Objectiu, mas de Foiaderetes (ja que estem, per què no el mas del Canyo).

Set brokebackmounters (Lance i Ginesito continuen convalescients) acudeixen a la cridada setmanal. Després d'algunes propostes, ens decidim per un itinerari que Marmitaco llança com un repte: l'ascensió al mas de Foiaderetes. Arrepleguem Oposició en sa casa, després de rodar per alguns dels carrers de l'Ibi històric i profund, potser més desconegut. Tots plegats travessem el barranc dels Molins (paratge més apte per al senderisme), on les aigües brollen generoses de l'Alcavó Nou (alguns informes parlen de la connexió d'aquestes aigües amb aigües de la Mancha, en concret de Ruidera, per mitjà d'una complexa i llarguíssima xarxa de galeries i rierols subterranis). A l'eixida del barranc, després de superar una senda que serpenteja entre pins, bancals i alguns xalets, una pista en molt bon estat (fins i tot les corves estaven asfaltades per a tindre més tracció) puja per la serra, i dibuixa un regalim blanc de vora tres quilòmetres, el qual et desanima quan el veus des de baix. Cadascú al seu ritme (Josep i M_mori demostraren tenir "bones cames"), els intrèpids aventurers arribaven al que tots pensaven, era el destí final de l'etapa: el mas de Foiadoretes, antic casalot amb un sabor de casa important, malgrat l'estat actual ruïnós. Allí, en una cerimònia senzilla i emotiva, es fa entrega a Carles de la samarreta jacobina, pendent des de l'estiu passat. Durant el dinar, comença a fargar-se la idea d'apropar-nos a un mas situat en un indret estratègic, a poca distáncia i que domina els dos vessants (solana i umbria) de la serra: el mas del Canyo, envoltat pels bancals que durant un temps, no molt llunyà, l'havien fet autosuficient (vi, pa, oli, hortalisses i fruita eren de collita pròpia). Després de passar pel mas de Foiaderes, al peu de la Teixereta, l'arribada al mas del Canyo és sorprenement dura, especialment el tram de la casa al pou de neu (només Josep hi va aplegar pujat en la bici). Situat a més de mil dos-cents metres d'altitud, es tracta d'una coqueta nevera, construïda a mitjans del segle XVIII, la qual encara conserva la teulada original de teula àrab, i es manté com a testimoni mut (per cert una mica descurat) del quefer quotidià del passat recent de la nostra comarca. Després d'una breu passejada, caminant, arribem al pou del Simarro (també conegut com a la Cava Roja per estar en terreny argilenc), imponent construcció que malauradament no conserva la teulada de volta. Impressiona pensar el descomunal esforç que hagueren de fer els iberuts d'aleshores per a emmagatzemar, primer, i repartir, després, l'apreciat gel (or blanc) per tota la província (ports d'Alacant, Dénia, Santa Pola ...) i que era utilitzat en la conservació d'aliments, així com en medicina (cura i desinfecció de ferides). Deixaré per a un altre escrit com va aparéixer la indústria del gelat (avance que fou una casualitat).
La tornada la vam fer pel mateix itinerari, lògicament en sentit invers. A la fi de l'etapa, només havíem recorregut vints quilómetres, raó per la qual decidírem afegir una "pròrroga" per la carretera i el camí Vell de Castalla. M_mori i Nyofles (feliç aniversari Carles jr.!) es retiraren abans.
En total trenta quilómetres variats i durs. Potser els més durs que hem fet en dimecres (almenys durant el present curs). Precisament aquesta duresa, unida a la transgressió d'una norma destrellatada (pedalejàvem durant una bona estona per un parc natural, prohibit per als vehicles "no autoritzats"), ens deixà en el cos una agradable sensació de conquesta.