domingo, 28 de diciembre de 2008

viernes, 26 de diciembre de 2008

Els "oldbrokebackmounters" "cavalquen" junts.

Les nombroses "desercions" havien alterat la normalitat de l'eixida d'aquest dimecres dèsset. Només Pau dixit i Takesi aguantaven fins l'última setmana del trimestre, per a acomiadar formalment l'any ciclista dos mil vuit. Per aquest motiu el lloc de trobada és el cim del port de Biar. Allí decidim l'itinerari a seguir: Biar-Banyeres per la carretera i Banyeres-Biar per la via verda.
Com que la fam prem, s'aturem a la font de Fontanelles, paratge on uns xops espectaculars i un brollador generós inviten i inciten a l'excursionista a fer-hi escala. Continuem cap a Banyeres sense més novetat que l'escàs trànsit i converses sobre els nostres fills. Un oratge agradable s'alia amb nosaltres per a gaudir, encara més, de la ruta. Només arribar a Banyeres busquem la desviació què ens porta directament a la via verda Alcoi-Yecla. Aquesta via fa més de vuitanta quilòmetres, la major part ciclables, "explorats" pel ccestupendo gairebé en la seua totalidad (només queda el tram entre Bocairent i Banyeres per recórrer). Una immensa planura s'estén al davant (impressionant el pont nou què salva el riu Marjal). Encara que la gelor augmenta a poc a poc, una sensació cada cop més agradable ens envaeix a mesura que avancem per aquesta pista inacabable. El meravellós conjunt arquitectònic de l'antiga estació de Beneixama és, a banda de les incomptables casetes de camp disseminades pels bancals, l'unica petjada de "civilització" trobada al nostre pas. Aquesta horitzontalitat del terreny es trenca a l'entrada de Biar, on l'asfalt s'inclina amb gradual duresa, fins "regalar-nos" una darrera rampa de tre-cents metres què es supera amb moltes dificutats, tot just quan s'arriba a la porta de l'institut. Cansats i satisfets, els dos membres de l'Oldbrokebackmountain bike es separen: Pau dixit en la "frago" cap a la molt noble vila de Xixona; Takesi en bici (vaig descartar l'amable oferiment de tornar en la "frago") cap a la molt estimada vila d'Ibi. A la fi, més de seixanta quilòmetres. Els últims quatre amb problemes musculars en les cames. La distància era clarament excessiva. Les meues forces s'esgotaren. I el que és pitjor, també les endorfines.

lunes, 22 de diciembre de 2008

La cava "iniciàtica" del Carrascal.

Un gregal gelat bufava amenaçador la vesprada del dimecres deu. Això, però, no era prou per a fer arrere al grup de cinc intrèpids (jo diria també inconscients)aventurers (Lance, Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi) què encetaven una ruta ja coneguda amb un objectiu especial: el pou de neu del Carrascal.
Després d'arreplegar Lance a Castalla, ens dirigim, vorejant el castell, cap a la pista què condueix a la font del Carrascalet. El fred és intens i el cos no acaba d'acostumar-se a aquesta sensació agreujada pel vent incessant. A la fi, després de patir en l'ascensió, arribem a la finca del Carrascal, lloc amable on Nyofles es mou amb desimboltura. Vam dinar en la barbacoa, una petita estància oberta on l'aire corria amb total llibertat, probablement el punt més fred de tota la finca (potser de tota la serra). Ens apressem per acabar les vitualles (llàstima d'un café calentet), i amb molta expectació abordem una empinada costera entre carrasques i pins, la qual queda sobtosament tallada per un pal a manera de balisa. "Descavalquem", i a escassos quatre-cents metres se'ns descobreix al davant una vella i bella construcció de pedra, perfectament harmonitzada amb l'entorn: la cava del Carrascal. De dimensions mitjanes, el primer que crida l'atenció és la seua estructura original, ja que, a diferència de les altres neveres de la nostra comarca, és de planta hexagonal. Les peces de pedra treballada què conformen les parets, aguanten una teulada feta també de pedra, amb peces més fines esglaonades, les quals donen elegància alhora que solidesa al pou de neu. No obstant això, uns puntals en les portes, ens adverteixen de la necessitat de cura i restauració d'aquesta magnífica obra. Un enclau discret i amagat, privilegiat per a observar i difícil per a ser observat, li confereix a tot el conjunt un caire cerimoniós, com "iniciàtic", enigmàtic (Lance establí un paralel·lisme amb els "cubillos" de Minaya).
Després de visitar un encisador racó de la serra on Nyofles es relaxa practicant Taitxí, ens abriguem per a combatre la gelor què ens aguarda en el descens (el termòmetre de Marmitaco marca tres graus). S'acomiadem de Lance (es queda a Castalla)i proseguim pel Camí Vell fins arribar al nostre destí. Més de trenta quilòmetres d'una ruta marcada pel fred i la cava més bella i inquietant que conec.

martes, 9 de diciembre de 2008

El nostre company, el fred.

La vesprada s'intuïa dura. El dimecres tres havia decidit que el termòmetre no passaria dels cinc graus. I el dimecres tres, tres intrèpids aventurers (Lance, Marmitaco i Takesi) més que mai desafiant les lleis de la natura (especialment les lleis tèrmiques), pedalejaven hostilitzats pels elements. Rumb a La Sarga, on havíem deixat pendent l'exploració d'un nou camí, el vent gelat traspassava la roba i s'allotjava a la pell. Aprofitem un racó calmat de l'església de la pedania per a reposar forces. Entrepans, fruites i begudes són ben rebudes per nostres cossos, mentre converses transcendents entretenen les nostres ments.
Per fi abordem el misteriós camí i, sorpresos, comprovem com una amable pista es transforma en un fangar què dificulta la marxa. Les rodes augmenten espectacularment el seu volum, i com si d'un bany de xocolate es tractara, l'argila humida recobreix tota la goma i embruta frens, forquilla, quadre i ciclista. Sortosament, el camí no s'estén més de dos quilòmetres. Les nostres sospites es confirmen: el camí acaba en la carretera de La Carrasqueta, una mica més avall de la finca Elcano (ben coneguda per Oposició). A pesar del fang, decidim pujar fins la fi del port. Quan arribem al cim, un vent gelat amb ràfegues molt intenses ens fa desistir de la contemplació del meravellós panorama (des d'ací domines tota L'Alacantí). Ben equipats i tapats fins els ulls, descendim fins arribar a la rotonda de l'autovia. El carril de servei ens condueix a la desviació de San Pasqual on agafem el camí tardorenc de l'anterior excursió mercuriana. Arribem a casa de Marmitaco. Lance i Takesi decideixen prolongar la ruta i acabar la vesprada amb un tomb crepuscular per paratges de les rodalies iberudes: estadi Climent, mas del Regalo, El Gran Chaparral i la Devesa són els darrers testimonis del nostre rodar ("redondo", com diria Lance). Han estat vora quaranta quilòmetres on les endorfines han treballat bona cosa per a fer front al nostre company, el fred. I ho han aconseguit.

miércoles, 19 de noviembre de 2008

Un tomb per Sant Antoni i La Sarga.

La vesprada del dimecres dotze tenia una pinta estupenda per a fer bici. Així ho van entendre els sis components del ccestupendo (Josep, Lance, Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi) què mamprengueren una excursió sense un itinerari molt clar: l'oratge, les forces i el rellotge decidirien per nosaltres.
El primer objectiu era arribar a SantAntoni. Una tardor esplèndida, ens regalava unes condicions òptimes per a l'exercici físic. L'únic inconvenient era la roba: apropiada per a les baixades i els plans, massa abrigada per a les pujades ( deixarem per a una altre moment l'etern dubte: què prefereixes pujar una ......?). Amb bon ambient i després de superar el mur què s'amaga com una trampa furtiva en la poc transitada carretera de Sant Antoni (les obres d'acondicionament obligaven a anar amb molta cura per tal de no caure en el ciment encara fresc que tapava els clots del camí), apleguem a l'ermita i dinem en la terrassa natural dominadora d'un panorama sensacional: la Foia d'Alcoi i la vall del Serpis es mostren submises als nostres peus. El vent incòmode ens obliga a buscar recer en la serra. Assaborides les vitualles, decidim dirigir-nos cap a La Sarga (pedania de Xixona, el nom de la qual és un tipus de salze característic d'algunes de les nostres riberes) per la mateixa carretera per la qual havíem pujat. La inèrcia fa que el grup avance fracturat: per davant Lance (com sempre!) i Marmitaco; Oposició i Takesi enmig; una mica enrerre Josep fent d'enllaç amb un endarrerit Nyofles què tenia constants problemes amb el seu protector craneal (com diria Josep: ja sabeu el refrany què diu "ets més queferós que el casc del Nyofles"). A més la casualitat va fer que Nyofles es trobara amb Pau dixit què viatjava còmodament assegut al seient del copilot de la "frago" conduïda amb destresa per Pau jr (com passa el temps!). Amb l'alegria del trobament amb Pau dixit en l'ànim, enfilem el camí de La Sarga fins pujar a un mas situat front els "abrics" de les pintures ruprestes. Al tornar, Marmitaco insisteix en passar per l'únic carrer de la pedania i investigar un camí què Oposició creu que mor en la carretera del port de la Carrasqueta. Com que no tenim la seguretat del destí, capgirem i refem el camí. El capvespre arriba lentament. Un crepuscle espectacular ens serveix de far en la llunyania. Quan apleguem a la desviació del paratge de Sant Pasqual, Oposició suggereix entrar a Ibi per un desconegut camí tardorenc, escortat per arbres vestits amb ocres i grocs sumptuosos. Quan entrem a Ibi, la nit s'ha senyorejat dels carrers. Hem apurat al màxim el temps. Tot ha pagat la pena. Fins i tot la gelor patida en la part final de l'etapa. Les endorfines han tornat a triomfar.

martes, 11 de noviembre de 2008

Se hace saber...

Después de interminables mensajes, de responder y responder, entre M_mori y Oposició, surgió la idea de una comida tipo "remember". A su vez y por su parte, Takesi también estaba negociando la presencia, siempre grata pero escasa, de nuestros Peter y Suny. Por tanto, este viernes 14, a las 14 horas os esperamos en la puerta del IES a todos los que os queráis sumar a esta jornada gastronómica en el Almanzora. Se ruega (me sale como en las bodas, ¿por qué será?), que se confirme la asistencia a Takesi por cualquiera de las vías admitidas actualmente en derecho: a saber, SMS, correo electrónico, teléfono fijo, teléfono móvil, comentrario en el blog (ésta es la menos segura, pero si alguien se quiere arriesgar...), carta certificada, fax, burofax, telepatía y ciencia infusa.
M_mori se ocupa de Ginesito y Manu, Takesi de la pareja estrella invitada y esperamos contestación del famoso dramaturgo Nyofles, del gran inventor de nuestro nombre Pau dixit, del reaparecido para el Tour Lance y de Josep y Marmitako que in situ les informaremos. Ahh, se me olvidaba decir que yo no podré ir. Al que adivine por qué le invito a un café, por lo menos.
Mañana sigue en pie la quedada habitual. Contamos con la presencia de Lance, que si no avisa es que viene, y si viene alguno más extra-IES Nou Derramador que avise, ok?
Au revoir

sábado, 8 de noviembre de 2008

Anous i codonyat.

Aquesta vegada el punt de trobada s'havia fixat a l'ermita de Polop, al vessant nord de la Font Roja, on la pluja generosa ha engalanat de verd una ombria espectacular. Lance, Marmitaco i Oposició eixien des d'Ibi; mentrestant, Takesi sortia des d'Alcoi. Decidim dinar a recer de l'ermita, la qual ja ha estat mut testimoni d'altres "aturades gastronòmiques". La combinació final de les anous de Marmitaco (breus però intenses de sabor com correspon als fruits del "terreny") amb el codonyat de Conxi (probablement la millor confitura de codony del món) ens recorden l'època de l'any en què ens trobem.
Després d'assaborir les vitualles, posem rumb al Salt d'Alcoi, imponent paratge on el riu Barxell s'encaixona primer, i s'enlaira després en una cua d'aigua què salva una paret vertical d'uns cinquanta metres d'alçària. Només quan la intensitat i la insistència de la pluja fa córrer l'aigua per la superfície del terreny, es pot gaudir de l'espectacle del sorollós colpiment del fil d'aigua contra la roca nua, per a serpentejar després entre baladres, vímets i esbarzers i agermanar-se, pendent avall, amb altres rierols (Riquer, Polop) i formar el riu D'Alcoi o Serpis. Una senda ens permet creuar el Riquer poc abans de caure a l'immens buit, i contemplar des d'una talaia situada en una lateral del Salt, el sobreprendedor panorama: l'aigua caent, la via verda amb els seus ponts com si d'una via de joguet es tractara, la vall del Polop i, enfront, el parc natural de la Font Roja amb les pinzellades ocres en la part alta de la serra, pròpies de la tardor.
Tornem per la mateixa carretera (Alcoi-Banyeres) què havíem arribat. El tram de Montesol fins l'encreuament d'Ibi es fa perillós per les obres d'enquitranat. La pujada de la Venteta sempre es fa entretinguda. Fins i tot hi ha temps de veure animals molt esquívols (Lance comenta que ha vist quatre porc-senglars, encara que no confirma si Asterix i Obelix anaven persenguint-los). Ens reagrupem en la cruïlla del Biscoi. Lance, Marmitaco i Oposició continuen ruta cap a Ibi. Takesi ha de refer camí cap a Alcoi. Una gelor prehivernal traspassa la roba i penetra fins els ossos. Sortosament, el perfil descendent i les endorfines abreugem l'última part de l'itinerari. Han sigut vora cinquanta quilòmetres de bones sensacions.

jueves, 30 de octubre de 2008

La pluja: aliada i enemiga.

La vesprada es presentava complicada. Totes les previsions i prediccions de l'oratge donaven aigua. El grup d'intrèpids aventurers tot i desafiant les lleis de la natura .....; vull dir que amb una gran dosi de sana imprudència i no poca insensatesa, Lance, Marmitaco, M_mori, Nyofles i Takesi encetaven l'excursió amb els ulls posats al cel amenaçador. En aquesta ocasió, el lloc de trobada fou el centre de formació d'adults (què dirigeix el nostre Nyofles). El camí dels llavadors i les Revoltes eren un bon escenari per a una marxa tranquil·la alhora que exigent. Molt animats ens endinsem per la GR7; la pluja encara no ha fet acte de presència. Aprofitem la part alta de la serra per a dinar. És ací on comença a plovisquejar. Ens protegim de la fina cortina d'aigua amb els nostres impermeables i, després d'un breu moment de dubte, decidim continuar ruta per la cara de la serra més incòmoda: la senda què condueix al barranc de Fab/vanella. La pluja havia deixat de ser una "fina cortina" per a convertir-se en una espessa capa líquida, la qual dificultava qualsevol maniobra i et feia estar en tensió, sense domini de la situació. El camí, especialment les pedres del camí, s'havia convertit en una perillosa pista de patinatge on la bicicleta semblava adquirir vida pròpia. El grup es distancia, es desmembra (curiosa metàfora). Quan ens reagrupem (també curiosa metàfora) a recer d'un generós pi, al costat de la font de la Arcada, observem preocupats que M_mori triga massa a arribar. Lance ens informa de la raó de la tardança: una caiguda a causa de l'estat relliscós del terreny i problemes tècnics amb els frens de la "màquina" (ja sabem que el manteniment de la "burra" mai ha sigut una prioritat per a M_mori). A jutjar per les arrapades del coll i les ferides de la cama esquerra (sembla ser que el cul també ha eixit danyat), el bac ha degut estar dolorós. Amb aquest panorama (caiguda, ruixat cada vegada més intens) abreugem l'itinerari i enfilem directament cap a Ibi. Continua ploent a bots i barrals. El cel sembla desplomar-se sobre els nostres caps. L'aigua ha passat de ser una aliada (Marmitaco comentava a l'inici de la senda, quan la pluja era una "fina cortina", que així resulta excitant anar en bici), a ser una enemiga implacable que ens ha perseguit fins fer-nos retirar. Res no importa; ja ens prendrem complida venjança.

P.P. (post-post). Per cert Nyofles, encara no sé quin collons de cabreta portava el cascavell o la campaneta del ramat de cabres què pasturava apaivagablement vora camí, sota el "diluvi universal".

miércoles, 22 de octubre de 2008

Un año más viejos...

El pasado día 15, tres brokebackmountainbikers escribieron una nueva etapa del quasidesmembrado, quasideshecho, pero resistente y duro ccestupendo. De los cafés sancionadores por las ausencias de los miembros no hablaré, que con la crisis ¡no creo que los pueda pagar todos!
Después de no pocas sugerencias se optó por un itinerario original a la vez que conocido. Nada más iniciar la marcha hubo las primeras dificultades (será la falta de práctica de Nyofles y Oposició) puesto que casi nos perdemos para coger el camino viejo de Castalla. Una vez salvado este gran escollo, llegamos a la "Tecnologia" (recordeu "de la pagesia a la tecnologia"), gran club al cual pertenencemos dos miembros y, por tanto, el paso era obligado. Llegamos cerca de Onil, Santa Ana, y nos dirigimos a la font de l'arcaeta para subir por el barranc de Favanella y finalmente bajar per les revoltes. El ascenso se hizo animado y conmás tráfico por esa pista del que jamás habíamos visto juntos. Paramos a recobrar fuerzas a mitad de subida comentando la nueva película de Fésser "Camino", que no es precisamente humorística, y seguimos la marcha sin más demora intentando no llegar muy tarde a nuestro destino final.
No sabemos si por la influencia de Marmitako y su lío entre el Biscoi y el Canalís, o de nuevo, por la falta de práctica, Oposició que iba al mando, acabó de morros contra el mas que hay a la subida del Canalís. Sin tiempo de reacción, vinieron las dificultades e indecisiones. Bajamos per les revoltes. No, por el Canalís. No, nos damos la vuelta... Finalmente, optamos por bajar por el Canalís, ¿o era el Biscoi? Era el Canalís porque vimos fugazmente la higuera que nos ha dejado alguna vez con ganas de algún buen bocado.
Tranquilamente llegamos a Ibi comprobando qué cuentakm fallaba (el mío, claro, cuenta 60 m de más por km) y sabiendo que al día siguiente Marmitako y Oposició seríamos un año más viejos, pero con las piernas todavía fuertes para hacer 40 km o 38 según qué dispositivo tenga cada uno en su bici.
Sólo me queda recordar a Marmitako, Lance y Takesi que, en el momento que escribo, estarán haciendo surfing-bike, pero esto lo dejamos que lo cuenten ellos en la próxima entrega.

miércoles, 8 de octubre de 2008

La veterania és un grau.

La casualitat, o potser la causalitat, va fer que acudiren a la cita mercuriana de l'ú d'octubre només els tres brokebackmounters més veterans de l'IES Nou Derrramador: Oposició, Marmitaco i Takesi. Estos tres "saures" de l'educació formen part del paisatge quotidià del centre després de més de cicnc cursos d'ençà que s'inaugurà. Fins i tot figuren en l'inventari que tots els anys es realitza per al bon control del mobiliari escolar. Són a l'institut el mateix que els "pavos" al parc. (lògicament exceptuant les cagades)

Una reunió ineludible de la COCOPE (està estudiant-se canviar aquesta denominació per una altra més adient -per exemple CO SER-) retardà l'hora d'eixida. Eren les quatre, quan els tres intrèpids aventurers enfilaven les suaus, alhora que exigents, rampes de les Revoltes. Feia temps que no rodàvem per la senda del Biscoi què condueix al barranc de Fav/banella. El retrobament fou molt divertit, i gaudírem de la baixada com si de la primera vegada es tractara. Abans, en la part alta del barranc, havíem devorat l'entrepà reparador, animats i entretinguts amb una enriquidora conversa festera. Una curta aturada en la font de l'Arcada, una fugaç passada per Santa Ana, una frustant visita a la figuera del Canalís (no en quedaven, de figues), una relaxant passejada per la Marjal colivenca i un desnordat tomb pels carrers de Castalla, completaren una vetllada ciclista estupenda. El camí vell de Castalla serví d'últim escenari de la vesprada, Les endorfines han "golejat" clarament el cansament. I la veterania té corda per a una llarga estona.

lunes, 6 de octubre de 2008

Miserere me

Una vez comprobado que los martes sale a las 14:50, y que estas primeras semanas no conviene faltar a la EOI, y una vez corroborado el hecho de que mañana no podrá estar en la salida del CCEstupendo y que la semana que viene tampoco a causa de las molestas evaluaciones iniciales, Mmori decidió autoimponerse un severo castigo estos días, castigo consistente en:

1.- Subir al Balcón de Alicante el sábado por la mañana, él solito y sin poner pie a tierra. Es testigo de semejante intención Marmitaco, que recibió una llamada en busca de compañía, y Lance, a quien Mmori encontró en Castalla preparándose para su próxima reaparición, dicen que en el Tour Down Under. De la gesta, la coronación, sólo son testigos, no obstante, los pajaritos y las cigarras ociosas que no aprovechan su tiempo recogiendo provisiones para el invierno.

2.- Subir el Canalís el lunes por la mañana, pues este día sale temprano del Insti, y volver desde la carretera de Banyeres subiendo por Cuatrovientos. De esto sólo son testigos las mismas cigarras y alguna que otra libélula.

Mmori espera que con esta ofrenda se aplaquen las iras, justificadas sin duda, que sus devaneos pudieran provocar en los miembros del grupo, aunque comprende que lo que nunca podrá aplacarse será el inmenso vacío que su ausencia en la salida de mañana dejará en los corazones de los CCEstupendos.

Por último, y para completar esta encrucijada de deslealtades y traiciones, una buena noticia. Mmori comienza a motivarse para la salida castellana del día 18, sábado. Igual hasta se apunta al final y todo...

lunes, 22 de septiembre de 2008

La ruta del safrà

Un preocupant ambient d'apatia es respirava sobre les dues del migdia del passat dimecres, quan Josep i Takesi es preparaven, fidels a la cita mercuriana, per gaudir d'una nova aventura brokebackmountera (bike). A la fi s'hi afegiren Marmitaco i M_mori, i d'aquesta manera es conformà el grup d'intrèpids aventurers què durant la vesprada representarien el, cada vegada més desmembrat, ccestupendo. Una vesprada amable amb un oratge què invitava i incitava a explorar camins i carreteres de la nostra comarca. El recorregut fou un constant exercici de consens i diàleg. Marmitaco i M_mori no volien una excursió massa castigadora ja que havien abandonat les seues obligacions ciclistes estiuenques. No obstant això, els primers obstacles seriosos de la vesprada no trigaren massa temps en arribar: el camí dels Llavadors i les Revoltes, foren testimonis dels primers patiments. No acabaven ací les pujades. A l'altura de la Venteta trencàrem cap a la dreta per a endinsar-nos per una pista (GR-7) què serpenteja cap a amunt i ens condueix a la nevera de Santa Maria o del Barber. Una breu aturada, ens permet visitar aquest conjunt de casa de nevater (només les runes) i pou de neu (acceptablement conservat), situats estratègicament en un desnivell del terreny, protegits per la vegetació. Una vegetació en la qual predomina el pi; també hi trobem carrasques, romer, timó i d'altres plantes climàtiques de les nostres serres. Marmitaco repara en una flor petita, tardorenca, més aviat escassa, orgullosa i atractiva: el safrà silvestre (safrà bord), amb els seus pètals de color lila i els filaments de color ocre intens. Ací iniciem un descens perillós a causa de l'estat relliscós i inestable de la pista. De sobte, un mur en forma de rampa impossible (150 m al 20%) ens obliga a plantar peu. Reprenem la baixada amb precaució fins a aplegar al mas de la Safranera on una tranquil·la pista asfaltada (anomenada de les Llacunes) ens acosta a la carretera Alcoi-Banyeres i, més tard, al port de Biscoi. La pujada del port, endurida per un ritme alegre, precedeix el descens cap a Onil. Una passejada relaxant per la "campinya" castelluda (el raïm està quasi a punt per a la verema) i un camí què voreja el paratge del Pi Gegant (malauradament sec i mort), ens indica que Ibi està molt a prop. Rematem la vesprada amb un "xambid" en la Palmera.
La Ruta del Safrà és un itinerari complet i variat. No és la històrica Ruta de la Seda. Són, però, quaranta quilòmetres molt aptes per a generar endorfines.

viernes, 12 de septiembre de 2008

Inauguració 08-09: temporada nova, mateixos costums.

Amb il·lusions renovades, Josep, Pau dixit i Takesi (Lance continua amb problemes a l'esquena i per això van fer un preludi en forma de dinar a "L'Alfaç") encetaven aquest nou curs ciclista. La resta del grup no acudeix a la cita per diferents motius: professionals (Marmitaco acompanya els alumnes al PAU), festers (el pirata Oposició), mecànics (M_mori i el seu A3), familiars (Ginés havia d'atendre David). Nyofles no en sabia res, no el vam avisar per culpa d'un malentés (demanem disculpes, no tornarà a passar).
Anem, però, al que és més important, és a dir, l'itinerari. A les cinc (hora taurina), els tres "toreros" feien el "paseíllo" des del "Nou Derramador" per a "lidiar" una etapa de l'afamada "ganaderia" del ccestupendo (promet no tornar a utilitzar el símil taurí). La idea original era fer un recorregut suau, de benvinguda, peró la planificació canviá quan comprovàrem el nostre acceptable estat de forma. La via (aquest any sí: via verda ja!) va servir de marc de les nostres primeres pedalejades. Un marc sec i polsós, cada vegada més deteriorat, on el garbí bufava i juntament amb un cel extranyament encapotat augmentava la sensació de xafogor. Vam abandonar la via, i ens vam dirigir cap a Santa Ana. Una suggerència de Takesi per a "visitar" una figuera situada en les primeres rampes del Canalís, va provocar que Pau dixit s'animara i proposara fer la pujada completa del port. Josep no va posar cap objecció (ans al contrari, la proposta li atreia ja que mai l'havia pujat). Amb un ritme molt regular, vam coronar el cim i continuàrem ruta cap a la carretera de Banyeres-Alcoi. Unes daines tímides i desconfiades pasturaven vora carretera en una finca tancada al peu de la serra de Sotorroni. Immediatament després del descens vam pujar el port de la Venteta, últim obstacle que ens separa d'Ibi. Agrupats, vam arribar dalt del port. Les "Revoltes" ens vam conduir, amb una reconfortant baixada (el panorama de la Foia de Castalla des d'ací és espectacular), als barris de la part alta. Una visita de cortesia a Marmitaco (també havíem passat per casa d'Oposició, però no hi estava) i una breu passejada per l'Ibi antic (ara engalanat per a festes) feren d'epíleg d'aquest primer "capítol". La temporada brokebackmountera es presenta, més que mai, apassionant. (Us heu adonat que no he esmentat les endorfines?)

jueves, 28 de agosto de 2008

La carrasqueta per davant i per darrere

El dijous trenta-ú de juliol vaig tancar la temporada 07-08 del ccestupendo amb un itinerari curt i molt interessant. Quan dic "vaig tancar", no em referisc a tot el grup, sino només a mi, ja que durant el mes d'agost em transforme en un "devorador" de quilòmetres entre vinyars de la ribera del "Padre" Duero, per l'immens "páramo" castellà o per sorprenents vies verdes que serpentegen i foraden frondoses serres burgaleses.

Tornem, però, al recorregut que ens ocupa. El punt de trobada l'havíem fixat a la sempre acollidora casa de Pau dixit, al camp de Xixona. Allí ens esperava l'amfitrió. El primer en arribar fou Marmitaco, qui, amb una demostració de voluntat i valentia, va acudir en bici des d'Ibi,via Tibi (el port de Tibi és curt però dur). Amb una mica de retard, aplegava Takesi (o siga jo) i un poc després els castelluts Lance i Nyofles. La idea original era fer la ruta Xixona-Carrasqueta-Ibi-Tibi-Xixona. Takesi suggereix un canvi en els plans (té pressa per un compromís familiar) i els companys accepten molt amablement (algú fins i tot molt agraït pel canvi). Per tant, l'eixida es redueix a la pujada i baixada de la Carrasqueta pel dos vessants. L'ascensió per la cara sud s'inicia amb un ritme tranquil. El primer objectiu és la "Venta Teresa", on cau el café de rigor ("gustosset" el granissat de timó). D'ací al cim del port, es converteix en el tram més "castigador" i perillós, per la quantitat de trànsit que encara utilitza aquesta carretera. Breu aturada per a beure i gaudir de l'espectacular vista, i iniciem el descens de la cara nord, fins la rotonda de la Sarga. Allí s'acomiadem de Marmitaco, el qual continua viatge cap a Ibi (a la fi serà l'únic que completarà la ruta què havíem programat). Immediatament, ascendim el vessant nord (molt més suau) i, amb precaució i molta cura, baixem cap el nostre destí. Només passar la benzinera, Pau dixit ens guia per un camí/senda molt entretingut, amb constants tobogans. Aquesta variant trenca amb el monòton asfalt què ens havia acompanyat tota la jornada. A més, la senda ens porta a un sorprenent paratge: la font de Nutxes, generosa màniga d'aigua fresca, amb una bassa de reg què ens deixa bocabadats. Últim esforç cap a ca Pau. Amb moltes presses, Takesi s'acomiada fins després de l'estiu. Han estat quaranta quilòmetres reconfortants. El curs ciclista vinent es presenta ple d'il·lusions...., i d'endorfines.

martes, 26 de agosto de 2008

L'autèntic infern és Planisses

Tot justament en el mateix lloc on comença la pujada al Catí, una pintada escrita a l'asfalt de la carretera advertia els ciclistes dels pendents descomunals que els esperaven: "BIENVENIDO AL INFIERNO". Alguna frase semblant a la del títol d'aquesta post haurien de retolar, només s'inicia l'ascensió al Maigmó.
El dimecres vin-i-tres de juliol, tres oldbrokebackmounters (Lance ha entrat de forma honorífica en aquesta selecta secció del ccestupendo encara que no té l'edat reglamentària) es disposaven a fer un itinerari sols apte per a intrèpids aventurers: Planisses. Una averia en els frens de Lance retarda una mica l'eixida. Les destres mans de Pau dixit solucionen el problema amb rapidesa i ens posem en marxa. Tot transcorre amb molta tranquil·litat: la plàcida via Ibi-Castalla (via verda ja!), la carretera de servei de l'autovia. Fins i tot les primeres rampes resulten agradables. A mesura que el terreny s'empina i la temperatura augmenta, les bones sensacions es transformen en patiment i rostres desencaixats. Els metres es fan eterns en la zona de "La melonera", a l'encreuament del Balcó d'Alacant i, sobretot, en les costeres que arriben fins el camí de terra de Planisses. El traçat de la carretera no et dóna treva. No hi ha zones de recuperació i els símptomes d'esgotament es fan palesos. Algú ha aturat el paisatge; no hi avances. A la fi, vençuts per la muntanya, no hi ha més remei que "descavalcar" i acabar aquesta tortura caminant al costat de la bici. Després de recuperar l'alé, ens endinsem per un camí de terra exigent que ens mostra entre pins, carrasques i matorrals, paratges curiosos com la cava de Planisses, en primer terme, i el mas del mateix nom, on va nàixer i es va criar el gran Enric Valor. El camí descendeix suament per la falda d'ombria de la serra i desemboca en la carretera del Xorret del Catí, a molt pocs metres del cim. Decidim coronar l'afamat port (potser com a homenatge al malaguanyat "Chaba" Jiménez) i capgirem per a iniciar el descens vertiginós, amb trams on fa impressió la inclinació del terreny. Arribem a Castalla. Després d'un interessant tomb turístic pels princiapls carrers d'aquesta històrica vila, Lance ens descobreix un lloc amable i tranquil: el parc municipal de La Carrasca, amb una aula de la Natura i un bar on preparen uns entrepans extraordinaris (magnífic el de tonyina amb tomaca). És curiós que els membres castelluts del grup, mai ens havien dut a aquest racó tan recomanable.
Amb la panxa plena tornen pel camí vell de Castalla cap al nostre destí. Han estat cinquanta cinc quilómetres molt durs. Tot i que les endorfines no han aparegut com en altres ocasions, acabem satisfets del recorregut que hem fet. Sense que servisca de precedent el patiment ha guanyat la partida al plaer. D'açò també s'aprén.

P.P. Bentrobats companys.

viernes, 25 de julio de 2008

La fragoidea se'n va de vies verdes. Rutes de la Val de Zafán, Terra Alta i Baix Ebre


Primer dia: marató de cotxe.

No m’estendré molt en el relat de la primera jornada, ja que va transcórrer pràcticament sencera dins del cotxe. Eixíem cap al migdia del dimecres, dia setze, direcció Gandia. Una aturada per a dinar en un poble de nom treballat: Llocnou de Sant Jeroni. Agafem l’A-7 al peatge de Xeraco i deixem l’autopista a Tortosa. Una brillant idea de Marmitaco ens estalvia fer més quilòmetres del compte, aclareix la situació i organitza la logística de la ruta: la “frago” de Pau es queda en Roquetes (al costat de Tortosa) i el cotxe de Takesi “dormirà” en Valjunquera, poble petit (quatre-cents habitants) de la província de Terol (proper a Alcañiz ), on havíem reservat una casa per a dormir la primera nit. Després de sopar les vitualles comprades per Josep i Marmitaco en el “Sabeco” de Tortosa, vam fer una breu passejada nocturna per Valjunquera (carrers tranquils amb cases ben conservades). Decidim retirar-nos i descansar. Demà ens espera una etapa molt i molt llarga.

Segon dia: marató de bici (tres en una).

Després d’organitzar motxilles i alforges, es dirigim bon matí cap l’hostal de la dona que ens havia llogat la casa (Doña Juana, persona treballadora i amb molta iniciativa, pel que vam poder observar). Després d’esmorçar, enfilem la carretera que voreja el poble amb la finalitat de trobar la via verda situada a uns tres quilòmetres i mig (no ho posaven fàcil a la gent per a agafar el tren).
Per tant, l’aventura dels cinc intrèpids brokebackmounters (Josep, Lance, Marmitaco, Pau dixit i Takesi) comença a l’antiga estació de tren de Valjunquera. Abandonada, les restes ens mostren allò que, no fa molt temps, seria una coqueta estació. Remuntem la via (encara que el pendent es suaument descendent) quatre quilòmetres (passem per un túnel de més de dos Km.) fins arribar a l’antiga estació de Valdealgorfa, on es troba el quilòmetre zero oficial de la via verda Val de Zafán. Per tant, ací encetem la ruta. De nou travessem el llarg túnel (al ser tot una recta es veu perfectament l’eixida) i a partir de Valjunquera la via asfaltada baixa lleugerament, facilitant el nostre pedaleig. L’oratge ens regala un dia núvol, amb amenaça de pluja que sortosament no es confirma. La via transcorre per una serra amable, no molt rica en vegetació (abunda el pi), molt extensa. L’ésser humà ha transformat part de la serra en bancals d’ametllers i, sobretot, oliveres molt cuidades (Pau dixit comenta que les oliveres semblen més grans perquè ací deixen la soca neta i les obliguen a créixer cap a amunt). Un gran viaducte (amb unes baranes molt insegures) ens permet creuar el riu Matarraña i, al mateix torn, albirar de lluny una sèrie de pobles (La Fresneda, Torre del Compte) presidits per esvelts campanars. Només passar el viaducte, ens trobem amb un sorprenent hotel construït en les antigues dependències de l’estació de Torre del Compte. Es tracta d’un establiment amb onze habitacions, piscina i un jardí preciós on predomina el verd i el blau porprat de l’espígol. Tot és tranquil·litat i harmonia. Un tracte molt proper i amable per part de les persones encarregades de l’hotel (parlen un català fronterer propi de la franja de ponent, encara que ens trobem al sud d’aquesta comarca) ens deixa un pòsit d’agraïment i un propòsit de tornada. L’excursió continua i s’endureix una mica pel perfil lleugerament ascendent d’aquest tram. Arribem a l’antiga estació de Cretas (Queretes). Josep proposa visitar aquest poble del qual ha sentit (millor seria dir llegit) bons comentaris. Enclavat en un turó, què endureix el seu accés, aquesta població no ofereix una imatge massa atractiva a l’exterior. En canvi, quan t’endinses pels seus carrers la metamorfosi és total. Pedra, art i història traspuen edificis i cases. Net i acollidor, ràpidament ens quedem corpresos d’aquesta meravella arquitectònica (Marmitaco ens instrueix amb alguns comentaris tècnics que ens ajuda a apreciar més el que veiem). Fins i tot un llogarenc animat per la visita dels “forasters” ens dedica a manera de joglar unes poesies populars què exalcen les virtuts de la vila i de paisans il·lustres. Abans d’anar-nos, ens recomanen un forn de pa (“Horno de leña Llerda desde 1930” resaba el rètol de la botiga) amb fama de pa i pastissos casolans i com que la fam premia, una aturada gastronòmica especialment promoguda per Pau dixit ens va permetre comprovar la veracitat de l’esmentada fama. De nou en la carratera, el nostre recorregut continua amb renovats ànims a pesar que la temperatura augmentava i un Sol amenaçant ens castigava amb duresa. La visita a Cretas (Queretes) ha trencat el monòton traçat de la via verda. Amb una tranquil·litat només alterada per alguna telefonada inoportuna (Lance va ser requerit per a assumptes del seu institut) apleguem al viaducte del riu Algars, frontera natural entre Aragó i Catalunya, i immediatament abordem l’antiga i important estació d’Arnés/Lledó on comença la segona via verda de l’itinerari: La Terra Alta.
Transcorreguts cinc quilómetres, deixem la via per a pujar a una localitat situada en una zona preciosa de complicat accés: Horta de Sant Joan, tranquil·la i turística població de l’interior de la província de Tarragona, amb un interessant casc antic i uns voltants impressionants (imponents els massissos rocallosos anomenats els Benets). La casualitat fa que trobem un lloc per a dinar (Hostal-restaurant Miralles) absolutament recomanable. S’ha de destacar un detall que ens va sorprendre positivament: aquest establiment disposa per als seus clients d’un local amb vestidor i dutxes netes que fa la funció de pàrquing per a bicis. Per si açò fóra poc, el dinar (menú d’onze euros) era d’una qualitat extraordinària (arròs de peix al forn, escalivada de bacallar, vedella en salsa, tot regat amb vi negre de la zona i postres variats). Després de dinar i per a mitigar la calor, jugàrem un conat de partida de dòmino (el resultat no és important). Ens reincorporem a la via pel mateix camí que l’havíem deixat, i malgrat el traçat descendent, la calor comença a fer incòmoda la nostra marxa. Passem per Bot (únic cas on el poble està fitant amb l’antiga estació) i avancem escortats per un paisatge espectacular en forma de congost “llaurat” pel riu Canaleta. Aquest encaixonament del terreny continua en el Santuari de la Fontcalda, indret molt visitat pels habitants de la zona, a causa de les propietats terapèutiques de les seues aigües termals (28 ºC). Aquesta via verda acaba en Pinell de Brai on comença la del Baix Ebre. La antiga estació de Pinell de Brai conserva encara, a pesar de l’abandó, mostres de la seua importància durant el període actiu d’aquest tren (recordem que va funcionar fins l’any 1971). Ací el grup d’intrèpids aventurers es divideix: Marmitaco i Takesi continuen ruta per la via verda del Baix Ebre per a arreplegar la “frago” de Pau, mentre que Josep, Lance i Pau dixit es dirigeixen cap a Pinell de Brai on havíem reservat unes habitacions en un esplèndid hostal, nou de trinca, on era convenient fer acte de presència el més aviat possible. Un sopar molt equilibrat serveix de marc de retrobament. Com la nit anterior, una passejada relaxada per la nit de Pinell de Brai ens descobreix racons curiosos, especialment un matgatzem-celler de la cooperativa agrícola local d’arquitectura modernista fet per un deixeble del gran Gaudí. Les cames reclamen el merescut descans d’una jornada plena d’emocions i de quilòmetres en bici (cent vuit).

Tercer dia: gaudint del Delta.

L’última jornada comença amb un discret desdejuni a un bar del poble on el café i les copes matineres són les consumicions clàssiques. Mentre Marmitaco i Takesi agafen la “frago” direcció Valjunquera per a arreplegar l’altre cotxe, la resta del grup pedaleja cap a la via verda del Baix Ebre, què dista sis quilòmetres del poble, i així recórrer els vint-i-vuit que els separa de Roquetes, localitat en la qual finalitza aquesta antiga via de tren (recorde que aquest recorregut ja l’havien fet Marmitaco i Takesi la vesprada passada). La via discorre entre frondoses pinedes i espectaculars talls del terreny salvats per petits viaductes. També són nombrosos els túnels, què ajuden a guanyar distància a la natura. Quan la via serpenteja paral·lela a la carretera general, l’Ebre fa acte de presència, dominador i grandiós, amb un corrent molt lent, com si es negara a acudir a la innexorable cita amb la Mediterrània. El tram final de la via és menys atractiu ja que discorre per zones molt més humanitzades. Quan Josep, Lance i Pau dixit arriben a Roquetes, està tot preparat per a carregar les bicis en els cotxes i dirigir-nos cap al Delta. Després d’una breu aturada per a observar la magnífica amplària del riu (David Meca no tindria cap problema em creuar-lo….), apleguem a l’Ecomuseu què també fa les funcions de centre d’informació. Una visita molt instructiva ens alliçona sobre la fauna, vegetació, pesca, agricultura i costums del Delta de l’Ebre. Decidim fer les últimes pedalejades acostant-nos el màxim possible a la desembocadura (Josep es retira prudentment i fa de xofer de l’equip). L’esforç no és molt intens, a causa de la plana immensa què és el Delta. Canyissers i cartells informatius ens impedeixen continuar amb la nostra exploració. La terrassa d’un restaurant, vora riu, és testimoni del darrer dinar. Llàstima que a un moment tan emocionant no acompanye un menú de qualitat (la fideuà fou un desastre). D’ací directament a casa, amb una breu aturada al mateix poble de l’anada de nom tan treballat. Una senzilla "picaeta" formalitza l’acomiadament del grup. Cansats, però carregats d’endorfines i molt contents amb l’experiència catalanoaragonesa, ens conjurem per a crear un ambient en el ccestupendo que propicie empreses de major durada a l’estiu vinent…..

domingo, 13 de julio de 2008

El laberint de Banyeres

La jornada ciclista d'aquest divendres, dia onze, comença molt d'hora. Eren les set i mitja del matí, i ja estava pedalejant per a trobar-me amb Marmitaco en l'ermita de Polop, on m'arreplegaria i així continuaríem camí de Banyeres, punt d'encontre d'aquest itinerari per la bellíssima serra de Mariola. A la cita va faltar Oposició, ja que algun imprevist d'últim moment li va impedir acudir amb un gran disgust per la seua part.
Per tant, encetàrem la marxa tres intrèpits aventurers: el ja esmentat Marmitaco, Takesi i Ginesito, el qual feia les funcions de guia i d'amfitrió. La ruta s'inicià al punt més alt de Banyeres: l'església del Santo Cristo, enclavament des d'on la vista és espectacular. Aprofitem una pista ampla i còmoda per a endinsar-nos en la serra, la qual conserva una elegància especial (Mariola és una serra fonamentalment elegant) tot i que el foc s'ha empenyorat en destruir-la en diferents ocasions. Els itineraris que programa Ginesito són molt complicats de descriure. El seu coneixement del terreny fa que abordem sendes i camins poc transitats, una mena de laberint impossible de recordar (el nom de l'excursió és "la ruta de les fonts"). Precisament açò li dóna un caire d'incertesa i aventura, què fa més entretinguda l'excursió.
Arribem a una pista molt ampla i en molt bon estat, i immediatament després negociem una senda complicada (aquest tram coincideix amb la ruta què feren Ginesito, Josep i Takesi al mes de març), la qual acompanya un rierol, ara sec, què es dirigeix cap a la Font de la Coveta, lloc on naix oficialment l'històric riu Vinalopó, amb una gran braç d'aigua a pesar de l'estiu. Es refresquem, omplim els bidons d'una aigua transparent i agraïda, i continuem ruta fins arribar al mas d'Ull de Canals, actualment centre d'informació del recentment creat Parc Natural de la Serra de Mariola (2002), on destaca una maqueta de tot el parc.
Visitem una altra font (com que no recorde el nom, la batejaré amb el títol de "la de les dues cadires"). L'itinerari continua per pistes asfaltades. El quitrà i el sol s'alíen amb la intenció d'endurir la marxa. Per moments ho aconsegueixen. Ginesito decideix, peró, trencar cap la detra per una pista ombrejada per pins amables. Quan anàvem decidits cap a una altra font prop del camping de Banyeres, una tanca de filferro barra descaradament el pas, i obliga els excursionistes a desviar-se per una senda perillosa que discorre per la ladera d'un barranc. Foren uns moments de dubtes, ja que si era complicat baixar la senda caminant, amb les bicis la situació es podria considerar delicada. Sortosament, salvem l'obstacle i reemprenem la marxa per una senda "depiladora" (la segona del dia) fins eixir a la carretera Banyeres-Biar i acabar en la via verda Alcoi-Yecla. Ginesito tenia interés en que vegérem el pont nou què dóna continuitat a aquesta via (l'última vegada que el ccestupendo passà per ahí, haguérem de vorejar i travessar el riu Marjal). La temperatura pujava de mica en mica. Una camí de bancals paral·lel a la carretera Beneixama-Bocairent ens va permetre avançar sense el perill de cotxes i camions. A bon ritme apleguem a l'ultima font del recorregut (com que no sé el nom li diré "la de les abelles respectuoses que ens deixàrem beure sense picar-nos"). El perfil de l'etapa ja fa quilòmetres que puja; a partir d'aquesta font, el terreny s'empina i ens arranca les escasses forces que queden. Especialment dura és la rampa final que desemboca en la zona del cementiri. Per fi, ja hem conclós la ruta. Han estat trenta-vuit quilòmetres variats i emocionants. Ginesito es mostra una mica decebut. Tem que la seua llegenda de planificar "encerronas" augmentarà després d'aquest recorregut. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) li tranquil·litzen i li asseguren que faran tot el possible per a que siga així (és a dir que aquesta fama augmente).
Un piscolabis (molt agraïts, Mª Jesús), amb la immillorable companyia de David (el fill de Ginés), en la terrassa de la casa de Ginesito (preciosa la casa!) ens ajuda a recuperar part de les forces perdudes. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) regressen amb la sensació d'haver fet una ruta què, amb total seguretat, tornaran a realitzar amb més brokebackmounters. Les endorfines així ho presagien.

miércoles, 9 de julio de 2008

El biathlon de la Torre de les Maçanes

El desafiament del passat dilluns, dia set, incloïa una recompensa en forma d'esmorzar (organitzat per Pepe) irresistible als paladars sibarites del ccestupendo. Però, com sempre, respectem la cronologia dels fets.

El punt de trobada s'havia establit a la molt noble vila de Xixona, concretament en ca Pau. Diferents circumstàncies en forma de lleugers infortunis (una punxada de Josep, un camí equivocat de Takesi....) retardaren l'eixida del grup més de mitja hora (encara que Lance i Marmitaco, posseïts pel "mono" del café, s'avançaren i enfilaren Carrasqueta amunt fins trobar la Venta Teresa). El grup sencer (faltaven per anomenar Ginesito i Pau dixit) es retrobà a l'entrador del camí de la vall de Bugaia, itinerari espectacular entre serres aparentment seques, amb una riquesa botànica, però, extraordinària.
La pista serpenteja entre pins com una muntanya russa, salvant barrancs. Arribem a la partida de Viola, lloc on va transcórrer la infantesa del nostre Pau dixit. Allí descobrim una font amb una bassa/piscina, testimoni de molts moments de jocs i felicitat de Pau. Continuem la marxa fins aplegar a la finca "Boyeros". Ací acaba la pista i comença un tram patidor de quilòmetre i mig, què hem de fer a peu (Ginesito el fa pràcticament sobre la "burra" demostrant una agilitat i destresa ja resaltades en aquest blog). La pista s'ha transformat sobtosament en un sender tortuós, on l'aigua ha solcat el terreny i ha sembrat de pedres que barren el pas als intrèpids aventurers que gosen endinsar-se en aquest inhòspit indret. Com a guinda d'aquest "pastís" es trobem amb una mena de circuit de motocross que el propietari de la finca ha ideat per a que "gaudeixen" els visitants. Es tracta de cinc o sis turons de terra col·locats estratègicament per a desmoralitzar als amants de la natura que facen aquest recorregut. Només qui tinga "més moral que el Alcoyano" o haja fet alguna "promesa" són capaços de superar aquests "amables" obstacles. Per fi alcancem una pista mitjanament transitable (un parell d'esglais ens avisa de la dificultat del terreny), per a desembocar en una carretera asfaltada que ens porta directament al nostre destí final: La Torre de les Maçanes. Allí Pepe ens espera i després de deixar les bicis a la cotxera de sa casa (esplèndida la glorieta d'entrada), ens dirigim cap el bar on Pepe ha reservat unes taules per als cansats "pel·legrins". És ara quan encetem la "II Jornada gastronòmica VILA DE LA TORRE". El bacallar fregit boníssim, la truita d'alls tendres espectacular, la truita de creïlles i ceba insuperable, aigua-sal, cervesa, nestea, cafés i licors, completaren un esmorzar on la conversa fluïa de tal manera que es va signar un compromís per a l'estiu vinent durant el qual completarem (si tot va amb normalitat i les nostres circumstàncies ens ho permeten) el Camí del Nord (Hendaia - Oviedo)
Després d'acomiadar-nos de Pepe i agrair-li el matí tan estupendo, eixim de La Torre direcció Xixona, en aquesta ocasió per una carretera amable que ens ajuda a digerir millor els menjars que encara assaborim (mentalment, és clar). Rematem el dia amb un refrescant i relaxant bany a la piscina de ca Pau (ens alegrem bona cosa de la recuperació del genoll de Pau). Tot ha pagat la pena: la calor (no excessiva), el tram a peu (biathlon). La companyia, l'emorzar, el bany, la bici, han fet treballar a ple rendiment les endorfines. Açò, però, no és cap novetat.
Per cert, salutacions al "tobarich".

viernes, 27 de junio de 2008

El ccestupendo i la Selecció.

Feia ja unes quantes setmanes que no acudien a la cita mercuriana de les dues rodes. La sensació resultava extranya, de nou "cavalcant" i a més era dijous. Amb un sol prepotent, dominador de l'ambient, encetàrem un itinerari "terapèutic", programat amb una doble intenció: mantindre viva la flama (estem en temporada olímpica) del ccestupendo; servir de preludi d'un esdeveniment important com era la semifinal de l'Eurocopa entre Espanya i Rússia.
Començàvem, doncs, la nostra singladura amb la intenció de mitigar una calor (el termòmetre de l'estació digital del "Nou Derramador" marcava 30.0 ºC) què en la bici resultava més suportable que no pas caminant. La via (via verda ja!) oferia una aspecte menys atractiu que en altres ocasions: un sequeral ardent què s'endinsava en la calima estival. Només deixar la via (per a quan la via verda?!), pedalejàrem per una carretera molt plàcida que ens va portar a Santa Ana. Després del necessari avituallament d'aigua (també en la font de la Arcada), ens dirigírem cap a la marjal d'Onil (res a veure amb la de Pego-Oliva). Amb un fort ritme (es notava la presència de Lance, quina alegria la seua recuperació!) ens plantàrem en la rotonda de Playmobil, i pel camí vell de Castalla aplegàrem al polígon (vell conegut) i més tard a la porta de l'institut. A la fi, trenta-sis quilómetres suaus, endurits, però, per una calor acovardida per la arribada imminent del capvespre.
En condicions normals, la post haguera finalitzat ací. Aquesta no. Encara quedava per viure la segona part de la vesprada. Després d'una reparadora dutxa (va haver un moment de dubte: dutxa col·lectiva o individual; s'imposà el bon criteri, és a dir, individual), els quatre brokebackmounters (Josep-sí, sí! heu llegit bé: Josep-, Lance, Marmitaco i Takesi) vegèrem el partit al bar Molina, on, entre tapes, bocates, cerveses, coca coles i nesteas, vam veure el contundent triomf (amb una segona part per a recordar) de la selecció espanyola de fútbol.
Una gran vetlada. Teníem la impressió que amb el pas del temps, un dia com aquest serà sempre recordat. El ccestupendo i la Selecció es conjuraren per fer treballar les endorfines.

lunes, 9 de junio de 2008

FOTOS OLDCCSTUPENDO PANTÀ TIBI

Takesi últimament fa la feina de tot un grup en aquest blog i com no gràcies a ell continua viu. Les obligaciones fan que abandonem aquest espai de comunicació tan estupendo. Cal reprendre, cuan abans millor, amb l'impetú inicial els escrits i comentaris tan esperat per tots. ANIM I AVANT amb la ploma VERDA o BLAVA


AQUÍ TENIU UNES FOTOS DE L'EXCURSIÓ AMB TAKESI AL PANTÀ DE TIBI. SALUTACIONS EN L'ANY DE L'AIGUA.


Expedició al pantà de Tibi

En aquesta ocasió, els dubtes habituals sobre el destí de l'eixida es mantenien ja iniciada la marxa, fins i tot durant el dinar (un lloc idíl·lic al costat de l'autovia on la barbàrie covard ha destrossat la taula i els bancs de la zona de descans) el debat continuava: pantà de Tibi sí, pantà de Tibi no. Després de prendre el "bombonet"(es nota l'absència de Josep) a la gasolinera del Maigmó, s'aclarí la decisió: Marmitaco, M_mori i Nyofles optaren per tornar, ja que es feia massa tard i tenien compromisos (aquest fet tindria unes conseqüències letals, ja que Zeus decidí "premiar-los" amb una xopada monumental); Pau dixit i Takesi aceptaren el repte, llançat pel mateix aventurer xixonenc (encara que nascut a Agost), de continuar l'excursió cap a la recòndita paret de l'embassament de Tibi. De nou, el prestigi del ccestupendo ha d'estar defensat pel sector veterà, també conegut com a "OLD Broke Back Mountain Bike".
Després d'acomiadar-nos, els dos tossuts ciclistes, mamprengueren el descens: vora quatre quilòmetres d'animat trajecte, fins arribar a un mas on aparcàrem les "burres". Un sender, què s'endinsa en un congost impressionant, ens situa al peu de la paret, la qual s'alça, desafiant, més de trenta metres sobre el terra. La pudor despresa per aigües estancades durant un llarg temps, fa irrespirable l'ambient. Amb celeritat, una escala d'esglaons impossibles arrancats a la roca en un lateral del mur, ens eleva fins situar-nos en el "sostre" de la presa. El disseny insòlit d'aquest pantà (el més antic d'Europa, construït a les acaballes del segle XVI) ens permet caminar per la part superior de la paret i, alhora, estar arran del nivell de l'aigua. El panorama és molt curiós: de cara el gran estany ple a vessar, a la nostra esquena el tall de la paret. Realment és un paratge què hauria de tindre un millor aprofitament, tant des d'el punt de vista "hídric" com del turístic (Pau dixit comenta els projectes què l'Administració pretén dur a terme: drenatge i neteja del pantà, acondicionament de les pistes què el voregen, etc.; els dos ens mostrem molt escèptics). Després de comprovar com l'aigua corre per un sobreeixidor situat en el lateral del mur oposat a l'escala (perillosa i compromesa la baixada), iniciem la pujada del port amb molta tranquilitat, sense presses, de tal manera que quedem una mica sorpresos quan apleguem a la carretera de servei de la autovia en bones condicions físiques (sense arribar al límit de "la capacidad de nuestra caja torácica", en expressió de Marmitaco). Lògicament, les cames es fan més pesades a mesura que consumim quilometratge. A la fi, seixanta completíssims. L'excursió al pantà té un caire misteriós, potser semblant a una expedició, quelcom per descobrir. Fins i tot Zeus ens lliurà del ruixat temut. Segurament li havia agradat el tribut modest que els dos veterans havíem retut a l'aigua en la nostra visita al pantà de Tibi.

viernes, 6 de junio de 2008

La "capacidad de la caja torácica"

El dimecres dia vint-i-nou de maig iniciàrem la marxa amb el dubte de l'itinerari a seguir. La inèrcia ens transportà a la via (via verda ja!), direcció Castalla. Ràpidament ens trobàrem en la carretera de Xorret del Catí, mític port que es "riu" de la gravetat. No hi era, però, aquest el nostre destí. Hàbilment, abans que l'asfalt s'empinara, trencàrem a la dreta direcció Elda (no m'he equivocat de ruta: es tracta de la GR 7, la qual s'endinsa per la serra). Un suau descens precedeix un sobtat ascens; la terra i la pedra fan encara més dur i incòmode el pedaleig. Per fi, apleguem al mas del Litero, lloc que ens ofereix una extraordinària i original vista de la Foia de Castalla (experts en literatura castelluda, situen ací el punt des d'on el gran Enric Valor descriu la nostra comarca en alguna de les seues "rondalles"). Durant el dinar, animades converses ajuden en recuperar-nos de l'esforç. Una frase destaca, entre totes les paraules, per la rotunditat i per la perfecta construcció: "menos mal que se ha acabado la cuesta, ya estaba al límite de la capacidad de mi caja torácica". Aquests van ser (més o menys) els vocables que pronunciá el nostre amic Marmitaco, en un propòsit ferm per recuperar, ampliar, elevar i enriquir la parla del ccestupendo. Impactant!
Però a més de parlar, havíem de continuar gaudint de l'excursió. Dos quilòmetres més de pujada, envoltats per pins, carrasques i penyes, fins coronar i arribar a un altre mas abandonat (desconec el nom), els bancals del qual escortaven un camí què planejava per la part alta de la serra.
Una tormenta ens va fer desistir d'allargar el recorregut. Calia ser prudents, així es que decidírem tornar, i evitar les zones on clarament es distingia la pluja. Sortosament, Èol li anava guanyant la partida a Zeus, és a dir, el vent que bufava del sudest (xaloc) espentava suaument l'aigua cap a la mateixa direcció que el nostre avanç. Semblava que perseguíem els núvols negres i elèctrics. Vam ser tan persistents en aquesta persecució que a la entrada del polígon d'Ibi, Èol es cansà de protegir-nos i va permetre que el totpoderós Zeus (no convé enfadar el cap) vessara (per pesats!) sobre nosaltres una molesta "dutxa".
Curiosament, quan plovia a bots i barrals nosaltres ja s'havíem posat a recer en l'institut (cas de Takesi, o siga jo) o a casa (casos de Marmitaco i M_mori). La prova havia estat superada i les nostres cavitats toràciques tenien la seua capacitat intacta (més o menys...)

domingo, 25 de mayo de 2008

Objectiu, mas de Foiaderetes (ja que estem, per què no el mas del Canyo).

Set brokebackmounters (Lance i Ginesito continuen convalescients) acudeixen a la cridada setmanal. Després d'algunes propostes, ens decidim per un itinerari que Marmitaco llança com un repte: l'ascensió al mas de Foiaderetes. Arrepleguem Oposició en sa casa, després de rodar per alguns dels carrers de l'Ibi històric i profund, potser més desconegut. Tots plegats travessem el barranc dels Molins (paratge més apte per al senderisme), on les aigües brollen generoses de l'Alcavó Nou (alguns informes parlen de la connexió d'aquestes aigües amb aigües de la Mancha, en concret de Ruidera, per mitjà d'una complexa i llarguíssima xarxa de galeries i rierols subterranis). A l'eixida del barranc, després de superar una senda que serpenteja entre pins, bancals i alguns xalets, una pista en molt bon estat (fins i tot les corves estaven asfaltades per a tindre més tracció) puja per la serra, i dibuixa un regalim blanc de vora tres quilòmetres, el qual et desanima quan el veus des de baix. Cadascú al seu ritme (Josep i M_mori demostraren tenir "bones cames"), els intrèpids aventurers arribaven al que tots pensaven, era el destí final de l'etapa: el mas de Foiadoretes, antic casalot amb un sabor de casa important, malgrat l'estat actual ruïnós. Allí, en una cerimònia senzilla i emotiva, es fa entrega a Carles de la samarreta jacobina, pendent des de l'estiu passat. Durant el dinar, comença a fargar-se la idea d'apropar-nos a un mas situat en un indret estratègic, a poca distáncia i que domina els dos vessants (solana i umbria) de la serra: el mas del Canyo, envoltat pels bancals que durant un temps, no molt llunyà, l'havien fet autosuficient (vi, pa, oli, hortalisses i fruita eren de collita pròpia). Després de passar pel mas de Foiaderes, al peu de la Teixereta, l'arribada al mas del Canyo és sorprenement dura, especialment el tram de la casa al pou de neu (només Josep hi va aplegar pujat en la bici). Situat a més de mil dos-cents metres d'altitud, es tracta d'una coqueta nevera, construïda a mitjans del segle XVIII, la qual encara conserva la teulada original de teula àrab, i es manté com a testimoni mut (per cert una mica descurat) del quefer quotidià del passat recent de la nostra comarca. Després d'una breu passejada, caminant, arribem al pou del Simarro (també conegut com a la Cava Roja per estar en terreny argilenc), imponent construcció que malauradament no conserva la teulada de volta. Impressiona pensar el descomunal esforç que hagueren de fer els iberuts d'aleshores per a emmagatzemar, primer, i repartir, després, l'apreciat gel (or blanc) per tota la província (ports d'Alacant, Dénia, Santa Pola ...) i que era utilitzat en la conservació d'aliments, així com en medicina (cura i desinfecció de ferides). Deixaré per a un altre escrit com va aparéixer la indústria del gelat (avance que fou una casualitat).
La tornada la vam fer pel mateix itinerari, lògicament en sentit invers. A la fi de l'etapa, només havíem recorregut vints quilómetres, raó per la qual decidírem afegir una "pròrroga" per la carretera i el camí Vell de Castalla. M_mori i Nyofles (feliç aniversari Carles jr.!) es retiraren abans.
En total trenta quilómetres variats i durs. Potser els més durs que hem fet en dimecres (almenys durant el present curs). Precisament aquesta duresa, unida a la transgressió d'una norma destrellatada (pedalejàvem durant una bona estona per un parc natural, prohibit per als vehicles "no autoritzats"), ens deixà en el cos una agradable sensació de conquesta.

lunes, 19 de mayo de 2008

Allò que no paga lloguer......, al carrer!

Diferents circumstàncies estan minvant els efectius de les excursions mercurianes: assumptes familiars greus, problemes musculars i ossis seriosos, bola/gola malalta, enigmàtiques absències.... Estic convençut que tot açò és passatger i més prompte que tard tornarem a "cavalcar" tota la "penya", tot i que es comença a parlar en alguns casos de por escènica, mancança de motivació, crisi ciclista existencial i fins i tot d'abandon de funcions al ccestupendo.
Amb aquest panorama, els mateixos brokebackmounters de la passada setmana (Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi), enfrontàrem aquesta vegada un itinerari diametralment oposat a l'anterior, és a dir, les pujades hi abundaven més que no pas les baixades: costera dels llavadors, port de les Revoltes, portet de Banyeres i tot seguit pujada del Canalís per la variant de Penyes Roges. Certament les baixades eren d'allò més pronunciades: la de la Venteta i, especialment, el descens de Penyes Roges (desconegut per a Marmitaco) van fer d'aquest recorregut una autèntica "muntanya russa".
Però siguem fidels a la cronologia de l'aventura. Va costar encetar la vesprada: Nyofles no trobava les claus del cotxe i per tant no podia traure'n la bici. Ja solucionat el contratemps emprenguérem la marxa enfilant els llavadors i les Revoltes. Amb ritme constant i tranquil "coronàrem" la Venteta i vam baixar decidits (premia la fam) cap l'ermita de Polop. En aquesta ocasió el lloc triat per dinar, va agradar a tots els sectors del grup (sibarita, conformat i irònic).
Amb la panxa plena (errada estratègica) es vam dirigir cap al Canalís. Pujàrem per la carretera de Penyes Roges. Abans de baixar, breu aturada a la làpida/molló (fotografiat per Marmitaco). El decens cap a Santa Ana (Onil) és trepidant i amb un pessic de risc que li fa encara més atractiu.
El final fou, com tota l'etapa, tranquil i a bon ritme. El camí vell d'Onil contemplava les últimes pedalejades del dia. També, com ve sent habitual en les últimes eixides, Takesi (o siga jo) prolongà una mica més l'excursió (he d'aprofitar el viatge en cotxe des d'Alcoi). Passejada fins arribar a l'Altet d'Ibi amb lleuger berenar al pont que creua l'autovia (magnífica sensació).

Per cert! Algú s'estarà preguntant el per què del títol d'aquesta post. Sincerament, he cregut que un inquilí que està tota una pujada "fabricant-se" per a després eixir de manera violenta poc abans de dinar, mereixia un lloc de privilegi en aquest escrit. Espere que el "casero" no s'enfade.

jueves, 8 de mayo de 2008

Marmitaco i l'art de transformar una pujada en una baixada.

Compten les cròniques esportives de l'època que el gran Fignon (ciclista francés guanyador de dos "tours") decidí no participar més en el "Giro d'Itàlia" quan va comprovar que els organitzadors li "estafaven". L'engany consistia en fer aparéixer al llibre de ruta de l'etapa ports de muntanya que després resultaven ser suaus canvis de rasant, els quals els professionals superaven sense adonar-se'n. És clar que l'objectiu era "regalar-li" la cursa a l'ídol local, i gran "rodador", Francesco Moser. El que ningú no sabia és que un dels dissenyadors d'aquestes etapes era l'amic Marmitaco.

Aquest dimecres es produí un fenomen molt curiós: Marmitaco va preparar un recorregut tan còmode i entretingut, que quan l'acabàrem, teníem la sensació d'haver recuperat les forces. Va ser fantàstic. Per fer una comparació, és com si te n'anares una nit de festa i tornares a casa amb més diners que amb els que havies sortit.

Es passàrem una bona estona baixant: primer la via (per a quan la via verda?!); després el camí vell de Castalla i un camí cap a "Castalla Internacional"; a continuació cap al riu i per últim l'arribada a Ibi per la carretera de Tibi. Tot açò, "saltejat" amb lleugeres pujades, les quals combinades amb un vent de cara molt molest, ens féiem recordar que la bici també es mou com a consequència del nostre esforç.

El paisatge demanava a crits una bona rentada de cara: el terreny sec i quartejat alçava una breu cortina de pols al nostre pas, la qual et traslladava, amb una mica d'imaginació, al teu particular Dakar. Sortosament, vam dinar en un lloc vora riu amb una naturalesa generosa i desbordant: praderies envellutades, aigües cristal·lines i arbres frondosos ens envoltaven. Certament no tots estàvem d'acord amb aquesta descripció. El sector més sibarita del grup (Nyofles) remugava i reclamava un entorn més humanitzat (amb cadires i taula), mentre que la resta (Marmitaco i Takesi), més conformada, gaudia de les viandes amb delectació. I Oposició? En la seua línia, clavant zitzània amb els seus comentaris carregats d'ironia sobre la duresa del terra on estàvem asseguts, la brutícia de les aigües procedents de la depuradora o si els arbres assecats eren oms o xops.

Després de recuperar les forces (¿!) continuàrem per un camí que ens portà a la carretera de Tibi on el vent ens castigà, dificultant-nos l'avanç. Ràpidament i en formació de "locomotora humana", el petit pilot va fer front a la situació, desafiant l'agossarat Eolos i tallant com una fletxa el mur invisible, fins que els quatre intrèpids brokebackmounters arribaren a Ibi. Allí es van dividir en dos: Marmitaco i Oposició enfilaren cap a casa; Takesi acompanyà Nyofles a Castalla. Després de separar-se, Takesi (o siga jo) tornà (vaig tornar) pel camí vell de Castalla on el déu del vent es va prendre complida venjança, i va escórrer les escasses forces que li (em) quedaven. Es trobava a faltar la mà de Marmitaco. Segurament haguera transformat el dur final d'etapa en una plàcida passejada cap a l'institut.


viernes, 18 de abril de 2008

Amb vuit, n'hi ha prou (o no?)

Temps era temps ..... quan no més hi havia una cadena i mitja de televisió a Espanya, passaven per pantalla una sèrie nordamericana (d'Estats Units) en la que un pacient i comprensiu pare, la dona del qual havia faltat, havia de fer front a la difícil tasca de traure endavant a vuit fills de totes les edats possibles. A pesar de la situació, es tractava d'una comèdia amable, el títol de la qual era "Con ocho basta", en anglés "Eight is enough" (M_mori em corregirà). Encara que aquella trama televisiva no guarda cap relació amb el nostre ccestupendo, he considerat que, al ser vuit els intrèpids brokebackmounters d'aquesta eixida, el títol encaixava perfectament en esta post. A més, al faltar Ginesito (molts ànims, company!), afegisc el dubte.



La primavera ha fet esclatar les ganes de gaudir de la bici. Tot un pilot de vuit persones es disposem en afrontar un itinerari que barrejarà asfalt i terra. El primer obstacle apareix de seguida. Sens calfar les cames, negociem les primeres rampes dels llavadors (curiós el llavador dels malalts, situat "aigües avall" de l'altre llavador). Les Revoltes ens ofereixen un panorama espectacular de la Foia (en primer terme Ibi), el qual quasi no podem gaudir ja que Pau-dixit trenca l'armonia del grup amb un demarratge sec (tipus "Sierra Nevada") i embogeix la marxa.



Per fi, una treva per a recuperar forces. L'ambient és viu i les converses animades. Reprenem la ruta. Durant el descens del "Biscoi" el grup continua dividit i amb un ordre caòtic. Aquesta circumstància no afecta al bon ambient del grup (això demostra que també en aquest aspecte som un grup ciclista atípic). Varios quilòmetres de constant pujada (no molt dura) i després d'observar un grup de tranquils daines (gamos en castellà), deixem l'asfalt i s'endinsem en el Barranc de Favanella, entorn familiar que sempre celebrem amb entusiasme (meravellosa i trepidant la baixada). Aturada i reagrupament en la font de l'Arcaeta (generós el xorro d'aigua). Poc abans d'aplegar a Ibi, una part del grup (Josep, Lance, Pau-dixit i Takesi) decideix allargar una mica més l'excursió, mentre que la resta del pilot (Marmitaco, M_mori, Nyofles i Oposició)es dirigeix directament cap a Ibi. (obligacions quotidianes els criden)

La prolongació de l'etapa discorre d'una forma apaivagable i serena per carreteres tranquil·les de la Foia fins arribar a la via (via verda ja!). Sempre tinc la sensació d'haver fet més distància que la que assenyala el comptaquilòmetres (vora trenta-set). Sortosament, les endorfines s'encarreguen d'equilibrar aquesta percepció.

domingo, 6 de abril de 2008

esto si que es brokebackMOUNTAINS byke

Esta es la senda trialera llena de alliagues, ramas, pinos, cartuchos de escopeta, etc. Se puede apreciar la dificultad que tiene lance para surcar esta senda. Si llega a haber algún cazador,...

Tengo otro vídeo mu chulo en la masía bajando por la senda y atravesando la encina con un paisaje de fondo espectacular. Ya os pasaré el material.

Ginesico bien conjuntado de una vez ¡¡VIA VERDE YA!! Subiendo la segunda cuestecita Subiendo la tercera cuestecita

lance saludando
Un buen brokeBACKmount de oposisió
Imagen de grupo en la senda trialera


viernes, 4 de abril de 2008

Per a tots els gustos

Quin goig, quin plaer! Com una "minietapa" en el nostre periple "asturgallec", set entusiastes brokebackmounters (Ginesito, Lance-una gran alegria, per fi renaix com l'au Fènix i torna a comandar el "paquet"-, Marmitaco, M_mori, Nyofles, Oposició i Takesi.... quasi res) enceten un itinerari més, que resultarà d'allò més interessant.
Amb un ambient il·lusionant, quasi eufòric, enfilem la via -via verda ja!- per a continuar després pel mateix itinerari que es descriu en la post "De la companyia de la soledat.....". Breu aturada en Santa Ana per a omplir els bidons d'aigua, i continuem direcció Barranc de Favanella (Tahuenca). Ginesito, que actua com a guia-explorador, ens condueix per un traçat nou: una senda que discorre paral·lela a la pista principal del barranc, un punt incòmoda per la gran quantitat de branquetes trencades que dificultaven l'avanç i que provocà algun que altre ensurt. Una curta pujada dóna pas al desitjat dinar en l'era d'un mas abandonat (segurament es tracta del mas de Tahuenca).
A partir d'aquest moment comença la "festa": una infernal i intransitable "trialera" precedia, després d'una suau baixada, una mena de "cosa", tota plena d'argelagues, pins i carrasques, on el conjunt bici-ciclista feia el paper d'una màquina esbrossadora de camins. Amb les cames totes arrapades apleguem a una pista "decent" que desemboca en un paratge esplèndid: praderies (amb el verd abril inimitable), carrasques i mas formen una estampa preciosa. A més, la barreja de serra i bancals conreuats (sementeres de cereals recent crescudes) aporta un caire entre inhòspit i conegut que ens manté a tots expectants.
En un obrir i tancar d'ulls (tal i com estava el terreny millor no tancar-los) ens trobem en la carretera que puja a la Venteta (Biscoi) i amb l'excusa d'acompanyar Nyofles baixem a Onil. Petita parada tècnica (altra vegada el selló de Marmitaco es rebel·la) en una fàbrica propietat de la família de la dona de Nyofles. Arribem a un simpàtic carril-bici que serpenteja pel polígon situat entre Onil i Castalla.
L'ultima part de l'etapa ens situa en el Camí Vell de Castalla, tram tan conegut que les nostres máquines pedalegen amb el "pilot automàtic". Ha estat un itinerari molt variat: asfalt, pista, senda, senda-trialera, senda-selva, etc. Ha pagat la pena! De nou les endorfines han fet la seua tasca. Bé, potser no han actuat en tots els membres del grup per igual. Aquesta, però, és un altra història que no desvetllarem.

miércoles, 26 de marzo de 2008

breu recordatori fotogràfic

No hi ha paraules. La resta de membres del ccestupendo (Nyofles, Ginesito) també són protagonistes d'aquest moment inoblidable. Si acostes la cara a la foto, sentiràs l'olor a tabac ranci que omplia tota la sala.

jueves, 20 de marzo de 2008

La font de la carrasca i el carrascaret: de la pagesia a la tecnologia.

El dimecres, dia dotze, vam fer un recorregut, què no per conegut, resultà menys interessant. Hi contribuïen dues circumstàncies: última eixida del trimestre i les presències del sempre esquiu Oposició, i de l'enigmàtic Nyofles. Corrien molts remors sobre el parador de Nyofles: alguns el situaven dirigint una experiéncia bilingüe a L'Alguer a l'illa de Sardenya; altres deien que, ofés per no aparéixer en la breu història del ccestupendo que Oposició havia publicat en aquest blog (per cert l'autor ja ha fet una nova edició del post en la qual ja figura Nyofles), s'havia fet el ferm propòsit de no "cavalcar" més amb aquesta panda d'impresentables. Cap d'aquestes conjectures eren certes. A la fi es descobrí l'autèntica raó: el dur i llarg hivern manté al nostre amic en un estat de letargia esportiva de la mateixa manera que un ós hiverna al seu cau. Afortunadament hem dit adéu a la dura estació i la crida de la primavera anima al personal.
El punt d'encontre l'havíem fixat a Castalla. Allí ens esperava Nyofles. Després de les salutacions (sempre dóna alegria retrobar-se amb els amics), enfilem la carretera que ens durà al peu del camí de la Font de la Carrasca. El majestuós i més "guapo" que mai Castell guaita des del seu turó el nostre marxar tranquil. La pujada a la font s'agafa de tal manera que tens la sensació d'estar pujant una costera amb molt més pendent. Breu aturada a la font on increïblement, i malgrat la sequera, un filet d'aigua fresca brolla incessant. Continuem la pujada cap a la finca del Carrascaret, meravellós paratge en el qual la mà humana ha respectat bona cosa l'entorn, fins i tot el mur que delimita la finca es mimetitza i forma un conjunt harmònic amb la natura. Dinem en una talaia que domina la serra de Biar i el terme de Sax. La tornada es fa breu. Al passar al costat de l'impressionant parc tecnològic Actiu, observem la diferència de l'ahir (representat pels masos i finques de la serra) a l'avui (representat per aquest innovador parc industrial). Potser la clau del nostre futur estiga en potenciar el present, respectant el passat.
Ens acomiadem de Nyofles. Oposició i Takesi continuen, amb un petit rodeig, la tornada cap a Ibi. La vesprada ja allarga el suficient com per a pensar en itineraris més intensos des del punt de vista físic. Això serà, però, el trimestre vinent....

lunes, 10 de marzo de 2008

PER LA SERRA DE MARIOLA















El passat dissabte 8 de març, una vegada ajornat el viatge a "Torrepayeco" per falta de personal (ja pareguem els equips de futbol) vam fer una fantàstica ruta per la Serra de Mariola. L'eixida oficial va ser en Batoi (no confundir amb Alcoi), ja que Ginesito ens esperava en el Camping. Després d'una exigent pujada inicial i passant per les casetes del salt arribarem a la carretera que ens duria a l'encontre del nostre guia (això és per anomenarlo d'una altra manera). Allí ens va rebre amb la seua indumentària habitual: una combinació espectacular de colors, més pareguda a la de la família Aragón que a la d'un ciclista.













Des d'allí vam seguir Ginesito, que d'una manera magistral ens va conduir per camins i sendes de la serra: "¡Cuidado!, bajada técnica", que traduït vol dir: "Peu a terra". "¡Plato pequeño! viene una subida", que vol dir: "Si tens ... puja sense baixar de la bici". En fi, coses dels profesionals. Tot això per no comentar les senyals que feia per indicar canvi de direcció. Si heu vist la pel·lícula ET, doncs el mateix, però amb el dit avall assenyalant a terra.


Impresionant és el coneixement que té de la toponímia de la serra, ¡Felicitats! La pròxima volta, durem traductor, perquè fa servir un llenguatge un poc tècnic.





Ja a punt d'acabar (això és el que jo pensava), ens vam despedir de Ginesito i vam anar per un lloc que es diu Santa Bàrbara (por ser?) en direcció al Camping. I dic molt bé, a punt d'acabar, perquè Takesi tenia preparada una sorpresa: un trenca-cames que no s'acabava mai, però amb un paisatge meravellòs. Finalment arribem al Camping, que després d' un descens prolongat ens du al nostre punt d'eixida. Un matí molt ben aprofitat i un passeig deliciòs.




















De la companyia de la soledat, a l'agraïment a m_mori.

Els passats dilluns, dia 3, i dimecres, dia 5, vaig realitzar el mateix recorregut encara que amb una diferència substancial: el dilluns anava sol i amb Sol , el dimecres nuvolat acompanyat per m_mori. La percepció dels fets canvia molt d'una circumstància a una altra. Per tal de no ser pesat escriuré només l'eixida del dimecres.

Precisament el títol del post es deu a la presència de m_mori en l'últim instant, quan jo ja havia desesperat i em dirigia cap al cotxe per a tornar a casa.

La vesprada era ventosa amb una tramuntana molesta. El cel cobert per núvols inestables que es movien amenaçadors, ansiosos per descarregar el seu mar de gotes. Vam encarar la via d'Ibi-Castalla (via verda ja!), i per una carretera poc transitada vam arribar a Santa Ana. Sens aturar-nos, continuàrem cap a l'esplèndid Barranc de Favanella. Breu descans per a dinar (ja desconfiàvem del Madrid); entre carrasques i pins apleguem a la carretera del Canalís. Un camí que en el seu moment ens descobrí Ginesito, ens deixa al començament de la baixada de Penyes Roges (es confirma que el molló és una làpida de l'any 1897 i amb el nom Antonio). Descens ràpid i un punt perillós. En un obrir i tancar d'ulls, ens trobem enfilant el camí vell d'Onil i entrant en Ibi per polígon. Han estat trenta-cinc quilòmetres molt entretinguts. Per això, estic molt agraït a m_mori. Gràcies a la seua inconsciència (l'oratge no animava a eixir en bici) una vesprada ordinària es tranformà en una estona extraordinària.

sábado, 1 de marzo de 2008

Un Everest llamado Maigmó (43 kms.)


Imaginen a Sir Edmund Percival Hillary en plena juventud, por ejemplo el 29 de mayo de 1953. Se encuentra ya junto a la cima del Everest, quizá sea cuestión de dos horas llegar, disfrutar del logro e iniciar el descenso triunfal. Imaginen que no le acompaña únicamente el sherpa Tenzing Norgay, sino que son cinco los sherpas que le acompañan, se trata de toda una expedición de gente preparada y realmente capaz.

Imaginen ahora que Edmund Hillary, que todavía en aquel entonces no era Sir, decide que hay que ponerse en marcha y reiniciar la subida. La cima está ahí, a la vista, y un último esfuerzo traerá recompensas inmensas. Sin embargo, en ese momento uno de los sherpas dice que se ha levantado un vientecillo molesto y frío, que en la cima se debe de estar algo incómodo y que, en cualquier caso, él no sube a la cima sin antes comerse un buen bocata. Comiezan a comer, y un segundo sherpa dice que no ve muy claro eso de coronar el Everest, que él tiene que recoger a su hija del cole tres cuartos de hora más tarde y que el tiempo apremia. "Igual casi si eso subimos otro día, ¿no?" -dice. Un tercer sherpa afirma que él, en cualquier caso, iba a subir al tran-tran, que no se ve en plena forma. A todo esto, se han comido los bocatas, y el cuarto sherpa dice, contradiciendo al primero, que él ya con el estómago lleno no asciende. Le apoya el quinto sherpa, que dice que mejor que ascender el Everest se toman un café bombón. Que él se muere por degustar un café bombón.

Deciden volver, pues. Tanto nadar para ahogarse en la orilla. O mejor, tanto nadar para cuando uno ya está en la orilla decidir que mejor volverse a introducir en altamar.

Imaginen a Hillary lamentando la oportunidad perdida. Ya posiblemente nunca será Sir. Imaginen ahora su cara cuando el sherpa que tenía que recoger a su hija, en realidad, no tenía que recogerla; cuando los sherpas en baja forma y con el estómago lleno vuelven a casa a una velocidad de vértigo, y cuando el sherpa adorador de los cafés bombón llega al bareto más cercano, se apoya en la barra y, por fin, le pide a la camarera: "Una tónica, por favor, que el café me desvela. Si puede ser, que sea Schweppessssssssss..."

miércoles, 20 de febrero de 2008

Dues "horetes" reparadores

Feia quinze dies que no pujava a la bici. Un inoportú (tots ho són) constipat i un oratge inestable, m'havien privat de practicar el meu esport favorit. Fins i tot hui no pintava un dia per a eixir.
Per fi la vesprada es mostra amable, i decidisc aprofitar l'avinentesa. agafe la "burra" i comence el recorregut que quasi sempre faig quan isc una estona en solitari: via verda fins el poliesportiu; carretera de la Font Roja fins la carrasca del quilòmetre 5; carretera de les Llacunes (on es troba La Safranera); carretera de Banyeres fins el Molí Paià; carretera de Preventori fins el col·legi de la Salle i tornada per la via urbana fins arribar a Batoi (gran barri!). Vaig estar a punt de muntar a "Ca Suni" però em trobava massa cansat (es nota la falta de forma). El més extraordinari de tot va ser la claredat del paisatge: la pluja d'aquestos dies ha netejat l'aire, el cel "entreverat" on el Sol li guanya la partida als núvols i les serres, guapíssimes, "embufandant-se" de boira/blanura el cim.
L'esforç ha pagat la pena. Són meravelloses les endorfines.

P.P. (post-post) Endorfina: també coneguda com a "hormona de la felicitat",és una substància bioquímica analgèsica segregada pel cervell que té la funció essencial d'equilibrar el to vital. El somriure i l'activitat física són els majors generadors naturals d'endorfines.

miércoles, 13 de febrero de 2008

PLANTÓ, GOSSA PERILLOSA I CAIGUDA LLIURE


Arribada al lloc de concentració habitual: l'IES Derramador. M_mori i Pau dixit se saluden i decidixen entrar en el recinte, després d'una primera inspecció rutinària de M_mori en la que no observa moviments humans, ni carros amb bicis adossades. SORPRESA, SORPRESETA!!!! La primera inspecció ocular ens porta a fer una inspecció més profunda, perquè no podíem creure que fóra veritat un plantó de tanta envergadura. Entrem en l'edifici i es van confirmant les nostres sospites: només queda el conserge tancant, l'administratiu i el cap d'estudis que ens informa que hui no hi havia reunions i que no hi ha ningú a excepció d'ell i que també abandona el vaixell. Decidim iniciar la marxa i rescatem a Marmitaco d'una depressió segura. La cosa no acaba ací. Qüasi al final d'una dura pujada ens envien una gosseta de caràcter perillós que intenta dinar-se no a un sinó als tres ciclistes. Com podem ens desfem de l'animalet en dura lluita per seguir avant; reposem forces i continuem pedalejant per sendes vertiginoses i vistes impecables que ens oferixen una caiguda per "curiós" de Marmitaco. Després del nou esglai reprenem la marxa i de tornada a Ibi ens reposem amb deliciós bombó, previ intent de M_mori de donar-li un bes a l'asfalt... Confiem que el pròxim dia puguem reprendre amb força noves etapes i que el mal d'ull d'un dimecres 13, a manera de virus, haja sigut totalment neutralitzat. Una salutació.

sábado, 9 de febrero de 2008

Hagamos un poco de historia

Queridos brokebackmountainers bike:
Allá por el curso 2003-2004, unos intrépido aventureros salían esporádicamente con sus bicis (en algunos casos trozos de hierro con ruedas) a dar unos paseos y a disfrutar de la naturaleza. En esos inicios (recuerdo a Agost, por la vía), con nuestro dire y su Chámbit, una parte femenina siempre dispuesta, el nebot de Lola y los profesionales con todo el instrumental necesario para ser unos verdaderos ciclistas (Rafa y nuestro actual Takesi), hacíamos salidas tan dispares como una vueltecita por la vía (máximo 2% de desnivel) o el pantano de Tibi (mínimo un 89%), al menos eso recuerdo yo, porque mi pájara no tiene parangón con la de Indurain, Landys o Ullrich en el Tour o Vuelta.
Poco a poco se fueron haciendo más habituales las salidas y el grupo (o banda, como queráis) empezó a adquirir material mejor. ¡Claro!, que la adquisición de material era la excusa perfecta para quedar a comer y bajarnos a Alicante a ver bicis. La primera foto que tengo de nuestras salidas data del 22 de febrero de 2006, hace casi ya dos años. En ella posan, posamos orgullosos, Marmitako, Pau dixit y un servidor, con nuestras burras nuevas, y nos flanquean a ambos lados Lance (sí, sí, el de los seis Tours) y Takesi. Mirad:


Más tarde vinieron Agres, mucha vía al principio pero luego las pagamos todas juntas subiendo al santuario, que estaba casi en el cielo, las marchas a la Martina, a Xixona cresteando todas las cimas de la Comunidad Valencia, al Refugio de Ibi, a la Font de Vivens, a Sant Antoni, a la Font Roja, a la ruta del Quijote, bien preparada y amenizada por Marmitako (ya sabéis, sólo nos faltó parar a...), las comidas en la caseta del susodicho individuo anteriormente conocido como La Boheme, puerto de Biar con pinchazo incluído y un calor que derretía las piedras, la Torre de les Maçanes, Polop, els voltors, Biar-Villena por la vía, el pi gegant, Reconco, Canalís, etc. Todo ello coronado con el broche de oro: el Camino de Santiago. Al menos eso parece:



Durante ellas se fueron uniendo al grupo nuevos miembros esporádicos como Enric, Jorge y miembros permanentes como el conciertista Josep, los grandes literatos m_mori y nyofles o una criatura de "Torrepayeco", se dice así, no? En fin, sin olvidar a Miryam y a Blanca que también nos acompañaron y han dado el toque femenino al grupo.

Por último, y antes de que os durmais del rollo, sólo me queda recordar a nuestro fieles seguidores del grupo: Pedro y Suni, que siempre han estado para saludarnos a nuestra salida y a nuestra llegada. Un saludo para ambos.

No quiero acabar sin recordar que el CCEstupendo ha llegado a ser tan famiso y mundialmente conocido que ¡hasta los medios de comunicación se pelean por entrevistarlos!


"Good mourning and good luck"