El ccestupendo i la Selecció.

Feia ja unes quantes setmanes que no acudien a la cita mercuriana de les dues rodes. La sensació resultava extranya, de nou "cavalcant" i a més era dijous. Amb un sol prepotent, dominador de l'ambient, encetàrem un itinerari "terapèutic", programat amb una doble intenció: mantindre viva la flama (estem en temporada olímpica) del ccestupendo; servir de preludi d'un esdeveniment important com era la semifinal de l'Eurocopa entre Espanya i Rússia.
Començàvem, doncs, la nostra singladura amb la intenció de mitigar una calor (el termòmetre de l'estació digital del "Nou Derramador" marcava 30.0 ºC) què en la bici resultava més suportable que no pas caminant. La via (via verda ja!) oferia una aspecte menys atractiu que en altres ocasions: un sequeral ardent què s'endinsava en la calima estival. Només deixar la via (per a quan la via verda?!), pedalejàrem per una carretera molt plàcida que ens va portar a Santa Ana. Després del necessari avituallament d'aigua (també en la font de la Arcada), ens dirigírem cap a la marjal d'Onil (res a veure amb la de Pego-Oliva). Amb un fort ritme (es notava la presència de Lance, quina alegria la seua recuperació!) ens plantàrem en la rotonda de Playmobil, i pel camí vell de Castalla aplegàrem al polígon (vell conegut) i més tard a la porta de l'institut. A la fi, trenta-sis quilómetres suaus, endurits, però, per una calor acovardida per la arribada imminent del capvespre.
En condicions normals, la post haguera finalitzat ací. Aquesta no. Encara quedava per viure la segona part de la vesprada. Després d'una reparadora dutxa (va haver un moment de dubte: dutxa col·lectiva o individual; s'imposà el bon criteri, és a dir, individual), els quatre brokebackmounters (Josep-sí, sí! heu llegit bé: Josep-, Lance, Marmitaco i Takesi) vegèrem el partit al bar Molina, on, entre tapes, bocates, cerveses, coca coles i nesteas, vam veure el contundent triomf (amb una segona part per a recordar) de la selecció espanyola de fútbol.
Una gran vetlada. Teníem la impressió que amb el pas del temps, un dia com aquest serà sempre recordat. El ccestupendo i la Selecció es conjuraren per fer treballar les endorfines.

FOTOS OLDCCSTUPENDO PANTÀ TIBI

Takesi últimament fa la feina de tot un grup en aquest blog i com no gràcies a ell continua viu. Les obligaciones fan que abandonem aquest espai de comunicació tan estupendo. Cal reprendre, cuan abans millor, amb l'impetú inicial els escrits i comentaris tan esperat per tots. ANIM I AVANT amb la ploma VERDA o BLAVA

AQUÍ TENIU UNES FOTOS DE L'EXCURSIÓ AMB TAKESI AL PANTÀ DE TIBI. SALUTACIONS EN L'ANY DE L'AIGUA.

Expedició al pantà de Tibi

En aquesta ocasió, els dubtes habituals sobre el destí de l'eixida es mantenien ja iniciada la marxa, fins i tot durant el dinar (un lloc idíl·lic al costat de l'autovia on la barbàrie covard ha destrossat la taula i els bancs de la zona de descans) el debat continuava: pantà de Tibi sí, pantà de Tibi no. Després de prendre el "bombonet"(es nota l'absència de Josep) a la gasolinera del Maigmó, s'aclarí la decisió: Marmitaco, M_mori i Nyofles optaren per tornar, ja que es feia massa tard i tenien compromisos (aquest fet tindria unes conseqüències letals, ja que Zeus decidí "premiar-los" amb una xopada monumental); Pau dixit i Takesi aceptaren el repte, llançat pel mateix aventurer xixonenc (encara que nascut a Agost), de continuar l'excursió cap a la recòndita paret de l'embassament de Tibi. De nou, el prestigi del ccestupendo ha d'estar defensat pel sector veterà, també conegut com a "OLD Broke Back Mountain Bike".
Després d'acomiadar-nos, els dos tossuts ciclistes, mamprengueren el descens: vora quatre quilòmetres d'animat trajecte, fins arribar a un mas on aparcàrem les "burres". Un sender, què s'endinsa en un congost impressionant, ens situa al peu de la paret, la qual s'alça, desafiant, més de trenta metres sobre el terra. La pudor despresa per aigües estancades durant un llarg temps, fa irrespirable l'ambient. Amb celeritat, una escala d'esglaons impossibles arrancats a la roca en un lateral del mur, ens eleva fins situar-nos en el "sostre" de la presa. El disseny insòlit d'aquest pantà (el més antic d'Europa, construït a les acaballes del segle XVI) ens permet caminar per la part superior de la paret i, alhora, estar arran del nivell de l'aigua. El panorama és molt curiós: de cara el gran estany ple a vessar, a la nostra esquena el tall de la paret. Realment és un paratge què hauria de tindre un millor aprofitament, tant des d'el punt de vista "hídric" com del turístic (Pau dixit comenta els projectes què l'Administració pretén dur a terme: drenatge i neteja del pantà, acondicionament de les pistes què el voregen, etc.; els dos ens mostrem molt escèptics). Després de comprovar com l'aigua corre per un sobreeixidor situat en el lateral del mur oposat a l'escala (perillosa i compromesa la baixada), iniciem la pujada del port amb molta tranquilitat, sense presses, de tal manera que quedem una mica sorpresos quan apleguem a la carretera de servei de la autovia en bones condicions físiques (sense arribar al límit de "la capacidad de nuestra caja torácica", en expressió de Marmitaco). Lògicament, les cames es fan més pesades a mesura que consumim quilometratge. A la fi, seixanta completíssims. L'excursió al pantà té un caire misteriós, potser semblant a una expedició, quelcom per descobrir. Fins i tot Zeus ens lliurà del ruixat temut. Segurament li havia agradat el tribut modest que els dos veterans havíem retut a l'aigua en la nostra visita al pantà de Tibi.

La "capacidad de la caja torácica"

El dimecres dia vint-i-nou de maig iniciàrem la marxa amb el dubte de l'itinerari a seguir. La inèrcia ens transportà a la via (via verda ja!), direcció Castalla. Ràpidament ens trobàrem en la carretera de Xorret del Catí, mític port que es "riu" de la gravetat. No hi era, però, aquest el nostre destí. Hàbilment, abans que l'asfalt s'empinara, trencàrem a la dreta direcció Elda (no m'he equivocat de ruta: es tracta de la GR 7, la qual s'endinsa per la serra). Un suau descens precedeix un sobtat ascens; la terra i la pedra fan encara més dur i incòmode el pedaleig. Per fi, apleguem al mas del Litero, lloc que ens ofereix una extraordinària i original vista de la Foia de Castalla (experts en literatura castelluda, situen ací el punt des d'on el gran Enric Valor descriu la nostra comarca en alguna de les seues "rondalles"). Durant el dinar, animades converses ajuden en recuperar-nos de l'esforç. Una frase destaca, entre totes les paraules, per la rotunditat i per la perfecta construcció: "menos mal que se ha acabado la cuesta, ya estaba al límite de la capacidad de mi caja torácica". Aquests van ser (més o menys) els vocables que pronunciá el nostre amic Marmitaco, en un propòsit ferm per recuperar, ampliar, elevar i enriquir la parla del ccestupendo. Impactant!
Però a més de parlar, havíem de continuar gaudint de l'excursió. Dos quilòmetres més de pujada, envoltats per pins, carrasques i penyes, fins coronar i arribar a un altre mas abandonat (desconec el nom), els bancals del qual escortaven un camí què planejava per la part alta de la serra.
Una tormenta ens va fer desistir d'allargar el recorregut. Calia ser prudents, així es que decidírem tornar, i evitar les zones on clarament es distingia la pluja. Sortosament, Èol li anava guanyant la partida a Zeus, és a dir, el vent que bufava del sudest (xaloc) espentava suaument l'aigua cap a la mateixa direcció que el nostre avanç. Semblava que perseguíem els núvols negres i elèctrics. Vam ser tan persistents en aquesta persecució que a la entrada del polígon d'Ibi, Èol es cansà de protegir-nos i va permetre que el totpoderós Zeus (no convé enfadar el cap) vessara (per pesats!) sobre nosaltres una molesta "dutxa".
Curiosament, quan plovia a bots i barrals nosaltres ja s'havíem posat a recer en l'institut (cas de Takesi, o siga jo) o a casa (casos de Marmitaco i M_mori). La prova havia estat superada i les nostres cavitats toràciques tenien la seua capacitat intacta (més o menys...)