Les nombroses "desercions" havien alterat la normalitat de l'eixida d'aquest dimecres dèsset. Només Pau dixit i Takesi aguantaven fins l'última setmana del trimestre, per a acomiadar formalment l'any ciclista dos mil vuit. Per aquest motiu el lloc de trobada és el cim del port de Biar. Allí decidim l'itinerari a seguir: Biar-Banyeres per la carretera i Banyeres-Biar per la via verda.
Com que la fam prem, s'aturem a la font de Fontanelles, paratge on uns xops espectaculars i un brollador generós inviten i inciten a l'excursionista a fer-hi escala. Continuem cap a Banyeres sense més novetat que l'escàs trànsit i converses sobre els nostres fills. Un oratge agradable s'alia amb nosaltres per a gaudir, encara més, de la ruta. Només arribar a Banyeres busquem la desviació què ens porta directament a la via verda Alcoi-Yecla. Aquesta via fa més de vuitanta quilòmetres, la major part ciclables, "explorats" pel ccestupendo gairebé en la seua totalidad (només queda el tram entre Bocairent i Banyeres per recórrer). Una immensa planura s'estén al davant (impressionant el pont nou què salva el riu Marjal). Encara que la gelor augmenta a poc a poc, una sensació cada cop més agradable ens envaeix a mesura que avancem per aquesta pista inacabable. El meravellós conjunt arquitectònic de l'antiga estació de Beneixama és, a banda de les incomptables casetes de camp disseminades pels bancals, l'unica petjada de "civilització" trobada al nostre pas. Aquesta horitzontalitat del terreny es trenca a l'entrada de Biar, on l'asfalt s'inclina amb gradual duresa, fins "regalar-nos" una darrera rampa de tre-cents metres què es supera amb moltes dificutats, tot just quan s'arriba a la porta de l'institut. Cansats i satisfets, els dos membres de l'Oldbrokebackmountain bike es separen: Pau dixit en la "frago" cap a la molt noble vila de Xixona; Takesi en bici (vaig descartar l'amable oferiment de tornar en la "frago") cap a la molt estimada vila d'Ibi. A la fi, més de seixanta quilòmetres. Els últims quatre amb problemes musculars en les cames. La distància era clarament excessiva. Les meues forces s'esgotaren. I el que és pitjor, també les endorfines.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Acabe d'assabentar-me de la celebració del tres-cents aniversari de l'atorgació del títol de ciutat a Xixona per la fidelitat en la guerra de Successió a Felip V. Així que he de rectificar i dir "... cap a la molt noble ciutat de Xixona."
Publicar un comentario