Marmitaco i l'art de transformar una pujada en una baixada.

Compten les cròniques esportives de l'època que el gran Fignon (ciclista francés guanyador de dos "tours") decidí no participar més en el "Giro d'Itàlia" quan va comprovar que els organitzadors li "estafaven". L'engany consistia en fer aparéixer al llibre de ruta de l'etapa ports de muntanya que després resultaven ser suaus canvis de rasant, els quals els professionals superaven sense adonar-se'n. És clar que l'objectiu era "regalar-li" la cursa a l'ídol local, i gran "rodador", Francesco Moser. El que ningú no sabia és que un dels dissenyadors d'aquestes etapes era l'amic Marmitaco.

Aquest dimecres es produí un fenomen molt curiós: Marmitaco va preparar un recorregut tan còmode i entretingut, que quan l'acabàrem, teníem la sensació d'haver recuperat les forces. Va ser fantàstic. Per fer una comparació, és com si te n'anares una nit de festa i tornares a casa amb més diners que amb els que havies sortit.

Es passàrem una bona estona baixant: primer la via (per a quan la via verda?!); després el camí vell de Castalla i un camí cap a "Castalla Internacional"; a continuació cap al riu i per últim l'arribada a Ibi per la carretera de Tibi. Tot açò, "saltejat" amb lleugeres pujades, les quals combinades amb un vent de cara molt molest, ens féiem recordar que la bici també es mou com a consequència del nostre esforç.

El paisatge demanava a crits una bona rentada de cara: el terreny sec i quartejat alçava una breu cortina de pols al nostre pas, la qual et traslladava, amb una mica d'imaginació, al teu particular Dakar. Sortosament, vam dinar en un lloc vora riu amb una naturalesa generosa i desbordant: praderies envellutades, aigües cristal·lines i arbres frondosos ens envoltaven. Certament no tots estàvem d'acord amb aquesta descripció. El sector més sibarita del grup (Nyofles) remugava i reclamava un entorn més humanitzat (amb cadires i taula), mentre que la resta (Marmitaco i Takesi), més conformada, gaudia de les viandes amb delectació. I Oposició? En la seua línia, clavant zitzània amb els seus comentaris carregats d'ironia sobre la duresa del terra on estàvem asseguts, la brutícia de les aigües procedents de la depuradora o si els arbres assecats eren oms o xops.

Després de recuperar les forces (¿!) continuàrem per un camí que ens portà a la carretera de Tibi on el vent ens castigà, dificultant-nos l'avanç. Ràpidament i en formació de "locomotora humana", el petit pilot va fer front a la situació, desafiant l'agossarat Eolos i tallant com una fletxa el mur invisible, fins que els quatre intrèpids brokebackmounters arribaren a Ibi. Allí es van dividir en dos: Marmitaco i Oposició enfilaren cap a casa; Takesi acompanyà Nyofles a Castalla. Després de separar-se, Takesi (o siga jo) tornà (vaig tornar) pel camí vell de Castalla on el déu del vent es va prendre complida venjança, i va escórrer les escasses forces que li (em) quedaven. Es trobava a faltar la mà de Marmitaco. Segurament haguera transformat el dur final d'etapa en una plàcida passejada cap a l'institut.