La "reentrée" de Pau i el xop caigut.

Certament la vesprada no invitava a fer grans ostentacions sobre la bici. Quan enfilàvem la via d'Ibi (insistisc en que hem de reivindicar-la), el vent bufava amb una força que amenaçava nostra verticalitat. Per moments avançàvem amb molta dificultat. Algun "pipiolo" va pensar seriosament en capgirar i regressar a "port" com una barca vençuda per una tempesta. A la fi, arribàrem a Santa Ana (lloc que em transmet bones vibracions). Deu quilòmetres duríssims en els que l'aire disfressat de veloces rafegades ens havia posat a prova, ben mereixien un descans reparador. Bona companyia, conversa amena (quines coses passen en algunes consultes!) entre mos i mos, i de nou damunt de la "burra". La pujada del Biscoi, sempre dura, donaria pas a la baixada pel Barranc dels Molins on l'insolent vent havia tombat un xop ja malalt (savia naturalesa). Com que l'arbre havia quedat creuat i barrava el pas de ciclistes i senderistes, Pau dixit (que reprenia l'activitat brokebackmountera després de dos mesos i mig sense pujar a "Sierra Nevada") dirigí amb gran habilitat la maniobra d'aclarir el camí. Amb un xicotet rodeig, acabàrem en un bar (tenim pendent uns xurros i xocolata). El café calentet ens ajudà a recuperar-nos d'un vent cada vegada més gelat. Vam comprovar que en condicions poc favorables les endorfines també s'activen.