La ruta del riu Verd o les tribulacions de Marmitaco.

Marcava el rellotge les dos i mitja del dimarts nou de febrer. Els quatre intrèpids aventurers (Marmitaco, Pau dixit, Manel i Takesi) encetaven una vesprada que es presentava farcida d'emocions. Marmitaco, assumint funcions de guia, havia planificat un itinerari novetós, desconegut en gran part per a la resta del grup.
Comença l'excursió pel Camí Vell de Castalla. Després de travessar l'autovia prop de la rotonda de Castalla Internacional, agafem un camí veïnal que forma part del trajecte senderista Onil-Tibi, amb un asfalt molt deteriorat, i que abandonem al cap de pocs quilòmetres per a endinsar-nos per pistes que serpentegen pel riu. Camins irregulars i masos solitaris fan d'aquest paratge un lloc privilegiat per a "ciclar". La llegendària habilitat de Marmitaco per a planificar etapes amb perfil constant de baixada es fa palesa novament, ja que durant tota la primera part del tram l'esforç en el pedaleig és més bé escàs. La fam apreta i decidim buscar un lloguet vora riu enfront de la finca Terol. Per a evitar el Mestral que bufava tossut durant tota la vesprada, Marmitaco (que gran guia!) troba un racó apartat als peus mateix del riu a recer del vent. Amb el soroll "cantarí" de l'aigua de fons i protegits per una paret ben alta i nua, modelada capritxosament pel riu, devorem les viandes i departim amb bon ambient sobre temes diversos (que gran acudit de Pau dixit!).
Prenem el tradicional bombó al bar de la finca Terol, on un ambient "relaxat i amable" entre el matrimoni que atenia la clientela, ens invita a fugir el més aviat possible.
Després de travessar la urbanització de Terol, escortats per un incessant concert de lladrucs, i superats uns moments de dubte sobre quina direcció agafar, Marmitaco decideix enfilar per un camí poc transitable que ens porta fins el mas batejat per nosaltres amb el nom del "Cristo Perdut" (història que pot contar el nostre guia). A partir d'ací un amable descens per pistes que vigilen el riu; masos com el de l'Horteta amb camps en terrasses regats per generosos braços d'aigua. Apleguem al pontet de la carretera que uneix Tibi amb l'autovia. El perfil es torna de pujada, com si algú haguera alterat la inclinació de l'horitzó. Tanquem la jornada amb deu quilòmetres de lleugera pujada amb el vent de cara. El final de la etapa s'ha endurit, però resulta igualment satisfactori i endorfínic. Tot el grup s'ha comportat com un autèntic equip. Pau dixit com a un "dièsel" fiable; Marmitaco esplèndid com a "cicerone" i Manel, malgrat la falta de rodatge, ha aguantat com un colós. Esperem comptar amb ell en més ocasions. Sang nova per al Broke Back Mountain Bike.