La carrasqueta per davant i per darrere

El dijous trenta-ú de juliol vaig tancar la temporada 07-08 del ccestupendo amb un itinerari curt i molt interessant. Quan dic "vaig tancar", no em referisc a tot el grup, sino només a mi, ja que durant el mes d'agost em transforme en un "devorador" de quilòmetres entre vinyars de la ribera del "Padre" Duero, per l'immens "páramo" castellà o per sorprenents vies verdes que serpentegen i foraden frondoses serres burgaleses.

Tornem, però, al recorregut que ens ocupa. El punt de trobada l'havíem fixat a la sempre acollidora casa de Pau dixit, al camp de Xixona. Allí ens esperava l'amfitrió. El primer en arribar fou Marmitaco, qui, amb una demostració de voluntat i valentia, va acudir en bici des d'Ibi,via Tibi (el port de Tibi és curt però dur). Amb una mica de retard, aplegava Takesi (o siga jo) i un poc després els castelluts Lance i Nyofles. La idea original era fer la ruta Xixona-Carrasqueta-Ibi-Tibi-Xixona. Takesi suggereix un canvi en els plans (té pressa per un compromís familiar) i els companys accepten molt amablement (algú fins i tot molt agraït pel canvi). Per tant, l'eixida es redueix a la pujada i baixada de la Carrasqueta pel dos vessants. L'ascensió per la cara sud s'inicia amb un ritme tranquil. El primer objectiu és la "Venta Teresa", on cau el café de rigor ("gustosset" el granissat de timó). D'ací al cim del port, es converteix en el tram més "castigador" i perillós, per la quantitat de trànsit que encara utilitza aquesta carretera. Breu aturada per a beure i gaudir de l'espectacular vista, i iniciem el descens de la cara nord, fins la rotonda de la Sarga. Allí s'acomiadem de Marmitaco, el qual continua viatge cap a Ibi (a la fi serà l'únic que completarà la ruta què havíem programat). Immediatament, ascendim el vessant nord (molt més suau) i, amb precaució i molta cura, baixem cap el nostre destí. Només passar la benzinera, Pau dixit ens guia per un camí/senda molt entretingut, amb constants tobogans. Aquesta variant trenca amb el monòton asfalt què ens havia acompanyat tota la jornada. A més, la senda ens porta a un sorprenent paratge: la font de Nutxes, generosa màniga d'aigua fresca, amb una bassa de reg què ens deixa bocabadats. Últim esforç cap a ca Pau. Amb moltes presses, Takesi s'acomiada fins després de l'estiu. Han estat quaranta quilòmetres reconfortants. El curs ciclista vinent es presenta ple d'il·lusions...., i d'endorfines.

L'autèntic infern és Planisses

Tot justament en el mateix lloc on comença la pujada al Catí, una pintada escrita a l'asfalt de la carretera advertia els ciclistes dels pendents descomunals que els esperaven: "BIENVENIDO AL INFIERNO". Alguna frase semblant a la del títol d'aquesta post haurien de retolar, només s'inicia l'ascensió al Maigmó.
El dimecres vin-i-tres de juliol, tres oldbrokebackmounters (Lance ha entrat de forma honorífica en aquesta selecta secció del ccestupendo encara que no té l'edat reglamentària) es disposaven a fer un itinerari sols apte per a intrèpids aventurers: Planisses. Una averia en els frens de Lance retarda una mica l'eixida. Les destres mans de Pau dixit solucionen el problema amb rapidesa i ens posem en marxa. Tot transcorre amb molta tranquil·litat: la plàcida via Ibi-Castalla (via verda ja!), la carretera de servei de l'autovia. Fins i tot les primeres rampes resulten agradables. A mesura que el terreny s'empina i la temperatura augmenta, les bones sensacions es transformen en patiment i rostres desencaixats. Els metres es fan eterns en la zona de "La melonera", a l'encreuament del Balcó d'Alacant i, sobretot, en les costeres que arriben fins el camí de terra de Planisses. El traçat de la carretera no et dóna treva. No hi ha zones de recuperació i els símptomes d'esgotament es fan palesos. Algú ha aturat el paisatge; no hi avances. A la fi, vençuts per la muntanya, no hi ha més remei que "descavalcar" i acabar aquesta tortura caminant al costat de la bici. Després de recuperar l'alé, ens endinsem per un camí de terra exigent que ens mostra entre pins, carrasques i matorrals, paratges curiosos com la cava de Planisses, en primer terme, i el mas del mateix nom, on va nàixer i es va criar el gran Enric Valor. El camí descendeix suament per la falda d'ombria de la serra i desemboca en la carretera del Xorret del Catí, a molt pocs metres del cim. Decidim coronar l'afamat port (potser com a homenatge al malaguanyat "Chaba" Jiménez) i capgirem per a iniciar el descens vertiginós, amb trams on fa impressió la inclinació del terreny. Arribem a Castalla. Després d'un interessant tomb turístic pels princiapls carrers d'aquesta històrica vila, Lance ens descobreix un lloc amable i tranquil: el parc municipal de La Carrasca, amb una aula de la Natura i un bar on preparen uns entrepans extraordinaris (magnífic el de tonyina amb tomaca). És curiós que els membres castelluts del grup, mai ens havien dut a aquest racó tan recomanable.
Amb la panxa plena tornen pel camí vell de Castalla cap al nostre destí. Han estat cinquanta cinc quilómetres molt durs. Tot i que les endorfines no han aparegut com en altres ocasions, acabem satisfets del recorregut que hem fet. Sense que servisca de precedent el patiment ha guanyat la partida al plaer. D'açò també s'aprén.

P.P. Bentrobats companys.