Objectiu, mas de Foiaderetes (ja que estem, per què no el mas del Canyo).

Set brokebackmounters (Lance i Ginesito continuen convalescients) acudeixen a la cridada setmanal. Després d'algunes propostes, ens decidim per un itinerari que Marmitaco llança com un repte: l'ascensió al mas de Foiaderetes. Arrepleguem Oposició en sa casa, després de rodar per alguns dels carrers de l'Ibi històric i profund, potser més desconegut. Tots plegats travessem el barranc dels Molins (paratge més apte per al senderisme), on les aigües brollen generoses de l'Alcavó Nou (alguns informes parlen de la connexió d'aquestes aigües amb aigües de la Mancha, en concret de Ruidera, per mitjà d'una complexa i llarguíssima xarxa de galeries i rierols subterranis). A l'eixida del barranc, després de superar una senda que serpenteja entre pins, bancals i alguns xalets, una pista en molt bon estat (fins i tot les corves estaven asfaltades per a tindre més tracció) puja per la serra, i dibuixa un regalim blanc de vora tres quilòmetres, el qual et desanima quan el veus des de baix. Cadascú al seu ritme (Josep i M_mori demostraren tenir "bones cames"), els intrèpids aventurers arribaven al que tots pensaven, era el destí final de l'etapa: el mas de Foiadoretes, antic casalot amb un sabor de casa important, malgrat l'estat actual ruïnós. Allí, en una cerimònia senzilla i emotiva, es fa entrega a Carles de la samarreta jacobina, pendent des de l'estiu passat. Durant el dinar, comença a fargar-se la idea d'apropar-nos a un mas situat en un indret estratègic, a poca distáncia i que domina els dos vessants (solana i umbria) de la serra: el mas del Canyo, envoltat pels bancals que durant un temps, no molt llunyà, l'havien fet autosuficient (vi, pa, oli, hortalisses i fruita eren de collita pròpia). Després de passar pel mas de Foiaderes, al peu de la Teixereta, l'arribada al mas del Canyo és sorprenement dura, especialment el tram de la casa al pou de neu (només Josep hi va aplegar pujat en la bici). Situat a més de mil dos-cents metres d'altitud, es tracta d'una coqueta nevera, construïda a mitjans del segle XVIII, la qual encara conserva la teulada original de teula àrab, i es manté com a testimoni mut (per cert una mica descurat) del quefer quotidià del passat recent de la nostra comarca. Després d'una breu passejada, caminant, arribem al pou del Simarro (també conegut com a la Cava Roja per estar en terreny argilenc), imponent construcció que malauradament no conserva la teulada de volta. Impressiona pensar el descomunal esforç que hagueren de fer els iberuts d'aleshores per a emmagatzemar, primer, i repartir, després, l'apreciat gel (or blanc) per tota la província (ports d'Alacant, Dénia, Santa Pola ...) i que era utilitzat en la conservació d'aliments, així com en medicina (cura i desinfecció de ferides). Deixaré per a un altre escrit com va aparéixer la indústria del gelat (avance que fou una casualitat).
La tornada la vam fer pel mateix itinerari, lògicament en sentit invers. A la fi de l'etapa, només havíem recorregut vints quilómetres, raó per la qual decidírem afegir una "pròrroga" per la carretera i el camí Vell de Castalla. M_mori i Nyofles (feliç aniversari Carles jr.!) es retiraren abans.
En total trenta quilómetres variats i durs. Potser els més durs que hem fet en dimecres (almenys durant el present curs). Precisament aquesta duresa, unida a la transgressió d'una norma destrellatada (pedalejàvem durant una bona estona per un parc natural, prohibit per als vehicles "no autoritzats"), ens deixà en el cos una agradable sensació de conquesta.

Allò que no paga lloguer......, al carrer!

Diferents circumstàncies estan minvant els efectius de les excursions mercurianes: assumptes familiars greus, problemes musculars i ossis seriosos, bola/gola malalta, enigmàtiques absències.... Estic convençut que tot açò és passatger i més prompte que tard tornarem a "cavalcar" tota la "penya", tot i que es comença a parlar en alguns casos de por escènica, mancança de motivació, crisi ciclista existencial i fins i tot d'abandon de funcions al ccestupendo.
Amb aquest panorama, els mateixos brokebackmounters de la passada setmana (Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi), enfrontàrem aquesta vegada un itinerari diametralment oposat a l'anterior, és a dir, les pujades hi abundaven més que no pas les baixades: costera dels llavadors, port de les Revoltes, portet de Banyeres i tot seguit pujada del Canalís per la variant de Penyes Roges. Certament les baixades eren d'allò més pronunciades: la de la Venteta i, especialment, el descens de Penyes Roges (desconegut per a Marmitaco) van fer d'aquest recorregut una autèntica "muntanya russa".
Però siguem fidels a la cronologia de l'aventura. Va costar encetar la vesprada: Nyofles no trobava les claus del cotxe i per tant no podia traure'n la bici. Ja solucionat el contratemps emprenguérem la marxa enfilant els llavadors i les Revoltes. Amb ritme constant i tranquil "coronàrem" la Venteta i vam baixar decidits (premia la fam) cap l'ermita de Polop. En aquesta ocasió el lloc triat per dinar, va agradar a tots els sectors del grup (sibarita, conformat i irònic).
Amb la panxa plena (errada estratègica) es vam dirigir cap al Canalís. Pujàrem per la carretera de Penyes Roges. Abans de baixar, breu aturada a la làpida/molló (fotografiat per Marmitaco). El decens cap a Santa Ana (Onil) és trepidant i amb un pessic de risc que li fa encara més atractiu.
El final fou, com tota l'etapa, tranquil i a bon ritme. El camí vell d'Onil contemplava les últimes pedalejades del dia. També, com ve sent habitual en les últimes eixides, Takesi (o siga jo) prolongà una mica més l'excursió (he d'aprofitar el viatge en cotxe des d'Alcoi). Passejada fins arribar a l'Altet d'Ibi amb lleuger berenar al pont que creua l'autovia (magnífica sensació).

Per cert! Algú s'estarà preguntant el per què del títol d'aquesta post. Sincerament, he cregut que un inquilí que està tota una pujada "fabricant-se" per a després eixir de manera violenta poc abans de dinar, mereixia un lloc de privilegi en aquest escrit. Espere que el "casero" no s'enfade.

Marmitaco i l'art de transformar una pujada en una baixada.

Compten les cròniques esportives de l'època que el gran Fignon (ciclista francés guanyador de dos "tours") decidí no participar més en el "Giro d'Itàlia" quan va comprovar que els organitzadors li "estafaven". L'engany consistia en fer aparéixer al llibre de ruta de l'etapa ports de muntanya que després resultaven ser suaus canvis de rasant, els quals els professionals superaven sense adonar-se'n. És clar que l'objectiu era "regalar-li" la cursa a l'ídol local, i gran "rodador", Francesco Moser. El que ningú no sabia és que un dels dissenyadors d'aquestes etapes era l'amic Marmitaco.

Aquest dimecres es produí un fenomen molt curiós: Marmitaco va preparar un recorregut tan còmode i entretingut, que quan l'acabàrem, teníem la sensació d'haver recuperat les forces. Va ser fantàstic. Per fer una comparació, és com si te n'anares una nit de festa i tornares a casa amb més diners que amb els que havies sortit.

Es passàrem una bona estona baixant: primer la via (per a quan la via verda?!); després el camí vell de Castalla i un camí cap a "Castalla Internacional"; a continuació cap al riu i per últim l'arribada a Ibi per la carretera de Tibi. Tot açò, "saltejat" amb lleugeres pujades, les quals combinades amb un vent de cara molt molest, ens féiem recordar que la bici també es mou com a consequència del nostre esforç.

El paisatge demanava a crits una bona rentada de cara: el terreny sec i quartejat alçava una breu cortina de pols al nostre pas, la qual et traslladava, amb una mica d'imaginació, al teu particular Dakar. Sortosament, vam dinar en un lloc vora riu amb una naturalesa generosa i desbordant: praderies envellutades, aigües cristal·lines i arbres frondosos ens envoltaven. Certament no tots estàvem d'acord amb aquesta descripció. El sector més sibarita del grup (Nyofles) remugava i reclamava un entorn més humanitzat (amb cadires i taula), mentre que la resta (Marmitaco i Takesi), més conformada, gaudia de les viandes amb delectació. I Oposició? En la seua línia, clavant zitzània amb els seus comentaris carregats d'ironia sobre la duresa del terra on estàvem asseguts, la brutícia de les aigües procedents de la depuradora o si els arbres assecats eren oms o xops.

Després de recuperar les forces (¿!) continuàrem per un camí que ens portà a la carretera de Tibi on el vent ens castigà, dificultant-nos l'avanç. Ràpidament i en formació de "locomotora humana", el petit pilot va fer front a la situació, desafiant l'agossarat Eolos i tallant com una fletxa el mur invisible, fins que els quatre intrèpids brokebackmounters arribaren a Ibi. Allí es van dividir en dos: Marmitaco i Oposició enfilaren cap a casa; Takesi acompanyà Nyofles a Castalla. Després de separar-se, Takesi (o siga jo) tornà (vaig tornar) pel camí vell de Castalla on el déu del vent es va prendre complida venjança, i va escórrer les escasses forces que li (em) quedaven. Es trobava a faltar la mà de Marmitaco. Segurament haguera transformat el dur final d'etapa en una plàcida passejada cap a l'institut.