¡¡¡Este año sí!!!

Els "oldbrokebackmounters" "cavalquen" junts.

Les nombroses "desercions" havien alterat la normalitat de l'eixida d'aquest dimecres dèsset. Només Pau dixit i Takesi aguantaven fins l'última setmana del trimestre, per a acomiadar formalment l'any ciclista dos mil vuit. Per aquest motiu el lloc de trobada és el cim del port de Biar. Allí decidim l'itinerari a seguir: Biar-Banyeres per la carretera i Banyeres-Biar per la via verda.
Com que la fam prem, s'aturem a la font de Fontanelles, paratge on uns xops espectaculars i un brollador generós inviten i inciten a l'excursionista a fer-hi escala. Continuem cap a Banyeres sense més novetat que l'escàs trànsit i converses sobre els nostres fills. Un oratge agradable s'alia amb nosaltres per a gaudir, encara més, de la ruta. Només arribar a Banyeres busquem la desviació què ens porta directament a la via verda Alcoi-Yecla. Aquesta via fa més de vuitanta quilòmetres, la major part ciclables, "explorats" pel ccestupendo gairebé en la seua totalidad (només queda el tram entre Bocairent i Banyeres per recórrer). Una immensa planura s'estén al davant (impressionant el pont nou què salva el riu Marjal). Encara que la gelor augmenta a poc a poc, una sensació cada cop més agradable ens envaeix a mesura que avancem per aquesta pista inacabable. El meravellós conjunt arquitectònic de l'antiga estació de Beneixama és, a banda de les incomptables casetes de camp disseminades pels bancals, l'unica petjada de "civilització" trobada al nostre pas. Aquesta horitzontalitat del terreny es trenca a l'entrada de Biar, on l'asfalt s'inclina amb gradual duresa, fins "regalar-nos" una darrera rampa de tre-cents metres què es supera amb moltes dificutats, tot just quan s'arriba a la porta de l'institut. Cansats i satisfets, els dos membres de l'Oldbrokebackmountain bike es separen: Pau dixit en la "frago" cap a la molt noble vila de Xixona; Takesi en bici (vaig descartar l'amable oferiment de tornar en la "frago") cap a la molt estimada vila d'Ibi. A la fi, més de seixanta quilòmetres. Els últims quatre amb problemes musculars en les cames. La distància era clarament excessiva. Les meues forces s'esgotaren. I el que és pitjor, també les endorfines.

La cava "iniciàtica" del Carrascal.

Un gregal gelat bufava amenaçador la vesprada del dimecres deu. Això, però, no era prou per a fer arrere al grup de cinc intrèpids (jo diria també inconscients)aventurers (Lance, Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi) què encetaven una ruta ja coneguda amb un objectiu especial: el pou de neu del Carrascal.
Després d'arreplegar Lance a Castalla, ens dirigim, vorejant el castell, cap a la pista què condueix a la font del Carrascalet. El fred és intens i el cos no acaba d'acostumar-se a aquesta sensació agreujada pel vent incessant. A la fi, després de patir en l'ascensió, arribem a la finca del Carrascal, lloc amable on Nyofles es mou amb desimboltura. Vam dinar en la barbacoa, una petita estància oberta on l'aire corria amb total llibertat, probablement el punt més fred de tota la finca (potser de tota la serra). Ens apressem per acabar les vitualles (llàstima d'un café calentet), i amb molta expectació abordem una empinada costera entre carrasques i pins, la qual queda sobtosament tallada per un pal a manera de balisa. "Descavalquem", i a escassos quatre-cents metres se'ns descobreix al davant una vella i bella construcció de pedra, perfectament harmonitzada amb l'entorn: la cava del Carrascal. De dimensions mitjanes, el primer que crida l'atenció és la seua estructura original, ja que, a diferència de les altres neveres de la nostra comarca, és de planta hexagonal. Les peces de pedra treballada què conformen les parets, aguanten una teulada feta també de pedra, amb peces més fines esglaonades, les quals donen elegància alhora que solidesa al pou de neu. No obstant això, uns puntals en les portes, ens adverteixen de la necessitat de cura i restauració d'aquesta magnífica obra. Un enclau discret i amagat, privilegiat per a observar i difícil per a ser observat, li confereix a tot el conjunt un caire cerimoniós, com "iniciàtic", enigmàtic (Lance establí un paralel·lisme amb els "cubillos" de Minaya).
Després de visitar un encisador racó de la serra on Nyofles es relaxa practicant Taitxí, ens abriguem per a combatre la gelor què ens aguarda en el descens (el termòmetre de Marmitaco marca tres graus). S'acomiadem de Lance (es queda a Castalla)i proseguim pel Camí Vell fins arribar al nostre destí. Més de trenta quilòmetres d'una ruta marcada pel fred i la cava més bella i inquietant que conec.

El nostre company, el fred.

La vesprada s'intuïa dura. El dimecres tres havia decidit que el termòmetre no passaria dels cinc graus. I el dimecres tres, tres intrèpids aventurers (Lance, Marmitaco i Takesi) més que mai desafiant les lleis de la natura (especialment les lleis tèrmiques), pedalejaven hostilitzats pels elements. Rumb a La Sarga, on havíem deixat pendent l'exploració d'un nou camí, el vent gelat traspassava la roba i s'allotjava a la pell. Aprofitem un racó calmat de l'església de la pedania per a reposar forces. Entrepans, fruites i begudes són ben rebudes per nostres cossos, mentre converses transcendents entretenen les nostres ments.
Per fi abordem el misteriós camí i, sorpresos, comprovem com una amable pista es transforma en un fangar què dificulta la marxa. Les rodes augmenten espectacularment el seu volum, i com si d'un bany de xocolate es tractara, l'argila humida recobreix tota la goma i embruta frens, forquilla, quadre i ciclista. Sortosament, el camí no s'estén més de dos quilòmetres. Les nostres sospites es confirmen: el camí acaba en la carretera de La Carrasqueta, una mica més avall de la finca Elcano (ben coneguda per Oposició). A pesar del fang, decidim pujar fins la fi del port. Quan arribem al cim, un vent gelat amb ràfegues molt intenses ens fa desistir de la contemplació del meravellós panorama (des d'ací domines tota L'Alacantí). Ben equipats i tapats fins els ulls, descendim fins arribar a la rotonda de l'autovia. El carril de servei ens condueix a la desviació de San Pasqual on agafem el camí tardorenc de l'anterior excursió mercuriana. Arribem a casa de Marmitaco. Lance i Takesi decideixen prolongar la ruta i acabar la vesprada amb un tomb crepuscular per paratges de les rodalies iberudes: estadi Climent, mas del Regalo, El Gran Chaparral i la Devesa són els darrers testimonis del nostre rodar ("redondo", com diria Lance). Han estat vora quaranta quilòmetres on les endorfines han treballat bona cosa per a fer front al nostre company, el fred. I ho han aconseguit.