Quin goig, quin plaer! Com una "minietapa" en el nostre periple "asturgallec", set entusiastes brokebackmounters (Ginesito, Lance-una gran alegria, per fi renaix com l'au Fènix i torna a comandar el "paquet"-, Marmitaco, M_mori, Nyofles, Oposició i Takesi.... quasi res) enceten un itinerari més, que resultarà d'allò més interessant.
Amb un ambient il·lusionant, quasi eufòric, enfilem la via -via verda ja!- per a continuar després pel mateix itinerari que es descriu en la post "De la companyia de la soledat.....". Breu aturada en Santa Ana per a omplir els bidons d'aigua, i continuem direcció Barranc de Favanella (Tahuenca). Ginesito, que actua com a guia-explorador, ens condueix per un traçat nou: una senda que discorre paral·lela a la pista principal del barranc, un punt incòmoda per la gran quantitat de branquetes trencades que dificultaven l'avanç i que provocà algun que altre ensurt. Una curta pujada dóna pas al desitjat dinar en l'era d'un mas abandonat (segurament es tracta del mas de Tahuenca).
A partir d'aquest moment comença la "festa": una infernal i intransitable "trialera" precedia, després d'una suau baixada, una mena de "cosa", tota plena d'argelagues, pins i carrasques, on el conjunt bici-ciclista feia el paper d'una màquina esbrossadora de camins. Amb les cames totes arrapades apleguem a una pista "decent" que desemboca en un paratge esplèndid: praderies (amb el verd abril inimitable), carrasques i mas formen una estampa preciosa. A més, la barreja de serra i bancals conreuats (sementeres de cereals recent crescudes) aporta un caire entre inhòspit i conegut que ens manté a tots expectants.
En un obrir i tancar d'ulls (tal i com estava el terreny millor no tancar-los) ens trobem en la carretera que puja a la Venteta (Biscoi) i amb l'excusa d'acompanyar Nyofles baixem a Onil. Petita parada tècnica (altra vegada el selló de Marmitaco es rebel·la) en una fàbrica propietat de la família de la dona de Nyofles. Arribem a un simpàtic carril-bici que serpenteja pel polígon situat entre Onil i Castalla.
L'ultima part de l'etapa ens situa en el Camí Vell de Castalla, tram tan conegut que les nostres máquines pedalegen amb el "pilot automàtic". Ha estat un itinerari molt variat: asfalt, pista, senda, senda-trialera, senda-selva, etc. Ha pagat la pena! De nou les endorfines han fet la seua tasca. Bé, potser no han actuat en tots els membres del grup per igual. Aquesta, però, és un altra història que no desvetllarem.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Molt ben definida esta ruta, com sempre Takesi eres l'ull fotogràfic del CC Estupendo. Podríem batejar-la com la ruta del pastor Leandro de Torrepayeco, que on posava l'ull posava la pedra llançada amb la fona!
Encara em couen els braços i les cames de les arrapades de les argelagues, els romers i la resta de branques que tancaven la senda trialera però clar com deia el Ginesito, PASANDO SE HACE ANCHA i tant! en fi, va ser una de les rutes més variadetes que he fet, i personalment la trobe atractiva, dinàmica i no massa exigent, això sí, llevant-li eixe tram tant feréstec de Tahuenca a La Venteta els Cuernos. En arribar a Casa el comptaquilòmetres em marcava 44,44, ja veieu les quatre cadiretes que em feien falta per als quatre dies posteriors que he tingut unes quantes "agulletes".
au, fins la pròxima, i esperem que al Julian no se li trenque el sellí , que com diu la dita a la tercera...VA POR EL CULO DIRECTO, brkenmont!!!
He de reconocer que el general Takesi tiene un don especial para describir las etapas con un optimismo, alegría, entusiasmo (debe de ser que su glándula de hormonas endorfínica segrega que no veas) a la vez, decía, que con un sentido políticamente correcto, poniendo mucho cuidado de no herir ningún sentimiento de ningún miembro del grupo.
Mi consideración de la etapa, es como describe nyofles muy bien, fantástica, muy divertida, entretenida, variada, y con una sensación final de buen bouqué (buen sabor de boca, vamos. Como al terminar una etapa asturgalaica, sí señor), pero...
yo, recuerdo otras imágenes además:
- El retorno de lance, con unos quilillos de más y con un final "ajustao"
- La brruzna de m_mori como nunca la había visto (todavía no ha escrito su post, como suele) y en competencia directa con otros en sus mejores momentos jacobinos.
-El puñetero sillín de marmitaco, que ya está bien. Menos mal que la papeleta se la resuelven o bien ginesito o bien nyofles, pero como no se arregle bien sí es verdad que "pasando se hace ancha", y no presisamente la senda.
-El Josep que se las huele y no viene a estas citas.
-La oposisió, que como tenía 4o cm menos de manillar, manejaba que no veas y preparándose para el encuentro ciclista del domingo, ya contarás.
-El ginesico que se empeña en desvelarnos sus dotes de descubridor y siempre acabamos mojados o con las espinillas depiladas, pero simpre en algún momento falta un trozo de camino...
En fin señores, que d´estas hay que repetir más veces. Eramos 7 en el grupo que hacía ya tiempo que no se veía, pero que al final, nos hemos quedado sin tomar el bombón.
Como dice el dicho: "caminando se hace la senda".
Como decia Juan Ramon Jimenez: "las sendas son como los rios que van al mar a morir".
O como dice Ginés: "si te pican las espinillas, pos te arrascas".
En fin, que no pensaba que 100 metros de senda con sombra daria para tanto.
Por cierto, el gracioso del anónimo soy yo!.
Es que no me deja entrar con mi clave.
Dichoso ordenador!
Publicar un comentario