L'autèntic infern és Planisses

Tot justament en el mateix lloc on comença la pujada al Catí, una pintada escrita a l'asfalt de la carretera advertia els ciclistes dels pendents descomunals que els esperaven: "BIENVENIDO AL INFIERNO". Alguna frase semblant a la del títol d'aquesta post haurien de retolar, només s'inicia l'ascensió al Maigmó.
El dimecres vin-i-tres de juliol, tres oldbrokebackmounters (Lance ha entrat de forma honorífica en aquesta selecta secció del ccestupendo encara que no té l'edat reglamentària) es disposaven a fer un itinerari sols apte per a intrèpids aventurers: Planisses. Una averia en els frens de Lance retarda una mica l'eixida. Les destres mans de Pau dixit solucionen el problema amb rapidesa i ens posem en marxa. Tot transcorre amb molta tranquil·litat: la plàcida via Ibi-Castalla (via verda ja!), la carretera de servei de l'autovia. Fins i tot les primeres rampes resulten agradables. A mesura que el terreny s'empina i la temperatura augmenta, les bones sensacions es transformen en patiment i rostres desencaixats. Els metres es fan eterns en la zona de "La melonera", a l'encreuament del Balcó d'Alacant i, sobretot, en les costeres que arriben fins el camí de terra de Planisses. El traçat de la carretera no et dóna treva. No hi ha zones de recuperació i els símptomes d'esgotament es fan palesos. Algú ha aturat el paisatge; no hi avances. A la fi, vençuts per la muntanya, no hi ha més remei que "descavalcar" i acabar aquesta tortura caminant al costat de la bici. Després de recuperar l'alé, ens endinsem per un camí de terra exigent que ens mostra entre pins, carrasques i matorrals, paratges curiosos com la cava de Planisses, en primer terme, i el mas del mateix nom, on va nàixer i es va criar el gran Enric Valor. El camí descendeix suament per la falda d'ombria de la serra i desemboca en la carretera del Xorret del Catí, a molt pocs metres del cim. Decidim coronar l'afamat port (potser com a homenatge al malaguanyat "Chaba" Jiménez) i capgirem per a iniciar el descens vertiginós, amb trams on fa impressió la inclinació del terreny. Arribem a Castalla. Després d'un interessant tomb turístic pels princiapls carrers d'aquesta històrica vila, Lance ens descobreix un lloc amable i tranquil: el parc municipal de La Carrasca, amb una aula de la Natura i un bar on preparen uns entrepans extraordinaris (magnífic el de tonyina amb tomaca). És curiós que els membres castelluts del grup, mai ens havien dut a aquest racó tan recomanable.
Amb la panxa plena tornen pel camí vell de Castalla cap al nostre destí. Han estat cinquanta cinc quilómetres molt durs. Tot i que les endorfines no han aparegut com en altres ocasions, acabem satisfets del recorregut que hem fet. Sense que servisca de precedent el patiment ha guanyat la partida al plaer. D'açò també s'aprén.

P.P. Bentrobats companys.