La "capacidad de la caja torácica"

El dimecres dia vint-i-nou de maig iniciàrem la marxa amb el dubte de l'itinerari a seguir. La inèrcia ens transportà a la via (via verda ja!), direcció Castalla. Ràpidament ens trobàrem en la carretera de Xorret del Catí, mític port que es "riu" de la gravetat. No hi era, però, aquest el nostre destí. Hàbilment, abans que l'asfalt s'empinara, trencàrem a la dreta direcció Elda (no m'he equivocat de ruta: es tracta de la GR 7, la qual s'endinsa per la serra). Un suau descens precedeix un sobtat ascens; la terra i la pedra fan encara més dur i incòmode el pedaleig. Per fi, apleguem al mas del Litero, lloc que ens ofereix una extraordinària i original vista de la Foia de Castalla (experts en literatura castelluda, situen ací el punt des d'on el gran Enric Valor descriu la nostra comarca en alguna de les seues "rondalles"). Durant el dinar, animades converses ajuden en recuperar-nos de l'esforç. Una frase destaca, entre totes les paraules, per la rotunditat i per la perfecta construcció: "menos mal que se ha acabado la cuesta, ya estaba al límite de la capacidad de mi caja torácica". Aquests van ser (més o menys) els vocables que pronunciá el nostre amic Marmitaco, en un propòsit ferm per recuperar, ampliar, elevar i enriquir la parla del ccestupendo. Impactant!
Però a més de parlar, havíem de continuar gaudint de l'excursió. Dos quilòmetres més de pujada, envoltats per pins, carrasques i penyes, fins coronar i arribar a un altre mas abandonat (desconec el nom), els bancals del qual escortaven un camí què planejava per la part alta de la serra.
Una tormenta ens va fer desistir d'allargar el recorregut. Calia ser prudents, així es que decidírem tornar, i evitar les zones on clarament es distingia la pluja. Sortosament, Èol li anava guanyant la partida a Zeus, és a dir, el vent que bufava del sudest (xaloc) espentava suaument l'aigua cap a la mateixa direcció que el nostre avanç. Semblava que perseguíem els núvols negres i elèctrics. Vam ser tan persistents en aquesta persecució que a la entrada del polígon d'Ibi, Èol es cansà de protegir-nos i va permetre que el totpoderós Zeus (no convé enfadar el cap) vessara (per pesats!) sobre nosaltres una molesta "dutxa".
Curiosament, quan plovia a bots i barrals nosaltres ja s'havíem posat a recer en l'institut (cas de Takesi, o siga jo) o a casa (casos de Marmitaco i M_mori). La prova havia estat superada i les nostres cavitats toràciques tenien la seua capacitat intacta (més o menys...)