A la recerca de la Font del Xorro 18 de març

Vespra del dia del Pare o Sant Josep. Telefone a Marmiteik i em comunica que Lance i Takesi ja han eixit i que ell té reunió i no sap si podrà vindre hui. Un poc frustrat per haver d’anar-me’n sol i no poder vacil·lar de la nova cadena i canviador que li he posat a la meua Qüer, al final s’hi anima i quedem cap al es 2.30 al Centre d’Adults. Munte la bici i em pose a unflar la roda que fa setmanes que tinc punxada i em perd aire molt a poc a poc, i en comptes d’unflar, la roda se’m buida totalment : se m’ha estropellat la bomba i rese que Marmi en porte alguna. Quan arriba em comunica que no la té: em pren el cor altra frustració. Però Lance i Takesi vénen de camí. A l’instant hi apareixen, Takesi fent-se el valent en mostrar una ferida en la cuixa d’un bac que ha caigut ((gajes! no accepta curar-se en cals pares de Marmi ni tampoc l’oferiment de la farmacioleta que tenim a l’EPA). Demane una bomba i Lance em deixa la seua i aconseguisc unflar la roda. Com que són vora les tres, decidim cruspir-nos els entrepans en el parquet d’enfront de l’EPA i Marmitaco aprofita per escampar el seu superkit de “apaños” de cales en posició poc ortodoxa. Iniciem la ruta pactada: cap a les Penyes Roges, per coronar la serra d’Onil fins al Reconco, una pujadeta que se’ns presenta exigent. Travessem els nous carrers encara per acabar de la nova urbanització de l’Alami i agafem el camí vell d’Onil, gaudint del meravellós espectacle que ens oferixen els ametlers, que en un esclat de blanc-rosa-verds ens amera l’esperit amb la flaire de la mel i la primavera. Sona el mòbil de Marmi: és la seua dona, confirmat: té reunió amb la tutora de la seua filla. Ens acompanyarà fins a Santa Anna i se’n tornarà: llàstima, però les obligacions socioeducatives són primer...
Iniciem la pujada cap a les Penyes Roges: Takesi s’escapa a un ritme envejable, i Lance i Nyofles , cadascú al seu ritme, al darrere, vencent l’engorrosa ascensió en què l’asfalt s’agarra que dóna gust, i posant gairebé la “minipimer” en algun tram. En la revolta on estan els cavalls trenquem cap al mas de la Mata, per un camí que ens oferix unes ribes tupidíssimes d’argilagues esclatant de groguíssima flor que es barreja en el romaní blanc-violat. El sol escalfa de valent, oferint una càlida temperatura que anuncia la proximitat de l’abril, mes per excel·lència de la muntanya colivenca. Després de gaudir amb la visió d’una serpeta diminuta nounascuda que acampava a la seua pel mig del camí, i saludar un manset cavall que rosegava al prat reverdit, davallem a l’esquerra del Mas de la Mata, per encarar un caminoi empinadíssim, que ens obliga a fer peu per evitar alguna caiguda indesitjada. Ens endinsem pel bosc dens de pi blanc i xara espessa, en una senderola que serpenteja l’ombria agradosa de la serra, i al capdamunt decidim aparcar les bicis i baixar a peu a la font del Xorro (nom poc original, per a una font!) que es resistix a ser trobada: primer per una senda, que ens mena a una arcà tancada amb un missatge dels Maristes que ens indica a una xopada.

Mitja volta i desfem les passes recorregudes pel mig dels joncs punxeguts resseguint un canal que transporta l’aigua. Però sense trobar la font. A la fi, escoltem un degoteig finíssim i pugem unes roques on se’ns apareix rajant a doll i abocant l’aigua pel canal cap a una bassa que hi ha més avall! Quina meravella! Trobar una font que raja així sempre és encisador per aquestes terres nostres! Després de beure-hi, de fer-nos unes fotos i jugar a fer de botànics tot comparant els fruits i les magnificiències del Ginebre i la Savina (que tenen els fruits molt semblants) iniciem la davallada per l’esquena de la serra del Reconco, passant per la Fonteta de Soriano i deixant les antenes a la nostra esquerra: estan netejant la muntanya, perquè hi ha molts troncs talats a les vores que conviden a fer bona llenya per a l’hivern. Arribem al port de Biar i ens deixem caure cap a la Foia, Lance nota que la bici li fa sacsejades i comprovem que la roda de darrere se li ha quartejat una mica. Camí cap a Onil, el general Takesi proposa diversió: rodar en fila fent rellevades a una velocitat considerable, i en un bufit arribem a ciutat. Lance decideix passar pel taller a arreglar la roda, ja que despús-demà marxen de ruta cap a las lagunas de Ruidera i demà és festa (els deisitgem bon oratge i bona ruta). Takesi i Nyofles enfilem per la Marjal, per un asfaltadet que revolteja entre casetes i tanques per on cap només un cotxe. Arribem a la rotonda Playmòbil i per la carretera cap al Decibelios per agafar la via. El pedaleig minva però és cadenciós, fins al Derramador mentre comentem alguna previsió de l’aventura que farem pel camí del Nord de Sant Jaume al juliol. Quan arribe a l’EPA mire el comptador: han sigut 40 Km “estupendos”...