Madrid, oh Madrid! 2a part

El primer que vam fer al eixir de l'hotel, fou buscar una cafeteria on desdejunar. La casualitat ens portà a un lloc on tot i no haver servei de cambrer en les taules (aquesta circumstància es repetirà al llarg del dia, així Pau va estar a punt de ser contractat per la seua eficiència)) vam fer un desdejuni molt suculent: café, suc de taronja, xocolata, "churros", "porras", croissant, torrades d'oli, mantega, melmelada, tot de molt bona qualitat. Després de deixar l'equipatge en la consigna de l'estació (magnífic jardí tropical en la antiga construcció) ens vam dirigir cap la joia de l'art pictòric, la pinacoteca amb el dipòsit de quadres més abundant del món (segons em comentà Julián): el Museu del Prado. Impossible entrar; cues quilomètriques ens vam fer dessistir. Urgia un pla B, aixi és que visitàrem el parc del Buen Retiro: espectacular paratge on la naturalesa li guanya la partida a l'asfalt, la tranquil·litat a l'estrés i la conversa a la incomunicació. Estanc, palacio de Velázquez, palacio de Cristal on s'exposava una curiosa construcció a base de troncs de pins anomenada "las entrañas del árbol" de Andy Goldsworthy. Quan prenien un refresc en forma de cervesa (evidentment sens servei de terrassa), aparegué una dona gitana "donant" romer (més apropiat en aquest cas romaní). Mª Luisa i Conxi tingueren la seua branqueta de la bona sort i, a més a Mª Luisa li van llegir la mà (crec que Pau es posà a tremolar).
Com s'acostava l'hora de la "manduca", entràrem en un bar que en realitat era una planta baixa amb les habitacions adaptades com a xicotets menjadors (és a dir una típica casa de menjars). Tot molt familiar, molt casolà. Amb la panxa plena i després d'algunes fotos amb els lleons del Congrés, ens preparàrem per abordar l'ultima etapa d'aquest periple: la visita al museu Thyssen-Bornemisza. Extraordinària col·lecció privada, molt densa pel que fa a la quantitat de quadres, i que requereix tot un dia (com a mínim) per a recórrer-la en tota la seua extensió.
Última passejada cap l'encontre del tren de tornada. Llums nadalencs il·luminen el trajecte. Arrepleguem l'equipatge en consigna, visitem el monument a les víctimes de l'11 M, prenem l'últim "piscolabis" (no n'hi ha servei de taules) i pugem al tren que ens porta a casa(Conxi no parà de xerrar durant tota l'estona).
En totes les nostres cares es reflecteix un gest de cansanci, però, sobretot, de satisfacció i amb la sensació de haver aprofitat una oportunitat que gràcies a la iniciativa de Julián i Susana, ha encetat una nova forma de relació en el nostre ccestupendo. Estic convençut que noves aventures ens esperen.......