amb una bona dosi d'endorfines.
Un breu salut a la família de Pau Dixit i una ullada a la reforma que han fet a la casa, que ha quedat de "fil d'a vint", serveixen de preludi a l'acomiadament definitiu. Quin gran plaer tornar a sentir-se brokebackmounter!

viernes, 20 de noviembre de 2009

DOCTOR HONORIS CAUSA: PAU DIXIT!!

Dimarts passat Pau es va doctorar amb la bici: 43 km per les muntanyes de la Foia, hauria de comentar-ho ell però per si no ho fa faré cinc cèntims.

Marmitaco i ell vingueren a l 'EPA i des d'allií emprenguérem el camí vell d'Onil, encaràrem el barranc de l'Arcà i pujàrem la serra del Canalís, per aturar a dinar en la làpida de pedra. Davallàrem per la carretera de les Penyes Roges, a l'alçada del cavalls i trencàrem a la dreta pel mas de la Mata, i seguint xino xano com qui no vol la cosa coronàrem fins a Fontalbres, a l'esquena del Reconco i d'allí al port de Biar, cap a Onil per la caseta de Julián a la via i cap a Ibi.

No res, un passeget que ja havíem fet altra vegada i que ja vaig relatar (cercàvem la font del Xorro), però en altra època; el valent de Pau, desafiant les forces de la gravetat, i rodant com veritable tità, aconseguí la proesa que no s'esperava (devien ser les bellotes màgiques que anava rosegant pel camí?) En definitiva, el coix a poc a poc va a missa: vam eixir de dia i arribàrem de nit, però valgué la pena perquè la vesprada fou magnífica, amb solet, gens d'aire, la serra tranquil·la, una bandada de perdigots per ací, un ramat de cabres per allà i una molt bona conversa. En fi, que aquestes eixides no s'han de perdre! Ja penjaré alguna foto...


A VORE SI ELS QUE ESTAVEN MALALTS ES RECUPEREN PROMPTE: ÀNIMO MUCHACHOS

martes, 20 de octubre de 2009

VIA VERDA, DE NOU, JA!

Querido blog:
Hoy hemos salido, como todos los martes viene siendo costumbre, antes de las 2 pm. lo cual nos hace comprender que después de dos horas de bici, solamente sean las 4 pm. No está mal para compaginar clases, bici y evaluaciones a las 5 pm. Ha sido un acierto eso de salir los martes, está de pm.
Que quienes hemos salido hoy? pues los Old white Broke back mountañeros bike: Pau dixit de nuevo, General Takesi de siempre y Marmi (bueno Marmi un poquito menos old aunque ya un poco white) Josep no ha venido hoy porque tenía cosas que hacer y amenazaba lluvia.
La ruta, como requería prontitud, ha sido corta, amena pero encantadora: hemos subido parte del puerto de la Carrasqueta, bajado por un camino hasta la Sarga, comido un poco allí y proseguido acto seguido por la rampa que sube a las pinturas rupestres, bajado hasta la vía por un camino que hemos descubierto hoy gracias a las impetuosas decisiones aventureras y exploratorias del general ginesito takesi. El camino descubierto descendía en escalones de piedra y estaba rodeado de viejas carrascas. Iba a desembocar a un mas lleno de perros rabiosos y salvajes. Con su mente despierta e intuitiva, Takesi decidió, antes de entrar en el puente que cruza la via, que era una dirección erronea por peligrosa, por lo que bajamos por una sendita que sí que daba a la via la sarga-alcoy. Una vez allí, comprobamos con alivio que los perros amenazadores estaban sobre el puente ladrando con fiereza. Siguiendo la via, completamente destrozada, descarnada por riadas recientes de agua, llegamos de nuevo al la carretera de Xixona. No quedan manzanas. Por la carretera y via de servicio otra vez a Ibi con el viento de cara (siempre lo mismo). Al llegar a la altura del paraje de San Pascual, cogemos el camino asfaltado que conduce al barrio de Campos Vilaplana. Por Joaquin Vilanova descendemos por "les costeretes" atravesando las calles del barrio antiguo a las faldas de Santa Llucia en un recorrido encantador.
Al final unos 49 km de recarga endorfínica, eh Takesi?
Pau dixit fenomenal en mente y cuerpo, cumpliendo como un campeón.
Observar el recorrido tan estupendo en las siguientes fotografías. Como yo hago las fotos no salgo en ellas.