El dimecres, dia dotze, vam fer un recorregut, què no per conegut, resultà menys interessant. Hi contribuïen dues circumstàncies: última eixida del trimestre i les presències del sempre esquiu Oposició, i de l'enigmàtic Nyofles. Corrien molts remors sobre el parador de Nyofles: alguns el situaven dirigint una experiéncia bilingüe a L'Alguer a l'illa de Sardenya; altres deien que, ofés per no aparéixer en la breu història del ccestupendo que Oposició havia publicat en aquest blog (per cert l'autor ja ha fet una nova edició del post en la qual ja figura Nyofles), s'havia fet el ferm propòsit de no "cavalcar" més amb aquesta panda d'impresentables. Cap d'aquestes conjectures eren certes. A la fi es descobrí l'autèntica raó: el dur i llarg hivern manté al nostre amic en un estat de letargia esportiva de la mateixa manera que un ós hiverna al seu cau. Afortunadament hem dit adéu a la dura estació i la crida de la primavera anima al personal.
El punt d'encontre l'havíem fixat a Castalla. Allí ens esperava Nyofles. Després de les salutacions (sempre dóna alegria retrobar-se amb els amics), enfilem la carretera que ens durà al peu del camí de la Font de la Carrasca. El majestuós i més "guapo" que mai Castell guaita des del seu turó el nostre marxar tranquil. La pujada a la font s'agafa de tal manera que tens la sensació d'estar pujant una costera amb molt més pendent. Breu aturada a la font on increïblement, i malgrat la sequera, un filet d'aigua fresca brolla incessant. Continuem la pujada cap a la finca del Carrascaret, meravellós paratge en el qual la mà humana ha respectat bona cosa l'entorn, fins i tot el mur que delimita la finca es mimetitza i forma un conjunt harmònic amb la natura. Dinem en una talaia que domina la serra de Biar i el terme de Sax. La tornada es fa breu. Al passar al costat de l'impressionant parc tecnològic Actiu, observem la diferència de l'ahir (representat pels masos i finques de la serra) a l'avui (representat per aquest innovador parc industrial). Potser la clau del nostre futur estiga en potenciar el present, respectant el passat.
Ens acomiadem de Nyofles. Oposició i Takesi continuen, amb un petit rodeig, la tornada cap a Ibi. La vesprada ja allarga el suficient com per a pensar en itineraris més intensos des del punt de vista físic. Això serà, però, el trimestre vinent....
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
M’ha agradat molt el títol d’esta post, la barreja entre passat i futur, vista d’una manera natural. L’amic Takesi, decididament, s’ha fet amic de les TIC!
Sempre que puc, hi puge. Certament, com dius, la pujada a la Font de la Carrasca i al Carrascar és deliciosa, a peu, corrent, en bicicleta, amb sol i ombra… Recorde amb gustosa enyorança les tardes de Pasqua quan anàvem els amics i amigues a menjar-nos la mona, amb les motxilles i la tenda de campanya, acampàvem per a tres o quatre dies a peu de la bassa de reg... els últims anys allà a la Font de la Carrasca (que rajava a doll sempre fresquíssima) s’hi congregava tant jovent que semblava un càmping… Mira que ho passàvem bé!
Ara, vint anys després, aquell indret muntanyenc s’ha convertit per a mi en una capsa que em guarda intensos i agradables records, les aromes i els sorolls d’una natura estimadíssima que em reviu l’esperit i em reconforta el cos. Sí, potser l’enigmàtic Nyofles és enigmàtic justament per eixa interrelació amb la sempre enigmàtica natura (som de poble) però com bé apuntes tu, Takesi, el dur i llarg hivern amb vents ferotges, temperatures gèlides i plugims xopadors no m’oferix un plàcid temps per a les “cavalcades”, després passa el que passa,”sinusitis, refredats, mals d’esquena”... i per això havia optat no per anar-me’n a l’illa de Sardenya, que haguera estat molt bé (Marmitaco, toma nota de esta possible ruta que seria acojonante como Rocinante y de paso aprovecharía para hacer el estudio lingüístic) ni per letargiar com un ós al cau, sinó per gaudir d’altra manera (carreretes de bon matí, nadadetes a la pisci, anada i tornada a l’EPA per la via -via verda ja!- per mantindre la meua (re)forma.)
Sí, certament la pujada al Carrascaret es convertix en una ruta bellíssima com moltes altres de les nostres contrades, i com apunta Takesi, (les seues paraules resumeixen perfectament la ruta, com un ull fotogràfic que no perd detall) la panoràmica sobre les valls del Vinalopó se’ns obrí en coronar aquella talaia magnífica, oferint-nos un espectacle grandiós per a la vista només subtilment desafinat pel vent fortíssim que hi xiulava. Gràcies a Oposició, que ens contà algunes notícies de l’actualitat social, aquell airussot es pogué suportar millor. I del Madrid, que conste que no en vam parlar massa... però sí de política, ja que estàvem en temps de ressaca electoral.
Publicar un comentario