LA MARJAL PEGO-OLIVA

El diumenge 27 de gener vam fer una eixida (algun encara està buscant-la) ciclista fantàstica organitzada per “Josep” a la marjal de Pego-Oliva. La ruta ens va permetre observar les serres de Mostalla i Segaria, que conformen sengles aqüífers la descàrrega dels quals en forma de "ullals" (brolladors), formen els rius Bullent-Vedat i Racons-Molinell (és així?). Va ser una ruta molt diferent de les habituals: recorregut pla entre autèntics brolladors d'aigua que conformaven rius cabalosos entre zones de plantacions d'arròs i canyars. Va haver-hi un selló ronsa i desafiador que pretenia perdre's per allí, amb el consegüent emprenyament del seu apegat cul que no volia ser posseït per una punxant canya que li apuntava directament. L'excel·lent intervenció del mecànic del grup va aconseguir posar en el seu lloc a selló i canya perquè el cul julià poguera seguir assentat, no sense abans fer una intervenció terapèutica emocional sanadora pròpia d'un curandero. Solucionat el problema seguim el recorregut per la marjal fins al peu d'una xicoteta escalada de tres km que ens portaria al picador musical de Josep. Dutxa i a menjar una paella, de xuplar-se els dits, de 7 per a 5 comensals i que no van deixar cap gra en la mateixa, mentres com sempre feien plans per a esta i l'altra vida. Despedida musical (acompanyada de somnis eròtics) i tornada a casa ben relaxats i agraïts a Josep per la seua excel·lent organització.

La Marjal, el miracle de l'aigua.

El paratge justifica el títol d'aquest escrit. Resulta increïble la generositat amb que la naturalesa fa brollar l'aigua en un indret situat en un entorn on la sequera és un fenomen que ens visita massa sovint. Però siguem formals i no s'avancem en el temps. Aquesta jornada comença bon matí, a molts quilòmetres (vora cent) d'ací......

Encara no havia trencat l'alba, i els carrers estaven recent posats. Pau dixit, Marmitako i Takesi donaven compte d'uns excel·lents xurros-porras i una xocolata ben negra i espessa. Havien d'agafar forces per a afrontar una dura etapa. El desplaçament en la "fragoneta" de Marmitako va discórrer per unes valls bellíssimes.Complint l'horari previst arribàrem a Tormos, poble natal del nostre amfitrió Josep, on ja esperava Ginesito (probablement havia travessat serres i antigues vies per a esmerçar la distància entre la Mariola i la costa). Un ràpid trasllat al Ràfol d'Almúnia, poble on Josep havia establert el nostre centre de logística (fabulós l'antic magatzem habilitat com a despatx i local d'assaig musical, encara que algun membre de l'expedició ràpidament va pensar en alguna altra utilitat), precedí a l'inici de l'itinerari. El vessant més amable del Port de Sorells era el testimoni de les nostres primeres pedalejades. De sobte, davant els nostres ulls aparegué la Marjal, senyora humida d'aquestes terres. Vertiginós descens cap el parc natural què contrastà amb la plàcida marxa per aquesta enorme planície, barreja d'aigua, fang i canyers, laberint de canals i arrossars. A pesar de l'aspecte desendreçat i poc curat (s'observa moltíssimes agressions al medi ambient), l'atmosfera del paratge va absorbint-te fins al punt d'identificar-te per complet amb aquest lloc. Et converteixes en un individu més d'aquest frágil sistema (magnífic el bàndol de garces que observàrem en l'ullal del Bullent , nom que rep també un curt però cabdalós riu on fan una "baixada"en inversemblants barques). Ni tan sols el selló rebel de la bici de Marmitaco (potser venjança pòstuma del malaguanyat "rubio" de la pel·li), amb constants aturades per a la reparació, va aconseguir llevar-li un àpex d'emoció i d'il·lusió (sortosament quan Marmitaco estava a punt d'abandonar la bici i a punt de la desesperació per l'avaria, les mans de Ginesito obraren el miracle i amb una pedra com a improvisada enclusa, adreçà el cargol i solucionà definitivament el problema).Varem visitar racons meravellosos (impressionant el braç d'aigua que creuàrem per tal d'arribar a la Font Salà). Després de passejar per la zona silvestre del parc, l'itinerari acabà amb la pujada de nou del Port de Sorells (aquesta volta pel vessant més dur): tres quilòmetres d'ascensió per un asfalt nou i amb unes rampes del 10% que ens recordà la duresa de la bici.
Feliços i pagats, una dutxa reconfortant en el "niu" de Josep, donava pas a un arrós sabrosíssim en un restaurant afamat de la zona (curiós el nom de Sanet i Negrals). Per a acabar la jornada, Josep (quin gran amfitrió!) ens delectà amb una "jam season" en la qual demostrà els dots de multinstrumentista (bateria, piano, vibrafon, xilòfon).
La tornada va transcórrer amb una tranquil·litat que fou la tònica de tot el dia. La comarca de la Marina Alta té un gran ventall d'alternatives per a disfrutar de la seua bellesa. Com sempre, a l'aire va quedar el compromís d'altra aventura per aquestes terres. Realment som gent privilegiada i seria una gran errada no gaudir d'aquests tresors que ens envolten.

CAFÉ BOMBÓ ESTUPENDO

Hui dos aventurers sense torrada- rostida han decidit, aprofitant una tarda de bon oratge ciclista, fer un volt tradicional IBI - TIBI (dinar i café bombó -¡¡què bo, adore el café bombó!!-) - IBI a fi d'anar agafant un poc de fondo per proposar a aquest club estupendo dues proves d'alt nivell: de nou el Maigmó i com no el Xorret del Katí. Aquest últim, que se sàpia tan sòls ha sigut coronat per dos integrants d'aquest club, però sembla que hi han ganes de posar-nos de nou a prova en això d'apretar els queixals.
Agraïr a Marmitaco que hui utilitzara l'unflador de l'autoestima i felicitar-lo per la nova connexió a la xarxa default a fi que ens faça de nou les seues aportacions genials. I donat que aquest mitjà ens agrada i té enganxats a molts, anime a Josep a que deixe caure la planificació d'aquest diumenge amb la precisió suïssa que el caracteritza. Una abraçada.

La "reentrée" de Pau i el xop caigut.

Certament la vesprada no invitava a fer grans ostentacions sobre la bici. Quan enfilàvem la via d'Ibi (insistisc en que hem de reivindicar-la), el vent bufava amb una força que amenaçava nostra verticalitat. Per moments avançàvem amb molta dificultat. Algun "pipiolo" va pensar seriosament en capgirar i regressar a "port" com una barca vençuda per una tempesta. A la fi, arribàrem a Santa Ana (lloc que em transmet bones vibracions). Deu quilòmetres duríssims en els que l'aire disfressat de veloces rafegades ens havia posat a prova, ben mereixien un descans reparador. Bona companyia, conversa amena (quines coses passen en algunes consultes!) entre mos i mos, i de nou damunt de la "burra". La pujada del Biscoi, sempre dura, donaria pas a la baixada pel Barranc dels Molins on l'insolent vent havia tombat un xop ja malalt (savia naturalesa). Com que l'arbre havia quedat creuat i barrava el pas de ciclistes i senderistes, Pau dixit (que reprenia l'activitat brokebackmountera després de dos mesos i mig sense pujar a "Sierra Nevada") dirigí amb gran habilitat la maniobra d'aclarir el camí. Amb un xicotet rodeig, acabàrem en un bar (tenim pendent uns xurros i xocolata). El café calentet ens ajudà a recuperar-nos d'un vent cada vegada més gelat. Vam comprovar que en condicions poc favorables les endorfines també s'activen.

Ennio Morricone: The good, the bad and the ugly

Aquí estan todos en el video: hace falta descubrir al doctor, la chica y el que somatiza.

http://www.youtube.com/watch?v=ZKlxyoPNaFI&NR=1

Ni Freud hubiese sido capaz en tan pocas líneas de hacer un relato tan genial.

El bueno, el feo y el malo (27,5 kms.)

Era una emboscada, de eso estaban seguros. No podía ser de otra forma. Una angosta garganta, un paso de montaña, un tronco cruzado en medio del camino. Imposible que fuera casual. En las peñas colindantes se adivinaban, ocultos tras rocas y matorrales, los tocados plumíferos de los guerreros sioux que esperaban ávidos de sangre el momento para caer sobre los tres aventureros y acabar con ellos sin remisión.
Era cuestión de un instante, un duelo al sol en el que la muerte tenía un precio, alguien juró estar oyendo de fondo la música de Ennio Morricone, aunque posiblemente sólo se tratara del viento que soplaba de acá para allá con fuerza de vendaval, arrastrando arbustos rodantes que hubo quien dio en llamar "rascaculos".
Los tres intrépidos aventureros comenzaron a trabajar a destajo. Era necesario retirar el tronco y despejar el camino. No fue sino tras arduos esfuerzos que el trabajo fue completado, y los aventureros pudieron regresar, sanos y salvos, a sus casas, no sin antes detener sus monturas y disfrutar de un piscolabis en el Saloon más cercano.
"¿Y los sioux?" -pensarán ustedes. "¿No iban dispuestos a atacar?". Eso creían los aventureros, pero por lo visto no era más que un asunto psicológico, algo así como que los tres, de forma colectiva, habían somatizado sus temores. Nada que un buen y kafkiano Dr. Caligari no pudiera arreglar con unos tocamientos y una bella enfermera...

Propósitos de Año Nuevo (45,3 kms.)

Nunca supe muy bien por qué la gente se carga, al comenzar cada año, de propósitos que luego no cumple. Que si aprender inglés, que si dejar de fumar, que si ir al gimnasio...
Los estupendos del CC, siempre consecuentes con nosotros mismos y con nuestras posibilidades (que no son escasas, por otra vez) renovamos nuestras intenciones. Algunos con bici nueva, otros con la "gola malalta", y casi todos con un michelín de dos o tres kilos recolectados durante las fiestas.
¿Las rutas? Parecen infinitas. Siempre hay un camino por descubrir, un río que cruzar, barro en el que pringarse, paisajes de los que disfrutar. Y aunque la mitad del CC esté de baja, aunque los mosquitos nos devoren antes de que nosotros podamos devorar nuestro propio bocadillo, aunque haya quien ose cuestionar la tradicional y estatutaria costumbre del café en mitad del recorrido (¿un CCAnticafé?), siempre habrá cosas que no cambien, que permanezcan inalterables, como el deseo de proyectar planes de salidas y actividades que nunca se realizarán, o como ese misterioso alargamiento final de la ruta que, sin saber nunca muy bien cómo ni por qué, acaba teniendo siempre diez kilómetros (al menos) más de lo que tenía en el plan de salida, tanto que uno llega a casa de noche, cansado y, en cualquier caso, satisfecho de haber cumplido, al menos el primer miércoles, con su propósito de Año Nuevo.

Madrid, oh Madrid! 2a part

El primer que vam fer al eixir de l'hotel, fou buscar una cafeteria on desdejunar. La casualitat ens portà a un lloc on tot i no haver servei de cambrer en les taules (aquesta circumstància es repetirà al llarg del dia, així Pau va estar a punt de ser contractat per la seua eficiència)) vam fer un desdejuni molt suculent: café, suc de taronja, xocolata, "churros", "porras", croissant, torrades d'oli, mantega, melmelada, tot de molt bona qualitat. Després de deixar l'equipatge en la consigna de l'estació (magnífic jardí tropical en la antiga construcció) ens vam dirigir cap la joia de l'art pictòric, la pinacoteca amb el dipòsit de quadres més abundant del món (segons em comentà Julián): el Museu del Prado. Impossible entrar; cues quilomètriques ens vam fer dessistir. Urgia un pla B, aixi és que visitàrem el parc del Buen Retiro: espectacular paratge on la naturalesa li guanya la partida a l'asfalt, la tranquil·litat a l'estrés i la conversa a la incomunicació. Estanc, palacio de Velázquez, palacio de Cristal on s'exposava una curiosa construcció a base de troncs de pins anomenada "las entrañas del árbol" de Andy Goldsworthy. Quan prenien un refresc en forma de cervesa (evidentment sens servei de terrassa), aparegué una dona gitana "donant" romer (més apropiat en aquest cas romaní). Mª Luisa i Conxi tingueren la seua branqueta de la bona sort i, a més a Mª Luisa li van llegir la mà (crec que Pau es posà a tremolar).
Com s'acostava l'hora de la "manduca", entràrem en un bar que en realitat era una planta baixa amb les habitacions adaptades com a xicotets menjadors (és a dir una típica casa de menjars). Tot molt familiar, molt casolà. Amb la panxa plena i després d'algunes fotos amb els lleons del Congrés, ens preparàrem per abordar l'ultima etapa d'aquest periple: la visita al museu Thyssen-Bornemisza. Extraordinària col·lecció privada, molt densa pel que fa a la quantitat de quadres, i que requereix tot un dia (com a mínim) per a recórrer-la en tota la seua extensió.
Última passejada cap l'encontre del tren de tornada. Llums nadalencs il·luminen el trajecte. Arrepleguem l'equipatge en consigna, visitem el monument a les víctimes de l'11 M, prenem l'últim "piscolabis" (no n'hi ha servei de taules) i pugem al tren que ens porta a casa(Conxi no parà de xerrar durant tota l'estona).
En totes les nostres cares es reflecteix un gest de cansanci, però, sobretot, de satisfacció i amb la sensació de haver aprofitat una oportunitat que gràcies a la iniciativa de Julián i Susana, ha encetat una nova forma de relació en el nostre ccestupendo. Estic convençut que noves aventures ens esperen.......

¡FELIZ AÑO NUEVO!