Descobrint noves rutes; desorientats en la serra.

La proposta ciclista del dimecres catorze inclou dos trams nous, pels quals mai ha pedalejat el ccestupendo: la partida de Polop Alt i el paratge del mas de Pardines. La vesprada s'inicia amb molta tranquilitat per les familiars rampes de les Revoltes. Més tard, Lance, Marmitaco, Oposició i Takesi reposen forces al peu del Biscoi. La gelor fa que busquem amb deler rogles assolellats que els arbres obliden enfosquir. Acabades les vitualles, continuem camí. S'endinsem per l'entretinguda senda que desemboca en el barranc de Fav/banella (Nyofles sempre es refereix al barranc de l'Arcada). Poc abans de terminar el descens, trenquem a la dreta i agafem una senda "depiladora" (sortosament vestim culots llargs) que no és la correcta (errada de Takesi). Capgirem i, ara sí, trobem el camí buscat que ens condueix a la partida de Polop Alt, zona molt humanitzada amb amples guarets i masos espectaculars (especialment l'Alquerieta Vella). Per cert, la presència de masos serà una constant durant tota la vesprada. La pista acaba en la carretera Alcoi-Banyeres, poc abans de la cruïlla de la carretera cap a Ibi, encara que prenem la decisió (per suggerència de Takesi) de continuar cap a la pista de les LLacunes i descobrir el mas de Pardines (impressionant casalot en plena reforma amb una preciosa font enfront de la porta principal), el qual tenia amagades algunes "sorpresetes" en forma de pistes enfangades, que recordarem durant molt temps. La primera dificultat és una costera pràcticament vertical, que arranca del mateix rierol, impossible de pujar, tan per la inclinació com pel fang apegalós. Les dificultats continuen quan arribem al mas, doncs varios camins ens fan dubtar de l'opció a triar. A la fi, després d'una nova equivocació (no cal explicar qui n'és el responsable o, millor dit, l'irresponsable), no tenim més remei que botar la tanca de l'entrada principal per a poder continuar per una pista que, en direcció oest, passa per davant del masos anomenats Racó de Santa Anna i Racó de Pellisser. Amb molt cansament acumulat (el terreny és molt dur) en les cames i la incertesa de no saber on es trobem (o almenys si anem en la direcció correcta), apleguem al mas de Pardinetes on el conductor d'una excavadora, la qual està ampliant el camí, ens confirma que ens trobem a pocs metres de la pista de la Safranera. Encoratjats per la bona notícia, alcancem l'últim tram d'aquest fatigós itinerari i ens preparem per afrontar una terrible rampa final que acaba a la vora de la nevera del Barber i que ens escorre fins la darrera "gota" d'energia. Esgotats i gelats, però paradoxalment satisfets, ens deixem caure per la Venteta i les Revoltes, contents de tornar a veure Ibi. Només ens falta fer un ràpid repàs mental de tot el que hem recorregut en aquesta freda vesprada de gener. I la veritat, tot i els despists, la incertesa i el patiment, ha pagat la pena.