El nostre company, el fred.

La vesprada s'intuïa dura. El dimecres tres havia decidit que el termòmetre no passaria dels cinc graus. I el dimecres tres, tres intrèpids aventurers (Lance, Marmitaco i Takesi) més que mai desafiant les lleis de la natura (especialment les lleis tèrmiques), pedalejaven hostilitzats pels elements. Rumb a La Sarga, on havíem deixat pendent l'exploració d'un nou camí, el vent gelat traspassava la roba i s'allotjava a la pell. Aprofitem un racó calmat de l'església de la pedania per a reposar forces. Entrepans, fruites i begudes són ben rebudes per nostres cossos, mentre converses transcendents entretenen les nostres ments.
Per fi abordem el misteriós camí i, sorpresos, comprovem com una amable pista es transforma en un fangar què dificulta la marxa. Les rodes augmenten espectacularment el seu volum, i com si d'un bany de xocolate es tractara, l'argila humida recobreix tota la goma i embruta frens, forquilla, quadre i ciclista. Sortosament, el camí no s'estén més de dos quilòmetres. Les nostres sospites es confirmen: el camí acaba en la carretera de La Carrasqueta, una mica més avall de la finca Elcano (ben coneguda per Oposició). A pesar del fang, decidim pujar fins la fi del port. Quan arribem al cim, un vent gelat amb ràfegues molt intenses ens fa desistir de la contemplació del meravellós panorama (des d'ací domines tota L'Alacantí). Ben equipats i tapats fins els ulls, descendim fins arribar a la rotonda de l'autovia. El carril de servei ens condueix a la desviació de San Pasqual on agafem el camí tardorenc de l'anterior excursió mercuriana. Arribem a casa de Marmitaco. Lance i Takesi decideixen prolongar la ruta i acabar la vesprada amb un tomb crepuscular per paratges de les rodalies iberudes: estadi Climent, mas del Regalo, El Gran Chaparral i la Devesa són els darrers testimonis del nostre rodar ("redondo", com diria Lance). Han estat vora quaranta quilòmetres on les endorfines han treballat bona cosa per a fer front al nostre company, el fred. I ho han aconseguit.