La vesprada es presentava complicada. Totes les previsions i prediccions de l'oratge donaven aigua. El grup d'intrèpids aventurers tot i desafiant les lleis de la natura .....; vull dir que amb una gran dosi de sana imprudència i no poca insensatesa, Lance, Marmitaco, M_mori, Nyofles i Takesi encetaven l'excursió amb els ulls posats al cel amenaçador. En aquesta ocasió, el lloc de trobada fou el centre de formació d'adults (què dirigeix el nostre Nyofles). El camí dels llavadors i les Revoltes eren un bon escenari per a una marxa tranquil·la alhora que exigent. Molt animats ens endinsem per la GR7; la pluja encara no ha fet acte de presència. Aprofitem la part alta de la serra per a dinar. És ací on comença a plovisquejar. Ens protegim de la fina cortina d'aigua amb els nostres impermeables i, després d'un breu moment de dubte, decidim continuar ruta per la cara de la serra més incòmoda: la senda què condueix al barranc de Fab/vanella. La pluja havia deixat de ser una "fina cortina" per a convertir-se en una espessa capa líquida, la qual dificultava qualsevol maniobra i et feia estar en tensió, sense domini de la situació. El camí, especialment les pedres del camí, s'havia convertit en una perillosa pista de patinatge on la bicicleta semblava adquirir vida pròpia. El grup es distancia, es desmembra (curiosa metàfora). Quan ens reagrupem (també curiosa metàfora) a recer d'un generós pi, al costat de la font de la Arcada, observem preocupats que M_mori triga massa a arribar. Lance ens informa de la raó de la tardança: una caiguda a causa de l'estat relliscós del terreny i problemes tècnics amb els frens de la "màquina" (ja sabem que el manteniment de la "burra" mai ha sigut una prioritat per a M_mori). A jutjar per les arrapades del coll i les ferides de la cama esquerra (sembla ser que el cul també ha eixit danyat), el bac ha degut estar dolorós. Amb aquest panorama (caiguda, ruixat cada vegada més intens) abreugem l'itinerari i enfilem directament cap a Ibi. Continua ploent a bots i barrals. El cel sembla desplomar-se sobre els nostres caps. L'aigua ha passat de ser una aliada (Marmitaco comentava a l'inici de la senda, quan la pluja era una "fina cortina", que així resulta excitant anar en bici), a ser una enemiga implacable que ens ha perseguit fins fer-nos retirar. Res no importa; ja ens prendrem complida venjança.
P.P. (post-post). Per cert Nyofles, encara no sé quin collons de cabreta portava el cascavell o la campaneta del ramat de cabres què pasturava apaivagablement vora camí, sota el "diluvi universal".
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
No sabeu el refrany... "Qui no vulga pols, que no vaja a l'era"
Hay que comentar más, que si no el blog se queda muy poco dinámico. Lo digo también por mí. En fin, nunca vienen mal los mejores comentarios irónicos y sarcásticos sobre las salidas, pero en este caso concreto me morderé la lengua porque "qui no vulga pols, que no vaja a l'era", como bien dice Josep.
Anem de refranys: l'era, la pols, la pluja a bots i barrals, però què reconfortant, xe! La millor de les dutxes, baixàrem el barranc de l'Arcà com xiquets, submergits en la magnificència aclaparadora de la muntanya, entre l'aiguamoll dels camins, enfangats fins a les orelles i xopats de naturalesa. Poques vegades tenim per a trobar-hi una nova essència als boscos si no és fent bogeries com aquestes, i les olors i sorolls misteriosos de la tardor, entre el risc de no caure i l'atenció i la tècnica mountanbikera al màxim, xé una meravella, i no era pols sinó aigua clara, sense fred... Una gojada que recordarem de manera especial. La llàstima el bac de m_mori, que dins del que cap no es va fer massa: gajes del oficio, això li faltava a ell per a agafar-li més dèria al recorregut que per a mi és dels més agradables. ANIMO SANDUVEIT!
Publicar un comentario