Vesprada de vent i café

La tranquil·litat és la característica de l'excursió del dimecres vint-i-un. Lance, Marmitaco i Takesi decideixen no castigar massa els seus delicats organismes. Per tant l'itinerari transcorre apaivagablement per la via. De ben segur que algun dia escriurem sobre la mancança de sensibilitat social (i per tant política) dels responsables dels ajuntaments (els d'ara i els d'abans) d'Ibi i Castalla, per l'abandó en que tenen aquesta via cada volta menys verda i sí més m..... . Nosaltres, però, continuem gaudint d'aquest recorregut i decidim dinar vora via, deprés de deixar enrere la molt noble vila de Castalla. El vent es mostra desafiant, encara que durant tot el trajecte bufa de cua, circumstància que ens confereix un pedaleig gràcil i redó (eh, amiguito?). Pel carril de servei de l'autovia, sense deixar d'enraonar, apleguem a la gasolinera del Maigmó, on assaborim un café gustós i recuperador, patrocinat per Lance. De tornada, comprovem com el vent ha tornat pals en llances, i una mestralada, especialment forta en el tram de l' autovia, es conjura per a fer-nos patir en el nostre avanç. La vesprada està enfosquint-se. El crepuscle vespertí ens descobreix a penes hem passat Castalla. El camí vell ofereix a boqueta de nit una cara misteriosa, insòlita i un pessic perillosa. Arribem a Ibi amb nit tancada. Han estat cinquanta quilòmetres endorfínics. El vent, el café i la nit han sigut, en aquesta ocasió, una companyia molt recomanable.

Descobrint noves rutes; desorientats en la serra.

La proposta ciclista del dimecres catorze inclou dos trams nous, pels quals mai ha pedalejat el ccestupendo: la partida de Polop Alt i el paratge del mas de Pardines. La vesprada s'inicia amb molta tranquilitat per les familiars rampes de les Revoltes. Més tard, Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi reposen forces al peu del Biscoi. La gelor fa que busquem amb deler rogles assolellats que els arbres obliden enfosquir. Acabades les vitualles, continuem camí. S'endinsem per l'entretinguda senda que desemboca en el barranc de Fav/banella (Nyofles sempre es refereix al barranc de l'Arcada). Poc abans de terminar el descens, trenquem a la dreta i agafem una senda "depiladora" (sortosament vestim culots llargs) que no és la correcta (errada de Takesi). Capgirem i, ara sí, trobem el camí buscat que ens condueix a la partida de Polop Alt, zona molt humanitzada amb amples guarets i masos espectaculars (especialment l'Alquerieta Vella). Per cert, la presència de masos serà una constant durant tota la vesprada. La pista acaba en la carretera Alcoi-Banyeres, poc abans de la cruïlla de la carretera cap a Ibi, encara que prenem la decisió (per suggerència de Takesi) de continuar cap a la pista de les LLacunes i descobrir el mas de Pardines (impressionant casalot en plena reforma amb una preciosa font enfront de la porta principal), el qual tenia amagades algunes "sorpresetes" en forma de pistes enfangades, que recordarem durant molt temps. La primera dificultat és una costera pràcticament vertical, que arranca del mateix rierol, impossible de pujar, tan per la inclinació com pel fang apegalós. Les dificultats continuen quan arribem al mas, doncs varios camins ens fan dubtar de l'opció a triar. A la fi, després d'una nova equivocació (no cal explicar qui n'és el responsable o, millor dit, l'irresponsable), no tenim més remei que botar la tanca de l'entrada principal per a poder continuar per una pista que, en direcció oest, passa per davant del masos anomenats Racó de Santa Anna i Racó de Pellisser. Amb molt cansament acumulat (el terreny és molt dur) en les cames i la incertesa de no saber on es trobem (o almenys si anem en la direcció correcta), apleguem al mas de Pardinetes on el conductor d'una excavadora, la qual està ampliant el camí, ens confirma que ens trobem a pocs metres de la pista de la Safranera. Encoratjats per la bona notícia, alcancem l'últim tram d'aquest fatigós itinerari i ens preparem per afrontar una terrible rampa final que acaba a la vora de la nevera del Barber i que ens escorre fins la darrera "gota" d'energia. Esgotats i gelats, però paradoxalment satisfets, ens deixem caure per la Venteta i les Revoltes, contents de tornar a veure Ibi. Només ens falta fer un ràpid repàs mental de tot el que hem recorregut en aquesta freda vesprada de gener. I la veritat, tot i els despists, la incertesa i el patiment, ha pagat la pena.

La Mariola sorprenent

L'ombria de la serra de Mariola ofereix estampes inesperades. Les fotos corresponen al tram que va des del Mas dels Arbres fins el paratge de la Foia Ampla.

L'esplèndida muntanya alacantina.

Potser la millor manera d'acomiadar l'any vell siga fent quelcom suficientment rellevant com per a recordar-te'n. Així ho van pensar els quatre intrèpids aventurers (Lance, Oposició, Pau dixit i Takesi) quan el dimarts trenta de desembre es citaren en l'aparcament de la braseria la Laguna (antiga venta Sant Jordi) situat en la carretera Alcoi-Alacant, al costat de la desviació cap a la serra d'Aitana.
Lance havia suggerit en l'anterior eixida la possibilitat de planificar un itinerari per la zona de l'Aitana, terreny què encara no havia sigut "explorat" pel ccestupendo. Després d'un café saborós i reconfortant, aquesta vegada sufragat per Oposició (enhorabona per la futura paternitat!), encetem l'etapa per la carretera comarcal de Benifallim. Amb l'asfalt perillosament humit per la rosada nocturna, i amb un sol espectacular què contrastava amb una gelor aguantable, s'aturem breument a la Font del Regadiu per a omplir els nostres bidons, i continuem cap a Benifallim, Penàguila (amb l'esglai de les claus del cotxe de Pau dixit) i Alcoleja (fresquíssima l'aigua), pobles tots ells amb un "sabor" especial i un entorn únic. Iniciem l'ascensió a Tudons (de rima fàcil), port on es gaudeix de cinc quilòmetres de pujada protegits per una vegetació frondosa i esguitat de revoltes que alleugeren l'esforç del pedaleig. Només arribar al cim ens trobem amb la balisa què barra el pas cap als radars de la base militar d'Aitana situats en el pic de la serra. Decidim dirigir-nos al Safari Aitana on ens proveïm de refrescos per a l'esmorzar (interessant el restaurant amb unes llars molt acollidores). De passada per la carretera observem alguns animals: micos, tigres, llops, elefants (curiosa la història de l'elefanta Rosario). Fins i tot una cèrvol femella, despistada i espantada, creua la pista i s'acosta agosaradament per les rodalies de la tanca del safari (els tigres estarien contents si botara el reixat de filferro). Un panorama grandiós (amb la mar al fons) serveix d'escenari per al sezill àpat. Refem part del camí i s'endinsem per una pista molt irregular, amb trams descarnats i altres amb una capa recent de quitrà, què uneix el port de Penàguila amb l'alt de Benifallim (també conegut com el de Rontonar, segons els vessants). Amb precaució però amb celeritat, consumim els poc més de dos quilòmetres de baixada què condueixen a Benifallim. Per a finalitzar, un últim esforç per un terreny "trencacames" fins aplegar al punt de partida. Han estat cinquanta quilòmetres la major part dels quals seran recorreguts el proper setembre durant la "Vuelta" pels millors ciclistes professionals. De ben segur que el ccestupendo serà testimoni d'aquest extraordinari esdeveniment esportiu. Abans, però, tenim per davant un any nou farcit de reptes. Feliç any nou brokebackmounter!

Senyores i senyors: el mas del Somo!

Feia temps que desitjava fer aquest itinerari amb el ccestupendo. El dimecres vint-i-tres de desembre partim de la font dels Patos, paratge molt conegut situat a cinc quilòmetres d'Alcoi en la desviació cap a la carretera de Bocairent, i lloc de trobada d'excursions a la serra de Mariola. Amb un matí esplèndid i després de prendre un café, generosament patrocinat per Lance, quatre intrèpids aventurers (l'esmentat Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi) enceten la ruta per la inquieta carretera què condueix a la font de Mariola (també coneguda com a carretera del mas del Sargento). Trams ombrívols coberts d'un gebre blanc què et gelava fins l'ànima s'alternen amb zones d'un Sol enlluernador més propi d'èpoques primaverals (el termòmetre de Marmitaco registra valors què oscil·len des de vora zero graus en zones d'ombria fins divuit en trams assolellats). Agafem un camí què naix tot just enfront de l'entrador de la font de Mariola. Unes cases anàrquicament construïdes seran l'últim senyal humanitzat que trobarem en molts quilòmetres. Mamprenguem ací una ascenció per pistes i sendes enfangades (l'argila de la Mariola té una intensitat especial), jalonades de petits tobogans què dificulten encara més el nostre pedaleig. Amb alguns dubtes en la tria del camí correcte (Takesi insisteix, fins fer-se pesat, en que aquesta ruta l'havia fet en una ocasió, en sentit contrari i de nit), per fi apareix al fons el mas del Somo, extraordinari exemple de construcció de la nostra muntanya on crida l'atenció l'absència de tanques i cadenes què barren el pas als excursionistes . Casalot restaurat, sobri i generós en superfície, aquest mas construït en la Mariola banyeruda, domina des d'un turó situat a més de mil metres d'altitud una gran extensió de serra i bancals. Fins i tot una moderna piscina ens informa de les intencions d'oci i esplai dels actuals propietaris de la finca. Aixoplugats per una centenària carrasca, devorem les vitualles entre converses de temes d'actualitat on la política s'alça com a protagonista.
Reprenem la marxa, carenegem la serra de Sotorroni durant tres quilòmetres i iniciem un preciós descens, encaixonats per parets de pins i carrasques, fins arribar a l'asfalt de la carretera Alcoi-Banyeres, a l'altura del mas del Troncal. Un suau desnivell ens porta, carretera avall, al punt de partida. Han estat trenta-cinc quilòmetres exigents i de qualitat. Rematem amb una cervesa (amablement servida per Conxi) en casa de Takesi. Encara que no ho semble per l'oratge, estem en vespres de Nadal, època on, com tothom sap, les endorfines juguen un paper estel·lar. Bones festes!