La ruta de les ermites i l'esquirol de la Safranera

Un inesperat company de viatge apareix a la vora de la carretera que ens condueix plàcidament al paratge de la Safranera. Es tracta d'un esquirol esvelt, elegant, d'un color argilenc fosc i amb una cua generosa. Al saber-se observat es mostra inquiet però sorprenentment dominador de la situació. S'enfila al tronc d'un pi i amb una posa de cotitzat model, desafiant, incita a que algú immortalitze aquest moment que no sovinteja a les nostres carreteres. Marmitaco, com a bon artista, aprofita l'avinentesa per a, càmera en mà, perseguir el rosegador d'un costat a un altre de l'asfalt. No estic segur si amb el trofeu fotogràfic aconseguit i amb l'esquirol desaparegut àgilment entre les capçades dels arbres, reprenem la nostra marxa cap a l'ermita de Polop. Però l'aventura d'aquesta vesprada comença més de dues hores abans, com sempre en la porta del Nou Derramador...
Un garbí molest presagiava un excursió moguda i incòmoda. Oposició havia suggerit un itinerari que pujara a l'ermita de Sant Antoni. Així ho vam fer. Amb el vent de popa, s'encaminarem cap la via verda en primer lloc i cap el carril de servei a continuació. Tot era més senzill amb l'aire de cul. Les obres de l'autovia han modificat lleugerament l'entrador del camí que arriba a Sant Antoni. Feia temps que no "ciclavem" per aquesta pista amb l'asfalt molt deteriorat. Tots esperàvem amb cautela el moment de superar el famós "mur", curt però amb un pendent brutal, que t'exprem les cames com si d'una peça de fruita es tractara. Una vegada superat aquest obstacle, un paisatge espectacular se'ns mostra imponent: el Puig i la Serreta en primer terme, la Serrella i l'Aitana més enllà, conformen un quadre que hui, a causa de les condicions meteorològiques, es veu especialment nítid i proper.
Només arribar a l'ermita de Sant Antoni (del porquet) abordem el trepidant descens (setanta-cinc km/h alcança el comptaquilòmetres d'Oposició) cap el poliesportiu d'Alcoi i allí devorem les vitualles necessàries per a prosseguir la ruta. Després d'una ràpida reparació per part de Marmitaco de la "Sierra Nevada" de Pau dixit, més neta que una patena però amb problemes amb el canvi, ens prenem un bombó amablement servit pel bon amic Quique, del bar del "poli". Ja estem en condicions d'enfrontar la segona part del recorregut que ens du per la frondosa ombria de la Font Roja fins arribar al Km 5, també conegut com el de la Carrasca, on s'inicia la pista de les Llacunes, la qual transita entre un rosari de masos com el del Gelat, el dels Capellans, el ja esmentat de la Safranera o l'abandonat del Racó Paià. És ara quan transcorre l'episodi de l'esquirol, així que donarem un salt en el temps i l'espai, i ens situarem ja en la pujada a Biscoi. L'aire ara bufa de cara i això dificulta el pedaleig. Quan arribem a la Venteta, Marmitaco llança el repte de pujar fins la cava de Santa Maria i després baixar per una entretinguda senda que mor en el camí del Barranc dels Molins. Pensat i fet. En un obrir i tancar d'ulls ens plantem en la casa d'Oposició. Han estat un poc més de quaranta quilòmetres. Itinerari complet, exigent i endorfínic. Estic segur que la pròxima vegada no tardarem tant en tornar a passar per aquests paratges, pels dominis de l'esquirol.