
domingo, 28 de diciembre de 2008
viernes, 26 de diciembre de 2008
Els "oldbrokebackmounters" "cavalquen" junts.
Com que la fam prem, s'aturem a la font de Fontanelles, paratge on uns xops espectaculars i un brollador generós inviten i inciten a l'excursionista a fer-hi escala. Continuem cap a Banyeres sense més novetat que l'escàs trànsit i converses sobre els nostres fills. Un oratge agradable s'alia amb nosaltres per a gaudir, encara més, de la ruta. Només arribar a Banyeres busquem la desviació què ens porta directament a la via verda Alcoi-Yecla. Aquesta via fa més de vuitanta quilòmetres, la major part ciclables, "explorats" pel ccestupendo gairebé en la seua totalidad (només queda el tram entre Bocairent i Banyeres per recórrer). Una immensa planura s'estén al davant (impressionant el pont nou què salva el riu Marjal). Encara que la gelor augmenta a poc a poc, una sensació cada cop més agradable ens envaeix a mesura que avancem per aquesta pista inacabable. El meravellós conjunt arquitectònic de l'antiga estació de Beneixama és, a banda de les incomptables casetes de camp disseminades pels bancals, l'unica petjada de "civilització" trobada al nostre pas. Aquesta horitzontalitat del terreny es trenca a l'entrada de Biar, on l'asfalt s'inclina amb gradual duresa, fins "regalar-nos" una darrera rampa de tre-cents metres què es supera amb moltes dificutats, tot just quan s'arriba a la porta de l'institut. Cansats i satisfets, els dos membres de l'Oldbrokebackmountain bike es separen: Pau dixit en la "frago" cap a la molt noble vila de Xixona; Takesi en bici (vaig descartar l'amable oferiment de tornar en la "frago") cap a la molt estimada vila d'Ibi. A la fi, més de seixanta quilòmetres. Els últims quatre amb problemes musculars en les cames. La distància era clarament excessiva. Les meues forces s'esgotaren. I el que és pitjor, també les endorfines.
lunes, 22 de diciembre de 2008
La cava "iniciàtica" del Carrascal.
Després d'arreplegar Lance a Castalla, ens dirigim, vorejant el castell, cap a la pista què condueix a la font del Carrascalet. El fred és intens i el cos no acaba d'acostumar-se a aquesta sensació agreujada pel vent incessant. A la fi, després de patir en l'ascensió, arribem a la finca del Carrascal, lloc amable on Nyofles es mou amb desimboltura. Vam dinar en la barbacoa, una petita estància oberta on l'aire corria amb total llibertat, probablement el punt més fred de tota la finca (potser de tota la serra). Ens apressem per acabar les vitualles (llàstima d'un café calentet), i amb molta expectació abordem una empinada costera entre carrasques i pins, la qual queda sobtosament tallada per un pal a manera de balisa. "Descavalquem", i a escassos quatre-cents metres se'ns descobreix al davant una vella i bella construcció de pedra, perfectament harmonitzada amb l'entorn: la cava del Carrascal. De dimensions mitjanes, el primer que crida l'atenció és la seua estructura original, ja que, a diferència de les altres neveres de la nostra comarca, és de planta hexagonal. Les peces de pedra treballada què conformen les parets, aguanten una teulada feta també de pedra, amb peces més fines esglaonades, les quals donen elegància alhora que solidesa al pou de neu. No obstant això, uns puntals en les portes, ens adverteixen de la necessitat de cura i restauració d'aquesta magnífica obra. Un enclau discret i amagat, privilegiat per a observar i difícil per a ser observat, li confereix a tot el conjunt un caire cerimoniós, com "iniciàtic", enigmàtic (Lance establí un paralel·lisme amb els "cubillos" de Minaya).
Després de visitar un encisador racó de la serra on Nyofles es relaxa practicant Taitxí, ens abriguem per a combatre la gelor què ens aguarda en el descens (el termòmetre de Marmitaco marca tres graus). S'acomiadem de Lance (es queda a Castalla)i proseguim pel Camí Vell fins arribar al nostre destí. Més de trenta quilòmetres d'una ruta marcada pel fred i la cava més bella i inquietant que conec.
martes, 9 de diciembre de 2008
El nostre company, el fred.
Per fi abordem el misteriós camí i, sorpresos, comprovem com una amable pista es transforma en un fangar què dificulta la marxa. Les rodes augmenten espectacularment el seu volum, i com si d'un bany de xocolate es tractara, l'argila humida recobreix tota la goma i embruta frens, forquilla, quadre i ciclista. Sortosament, el camí no s'estén més de dos quilòmetres. Les nostres sospites es confirmen: el camí acaba en la carretera de La Carrasqueta, una mica més avall de la finca Elcano (ben coneguda per Oposició). A pesar del fang, decidim pujar fins la fi del port. Quan arribem al cim, un vent gelat amb ràfegues molt intenses ens fa desistir de la contemplació del meravellós panorama (des d'ací domines tota L'Alacantí). Ben equipats i tapats fins els ulls, descendim fins arribar a la rotonda de l'autovia. El carril de servei ens condueix a la desviació de San Pasqual on agafem el camí tardorenc de l'anterior excursió mercuriana. Arribem a casa de Marmitaco. Lance i Takesi decideixen prolongar la ruta i acabar la vesprada amb un tomb crepuscular per paratges de les rodalies iberudes: estadi Climent, mas del Regalo, El Gran Chaparral i la Devesa són els darrers testimonis del nostre rodar ("redondo", com diria Lance). Han estat vora quaranta quilòmetres on les endorfines han treballat bona cosa per a fer front al nostre company, el fred. I ho han aconseguit.
miércoles, 19 de noviembre de 2008
Un tomb per Sant Antoni i La Sarga.
El primer objectiu era arribar a SantAntoni. Una tardor esplèndida, ens regalava unes condicions òptimes per a l'exercici físic. L'únic inconvenient era la roba: apropiada per a les baixades i els plans, massa abrigada per a les pujades ( deixarem per a una altre moment l'etern dubte: què prefereixes pujar una ......?). Amb bon ambient i després de superar el mur què s'amaga com una trampa furtiva en la poc transitada carretera de Sant Antoni (les obres d'acondicionament obligaven a anar amb molta cura per tal de no caure en el ciment encara fresc que tapava els clots del camí), apleguem a l'ermita i dinem en la terrassa natural dominadora d'un panorama sensacional: la Foia d'Alcoi i la vall del Serpis es mostren submises als nostres peus. El vent incòmode ens obliga a buscar recer en la serra. Assaborides les vitualles, decidim dirigir-nos cap a La Sarga (pedania de Xixona, el nom de la qual és un tipus de salze característic d'algunes de les nostres riberes) per la mateixa carretera per la qual havíem pujat. La inèrcia fa que el grup avance fracturat: per davant Lance (com sempre!) i Marmitaco; Oposició i Takesi enmig; una mica enrerre Josep fent d'enllaç amb un endarrerit Nyofles què tenia constants problemes amb el seu protector craneal (com diria Josep: ja sabeu el refrany què diu "ets més queferós que el casc del Nyofles"). A més la casualitat va fer que Nyofles es trobara amb Pau dixit què viatjava còmodament assegut al seient del copilot de la "frago" conduïda amb destresa per Pau jr (com passa el temps!). Amb l'alegria del trobament amb Pau dixit en l'ànim, enfilem el camí de La Sarga fins pujar a un mas situat front els "abrics" de les pintures ruprestes. Al tornar, Marmitaco insisteix en passar per l'únic carrer de la pedania i investigar un camí què Oposició creu que mor en la carretera del port de la Carrasqueta. Com que no tenim la seguretat del destí, capgirem i refem el camí. El capvespre arriba lentament. Un crepuscle espectacular ens serveix de far en la llunyania. Quan apleguem a la desviació del paratge de Sant Pasqual, Oposició suggereix entrar a Ibi per un desconegut camí tardorenc, escortat per arbres vestits amb ocres i grocs sumptuosos. Quan entrem a Ibi, la nit s'ha senyorejat dels carrers. Hem apurat al màxim el temps. Tot ha pagat la pena. Fins i tot la gelor patida en la part final de l'etapa. Les endorfines han tornat a triomfar.
martes, 11 de noviembre de 2008
Se hace saber...
sábado, 8 de noviembre de 2008
Anous i codonyat.
Després d'assaborir les vitualles, posem rumb al Salt d'Alcoi, imponent paratge on el riu Barxell s'encaixona primer, i s'enlaira després en una cua d'aigua què salva una paret vertical d'uns cinquanta metres d'alçària. Només quan la intensitat i la insistència de la pluja fa córrer l'aigua per la superfície del terreny, es pot gaudir de l'espectacle del sorollós colpiment del fil d'aigua contra la roca nua, per a serpentejar després entre baladres, vímets i esbarzers i agermanar-se, pendent avall, amb altres rierols (Riquer, Polop) i formar el riu D'Alcoi o Serpis. Una senda ens permet creuar el Riquer poc abans de caure a l'immens buit, i contemplar des d'una talaia situada en una lateral del Salt, el sobreprendedor panorama: l'aigua caent, la via verda amb els seus ponts com si d'una via de joguet es tractara, la vall del Polop i, enfront, el parc natural de la Font Roja amb les pinzellades ocres en la part alta de la serra, pròpies de la tardor.
Tornem per la mateixa carretera (Alcoi-Banyeres) què havíem arribat. El tram de Montesol fins l'encreuament d'Ibi es fa perillós per les obres d'enquitranat. La pujada de la Venteta sempre es fa entretinguda. Fins i tot hi ha temps de veure animals molt esquívols (Lance comenta que ha vist quatre porc-senglars, encara que no confirma si Asterix i Obelix anaven persenguint-los). Ens reagrupem en la cruïlla del Biscoi. Lance, Marmitaco i Oposició continuen ruta cap a Ibi. Takesi ha de refer camí cap a Alcoi. Una gelor prehivernal traspassa la roba i penetra fins els ossos. Sortosament, el perfil descendent i les endorfines abreugem l'última part de l'itinerari. Han sigut vora cinquanta quilòmetres de bones sensacions.
jueves, 30 de octubre de 2008
La pluja: aliada i enemiga.
P.P. (post-post). Per cert Nyofles, encara no sé quin collons de cabreta portava el cascavell o la campaneta del ramat de cabres què pasturava apaivagablement vora camí, sota el "diluvi universal".
miércoles, 22 de octubre de 2008
Un año más viejos...
Después de no pocas sugerencias se optó por un itinerario original a la vez que conocido. Nada más iniciar la marcha hubo las primeras dificultades (será la falta de práctica de Nyofles y Oposició) puesto que casi nos perdemos para coger el camino viejo de Castalla. Una vez salvado este gran escollo, llegamos a la "Tecnologia" (recordeu "de la pagesia a la tecnologia"), gran club al cual pertenencemos dos miembros y, por tanto, el paso era obligado. Llegamos cerca de Onil, Santa Ana, y nos dirigimos a la font de l'arcaeta para subir por el barranc de Favanella y finalmente bajar per les revoltes. El ascenso se hizo animado y conmás tráfico por esa pista del que jamás habíamos visto juntos. Paramos a recobrar fuerzas a mitad de subida comentando la nueva película de Fésser "Camino", que no es precisamente humorística, y seguimos la marcha sin más demora intentando no llegar muy tarde a nuestro destino final.
No sabemos si por la influencia de Marmitako y su lío entre el Biscoi y el Canalís, o de nuevo, por la falta de práctica, Oposició que iba al mando, acabó de morros contra el mas que hay a la subida del Canalís. Sin tiempo de reacción, vinieron las dificultades e indecisiones. Bajamos per les revoltes. No, por el Canalís. No, nos damos la vuelta... Finalmente, optamos por bajar por el Canalís, ¿o era el Biscoi? Era el Canalís porque vimos fugazmente la higuera que nos ha dejado alguna vez con ganas de algún buen bocado.
Tranquilamente llegamos a Ibi comprobando qué cuentakm fallaba (el mío, claro, cuenta 60 m de más por km) y sabiendo que al día siguiente Marmitako y Oposició seríamos un año más viejos, pero con las piernas todavía fuertes para hacer 40 km o 38 según qué dispositivo tenga cada uno en su bici.
Sólo me queda recordar a Marmitako, Lance y Takesi que, en el momento que escribo, estarán haciendo surfing-bike, pero esto lo dejamos que lo cuenten ellos en la próxima entrega.
miércoles, 8 de octubre de 2008
La veterania és un grau.
Una reunió ineludible de la COCOPE (està estudiant-se canviar aquesta denominació per una altra més adient -per exemple CO SER-) retardà l'hora d'eixida. Eren les quatre, quan els tres intrèpids aventurers enfilaven les suaus, alhora que exigents, rampes de les Revoltes. Feia temps que no rodàvem per la senda del Biscoi què condueix al barranc de Fav/banella. El retrobament fou molt divertit, i gaudírem de la baixada com si de la primera vegada es tractara. Abans, en la part alta del barranc, havíem devorat l'entrepà reparador, animats i entretinguts amb una enriquidora conversa festera. Una curta aturada en la font de l'Arcada, una fugaç passada per Santa Ana, una frustant visita a la figuera del Canalís (no en quedaven, de figues), una relaxant passejada per la Marjal colivenca i un desnordat tomb pels carrers de Castalla, completaren una vetllada ciclista estupenda. El camí vell de Castalla serví d'últim escenari de la vesprada, Les endorfines han "golejat" clarament el cansament. I la veterania té corda per a una llarga estona.
lunes, 6 de octubre de 2008
Miserere me
1.- Subir al Balcón de Alicante el sábado por la mañana, él solito y sin poner pie a tierra. Es testigo de semejante intención Marmitaco, que recibió una llamada en busca de compañía, y Lance, a quien Mmori encontró en Castalla preparándose para su próxima reaparición, dicen que en el Tour Down Under. De la gesta, la coronación, sólo son testigos, no obstante, los pajaritos y las cigarras ociosas que no aprovechan su tiempo recogiendo provisiones para el invierno.
2.- Subir el Canalís el lunes por la mañana, pues este día sale temprano del Insti, y volver desde la carretera de Banyeres subiendo por Cuatrovientos. De esto sólo son testigos las mismas cigarras y alguna que otra libélula.
Mmori espera que con esta ofrenda se aplaquen las iras, justificadas sin duda, que sus devaneos pudieran provocar en los miembros del grupo, aunque comprende que lo que nunca podrá aplacarse será el inmenso vacío que su ausencia en la salida de mañana dejará en los corazones de los CCEstupendos.
Por último, y para completar esta encrucijada de deslealtades y traiciones, una buena noticia. Mmori comienza a motivarse para la salida castellana del día 18, sábado. Igual hasta se apunta al final y todo...
lunes, 22 de septiembre de 2008
La ruta del safrà
La Ruta del Safrà és un itinerari complet i variat. No és la històrica Ruta de la Seda. Són, però, quaranta quilòmetres molt aptes per a generar endorfines.
viernes, 12 de septiembre de 2008
Inauguració 08-09: temporada nova, mateixos costums.
Anem, però, al que és més important, és a dir, l'itinerari. A les cinc (hora taurina), els tres "toreros" feien el "paseíllo" des del "Nou Derramador" per a "lidiar" una etapa de l'afamada "ganaderia" del ccestupendo (promet no tornar a utilitzar el símil taurí). La idea original era fer un recorregut suau, de benvinguda, peró la planificació canviá quan comprovàrem el nostre acceptable estat de forma. La via (aquest any sí: via verda ja!) va servir de marc de les nostres primeres pedalejades. Un marc sec i polsós, cada vegada més deteriorat, on el garbí bufava i juntament amb un cel extranyament encapotat augmentava la sensació de xafogor. Vam abandonar la via, i ens vam dirigir cap a Santa Ana. Una suggerència de Takesi per a "visitar" una figuera situada en les primeres rampes del Canalís, va provocar que Pau dixit s'animara i proposara fer la pujada completa del port. Josep no va posar cap objecció (ans al contrari, la proposta li atreia ja que mai l'havia pujat). Amb un ritme molt regular, vam coronar el cim i continuàrem ruta cap a la carretera de Banyeres-Alcoi. Unes daines tímides i desconfiades pasturaven vora carretera en una finca tancada al peu de la serra de Sotorroni. Immediatament després del descens vam pujar el port de la Venteta, últim obstacle que ens separa d'Ibi. Agrupats, vam arribar dalt del port. Les "Revoltes" ens vam conduir, amb una reconfortant baixada (el panorama de la Foia de Castalla des d'ací és espectacular), als barris de la part alta. Una visita de cortesia a Marmitaco (també havíem passat per casa d'Oposició, però no hi estava) i una breu passejada per l'Ibi antic (ara engalanat per a festes) feren d'epíleg d'aquest primer "capítol". La temporada brokebackmountera es presenta, més que mai, apassionant. (Us heu adonat que no he esmentat les endorfines?)
jueves, 28 de agosto de 2008
La carrasqueta per davant i per darrere
Tornem, però, al recorregut que ens ocupa. El punt de trobada l'havíem fixat a la sempre acollidora casa de Pau dixit, al camp de Xixona. Allí ens esperava l'amfitrió. El primer en arribar fou Marmitaco, qui, amb una demostració de voluntat i valentia, va acudir en bici des d'Ibi,via Tibi (el port de Tibi és curt però dur). Amb una mica de retard, aplegava Takesi (o siga jo) i un poc després els castelluts Lance i Nyofles. La idea original era fer la ruta Xixona-Carrasqueta-Ibi-Tibi-Xixona. Takesi suggereix un canvi en els plans (té pressa per un compromís familiar) i els companys accepten molt amablement (algú fins i tot molt agraït pel canvi). Per tant, l'eixida es redueix a la pujada i baixada de la Carrasqueta pel dos vessants. L'ascensió per la cara sud s'inicia amb un ritme tranquil. El primer objectiu és la "Venta Teresa", on cau el café de rigor ("gustosset" el granissat de timó). D'ací al cim del port, es converteix en el tram més "castigador" i perillós, per la quantitat de trànsit que encara utilitza aquesta carretera. Breu aturada per a beure i gaudir de l'espectacular vista, i iniciem el descens de la cara nord, fins la rotonda de la Sarga. Allí s'acomiadem de Marmitaco, el qual continua viatge cap a Ibi (a la fi serà l'únic que completarà la ruta què havíem programat). Immediatament, ascendim el vessant nord (molt més suau) i, amb precaució i molta cura, baixem cap el nostre destí. Només passar la benzinera, Pau dixit ens guia per un camí/senda molt entretingut, amb constants tobogans. Aquesta variant trenca amb el monòton asfalt què ens havia acompanyat tota la jornada. A més, la senda ens porta a un sorprenent paratge: la font de Nutxes, generosa màniga d'aigua fresca, amb una bassa de reg què ens deixa bocabadats. Últim esforç cap a ca Pau. Amb moltes presses, Takesi s'acomiada fins després de l'estiu. Han estat quaranta quilòmetres reconfortants. El curs ciclista vinent es presenta ple d'il·lusions...., i d'endorfines.
martes, 26 de agosto de 2008
L'autèntic infern és Planisses
El dimecres vin-i-tres de juliol, tres oldbrokebackmounters (Lance ha entrat de forma honorífica en aquesta selecta secció del ccestupendo encara que no té l'edat reglamentària) es disposaven a fer un itinerari sols apte per a intrèpids aventurers: Planisses. Una averia en els frens de Lance retarda una mica l'eixida. Les destres mans de Pau dixit solucionen el problema amb rapidesa i ens posem en marxa. Tot transcorre amb molta tranquil·litat: la plàcida via Ibi-Castalla (via verda ja!), la carretera de servei de l'autovia. Fins i tot les primeres rampes resulten agradables. A mesura que el terreny s'empina i la temperatura augmenta, les bones sensacions es transformen en patiment i rostres desencaixats. Els metres es fan eterns en la zona de "La melonera", a l'encreuament del Balcó d'Alacant i, sobretot, en les costeres que arriben fins el camí de terra de Planisses. El traçat de la carretera no et dóna treva. No hi ha zones de recuperació i els símptomes d'esgotament es fan palesos. Algú ha aturat el paisatge; no hi avances. A la fi, vençuts per la muntanya, no hi ha més remei que "descavalcar" i acabar aquesta tortura caminant al costat de la bici. Després de recuperar l'alé, ens endinsem per un camí de terra exigent que ens mostra entre pins, carrasques i matorrals, paratges curiosos com la cava de Planisses, en primer terme, i el mas del mateix nom, on va nàixer i es va criar el gran Enric Valor. El camí descendeix suament per la falda d'ombria de la serra i desemboca en la carretera del Xorret del Catí, a molt pocs metres del cim. Decidim coronar l'afamat port (potser com a homenatge al malaguanyat "Chaba" Jiménez) i capgirem per a iniciar el descens vertiginós, amb trams on fa impressió la inclinació del terreny. Arribem a Castalla. Després d'un interessant tomb turístic pels princiapls carrers d'aquesta històrica vila, Lance ens descobreix un lloc amable i tranquil: el parc municipal de La Carrasca, amb una aula de la Natura i un bar on preparen uns entrepans extraordinaris (magnífic el de tonyina amb tomaca). És curiós que els membres castelluts del grup, mai ens havien dut a aquest racó tan recomanable.
Amb la panxa plena tornen pel camí vell de Castalla cap al nostre destí. Han estat cinquanta cinc quilómetres molt durs. Tot i que les endorfines no han aparegut com en altres ocasions, acabem satisfets del recorregut que hem fet. Sense que servisca de precedent el patiment ha guanyat la partida al plaer. D'açò també s'aprén.
P.P. Bentrobats companys.
viernes, 25 de julio de 2008
La fragoidea se'n va de vies verdes. Rutes de la Val de Zafán, Terra Alta i Baix Ebre
Primer dia: marató de cotxe.
No m’estendré molt en el relat de la primera jornada, ja que va transcórrer pràcticament sencera dins del cotxe. Eixíem cap al migdia del dimecres, dia setze, direcció Gandia. Una aturada per a dinar en un poble de nom treballat: Llocnou de Sant Jeroni. Agafem l’A-7 al peatge de Xeraco i deixem l’autopista a Tortosa. Una brillant idea de Marmitaco ens estalvia fer més quilòmetres del compte, aclareix la situació i organitza la logística de la ruta: la “frago” de Pau es queda en Roquetes (al costat de Tortosa) i el cotxe de Takesi “dormirà” en Valjunquera, poble petit (quatre-cents habitants) de la província de Terol (proper a Alcañiz ), on havíem reservat una casa per a dormir la primera nit. Després de sopar les vitualles comprades per Josep i Marmitaco en el “Sabeco” de Tortosa, vam fer una breu passejada nocturna per Valjunquera (carrers tranquils amb cases ben conservades). Decidim retirar-nos i descansar. Demà ens espera una etapa molt i molt llarga.
Segon dia: marató de bici (tres en una).
Després d’organitzar motxilles i alforges, es dirigim bon matí cap l’hostal de la dona que ens havia llogat la casa (Doña Juana, persona treballadora i amb molta iniciativa, pel que vam poder observar). Després d’esmorçar, enfilem la carretera que voreja el poble amb la finalitat de trobar la via verda situada a uns tres quilòmetres i mig (no ho posaven fàcil a la gent per a agafar el tren).
Per tant, l’aventura dels cinc intrèpids brokebackmounters (Josep, Lance, Marmitaco, Pau dixit i Takesi) comença a l’antiga estació de tren de Valjunquera. Abandonada, les restes ens mostren allò que, no fa molt temps, seria una coqueta estació. Remuntem la via (encara que el pendent es suaument descendent) quatre quilòmetres (passem per un túnel de més de dos Km.) fins arribar a l’antiga estació de Valdealgorfa, on es troba el quilòmetre zero oficial de la via verda Val de Zafán. Per tant, ací encetem la ruta. De nou travessem el llarg túnel (al ser tot una recta es veu perfectament l’eixida) i a partir de Valjunquera la via asfaltada baixa lleugerament, facilitant el nostre pedaleig. L’oratge ens regala un dia núvol, amb amenaça de pluja que sortosament no es confirma. La via transcorre per una serra amable, no molt rica en vegetació (abunda el pi), molt extensa. L’ésser humà ha transformat part de la serra en bancals d’ametllers i, sobretot, oliveres molt cuidades (Pau dixit comenta que les oliveres semblen més grans perquè ací deixen la soca neta i les obliguen a créixer cap a amunt). Un gran viaducte (amb unes baranes molt insegures) ens permet creuar el riu Matarraña i, al mateix torn, albirar de lluny una sèrie de pobles (La Fresneda, Torre del Compte) presidits per esvelts campanars. Només passar el viaducte, ens trobem amb un sorprenent hotel construït en les antigues dependències de l’estació de Torre del Compte. Es tracta d’un establiment amb onze habitacions, piscina i un jardí preciós on predomina el verd i el blau porprat de l’espígol. Tot és tranquil·litat i harmonia. Un tracte molt proper i amable per part de les persones encarregades de l’hotel (parlen un català fronterer propi de la franja de ponent, encara que ens trobem al sud d’aquesta comarca) ens deixa un pòsit d’agraïment i un propòsit de tornada. L’excursió continua i s’endureix una mica pel perfil lleugerament ascendent d’aquest tram. Arribem a l’antiga estació de Cretas (Queretes). Josep proposa visitar aquest poble del qual ha sentit (millor seria dir llegit) bons comentaris. Enclavat en un turó, què endureix el seu accés, aquesta població no ofereix una imatge massa atractiva a l’exterior. En canvi, quan t’endinses pels seus carrers la metamorfosi és total. Pedra, art i història traspuen edificis i cases. Net i acollidor, ràpidament ens quedem corpresos d’aquesta meravella arquitectònica (Marmitaco ens instrueix amb alguns comentaris tècnics que ens ajuda a apreciar més el que veiem). Fins i tot un llogarenc animat per la visita dels “forasters” ens dedica a manera de joglar unes poesies populars què exalcen les virtuts de la vila i de paisans il·lustres. Abans d’anar-nos, ens recomanen un forn de pa (“Horno de leña Llerda desde 1930” resaba el rètol de la botiga) amb fama de pa i pastissos casolans i com que la fam premia, una aturada gastronòmica especialment promoguda per Pau dixit ens va permetre comprovar la veracitat de l’esmentada fama. De nou en la carratera, el nostre recorregut continua amb renovats ànims a pesar que la temperatura augmentava i un Sol amenaçant ens castigava amb duresa. La visita a Cretas (Queretes) ha trencat el monòton traçat de la via verda. Amb una tranquil·litat només alterada per alguna telefonada inoportuna (Lance va ser requerit per a assumptes del seu institut) apleguem al viaducte del riu Algars, frontera natural entre Aragó i Catalunya, i immediatament abordem l’antiga i important estació d’Arnés/Lledó on comença la segona via verda de l’itinerari: La Terra Alta.
Transcorreguts cinc quilómetres, deixem la via per a pujar a una localitat situada en una zona preciosa de complicat accés: Horta de Sant Joan, tranquil·la i turística població de l’interior de la província de Tarragona, amb un interessant casc antic i uns voltants impressionants (imponents els massissos rocallosos anomenats els Benets). La casualitat fa que trobem un lloc per a dinar (Hostal-restaurant Miralles) absolutament recomanable. S’ha de destacar un detall que ens va sorprendre positivament: aquest establiment disposa per als seus clients d’un local amb vestidor i dutxes netes que fa la funció de pàrquing per a bicis. Per si açò fóra poc, el dinar (menú d’onze euros) era d’una qualitat extraordinària (arròs de peix al forn, escalivada de bacallar, vedella en salsa, tot regat amb vi negre de la zona i postres variats). Després de dinar i per a mitigar la calor, jugàrem un conat de partida de dòmino (el resultat no és important). Ens reincorporem a la via pel mateix camí que l’havíem deixat, i malgrat el traçat descendent, la calor comença a fer incòmoda la nostra marxa. Passem per Bot (únic cas on el poble està fitant amb l’antiga estació) i avancem escortats per un paisatge espectacular en forma de congost “llaurat” pel riu Canaleta. Aquest encaixonament del terreny continua en el Santuari de la Fontcalda, indret molt visitat pels habitants de la zona, a causa de les propietats terapèutiques de les seues aigües termals (28 ºC). Aquesta via verda acaba en Pinell de Brai on comença la del Baix Ebre. La antiga estació de Pinell de Brai conserva encara, a pesar de l’abandó, mostres de la seua importància durant el període actiu d’aquest tren (recordem que va funcionar fins l’any 1971). Ací el grup d’intrèpids aventurers es divideix: Marmitaco i Takesi continuen ruta per la via verda del Baix Ebre per a arreplegar la “frago” de Pau, mentre que Josep, Lance i Pau dixit es dirigeixen cap a Pinell de Brai on havíem reservat unes habitacions en un esplèndid hostal, nou de trinca, on era convenient fer acte de presència el més aviat possible. Un sopar molt equilibrat serveix de marc de retrobament. Com la nit anterior, una passejada relaxada per la nit de Pinell de Brai ens descobreix racons curiosos, especialment un matgatzem-celler de la cooperativa agrícola local d’arquitectura modernista fet per un deixeble del gran Gaudí. Les cames reclamen el merescut descans d’una jornada plena d’emocions i de quilòmetres en bici (cent vuit).
Tercer dia: gaudint del Delta.
L’última jornada comença amb un discret desdejuni a un bar del poble on el café i les copes matineres són les consumicions clàssiques. Mentre Marmitaco i Takesi agafen la “frago” direcció Valjunquera per a arreplegar l’altre cotxe, la resta del grup pedaleja cap a la via verda del Baix Ebre, què dista sis quilòmetres del poble, i així recórrer els vint-i-vuit que els separa de Roquetes, localitat en la qual finalitza aquesta antiga via de tren (recorde que aquest recorregut ja l’havien fet Marmitaco i Takesi la vesprada passada). La via discorre entre frondoses pinedes i espectaculars talls del terreny salvats per petits viaductes. També són nombrosos els túnels, què ajuden a guanyar distància a la natura. Quan la via serpenteja paral·lela a la carretera general, l’Ebre fa acte de presència, dominador i grandiós, amb un corrent molt lent, com si es negara a acudir a la innexorable cita amb la Mediterrània. El tram final de la via és menys atractiu ja que discorre per zones molt més humanitzades. Quan Josep, Lance i Pau dixit arriben a Roquetes, està tot preparat per a carregar les bicis en els cotxes i dirigir-nos cap al Delta. Després d’una breu aturada per a observar la magnífica amplària del riu (David Meca no tindria cap problema em creuar-lo….), apleguem a l’Ecomuseu què també fa les funcions de centre d’informació. Una visita molt instructiva ens alliçona sobre la fauna, vegetació, pesca, agricultura i costums del Delta de l’Ebre. Decidim fer les últimes pedalejades acostant-nos el màxim possible a la desembocadura (Josep es retira prudentment i fa de xofer de l’equip). L’esforç no és molt intens, a causa de la plana immensa què és el Delta. Canyissers i cartells informatius ens impedeixen continuar amb la nostra exploració. La terrassa d’un restaurant, vora riu, és testimoni del darrer dinar. Llàstima que a un moment tan emocionant no acompanye un menú de qualitat (la fideuà fou un desastre). D’ací directament a casa, amb una breu aturada al mateix poble de l’anada de nom tan treballat. Una senzilla "picaeta" formalitza l’acomiadament del grup. Cansats, però carregats d’endorfines i molt contents amb l’experiència catalanoaragonesa, ens conjurem per a crear un ambient en el ccestupendo que propicie empreses de major durada a l’estiu vinent…..
domingo, 13 de julio de 2008
El laberint de Banyeres
Per tant, encetàrem la marxa tres intrèpits aventurers: el ja esmentat Marmitaco, Takesi i Ginesito, el qual feia les funcions de guia i d'amfitrió. La ruta s'inicià al punt més alt de Banyeres: l'església del Santo Cristo, enclavament des d'on la vista és espectacular. Aprofitem una pista ampla i còmoda per a endinsar-nos en la serra, la qual conserva una elegància especial (Mariola és una serra fonamentalment elegant) tot i que el foc s'ha empenyorat en destruir-la en diferents ocasions. Els itineraris que programa Ginesito són molt complicats de descriure. El seu coneixement del terreny fa que abordem sendes i camins poc transitats, una mena de laberint impossible de recordar (el nom de l'excursió és "la ruta de les fonts"). Precisament açò li dóna un caire d'incertesa i aventura, què fa més entretinguda l'excursió.
Arribem a una pista molt ampla i en molt bon estat, i immediatament després negociem una senda complicada (aquest tram coincideix amb la ruta què feren Ginesito, Josep i Takesi al mes de març), la qual acompanya un rierol, ara sec, què es dirigeix cap a la Font de la Coveta, lloc on naix oficialment l'històric riu Vinalopó, amb una gran braç d'aigua a pesar de l'estiu. Es refresquem, omplim els bidons d'una aigua transparent i agraïda, i continuem ruta fins arribar al mas d'Ull de Canals, actualment centre d'informació del recentment creat Parc Natural de la Serra de Mariola (2002), on destaca una maqueta de tot el parc.
Visitem una altra font (com que no recorde el nom, la batejaré amb el títol de "la de les dues cadires"). L'itinerari continua per pistes asfaltades. El quitrà i el sol s'alíen amb la intenció d'endurir la marxa. Per moments ho aconsegueixen. Ginesito decideix, peró, trencar cap la detra per una pista ombrejada per pins amables. Quan anàvem decidits cap a una altra font prop del camping de Banyeres, una tanca de filferro barra descaradament el pas, i obliga els excursionistes a desviar-se per una senda perillosa que discorre per la ladera d'un barranc. Foren uns moments de dubtes, ja que si era complicat baixar la senda caminant, amb les bicis la situació es podria considerar delicada. Sortosament, salvem l'obstacle i reemprenem la marxa per una senda "depiladora" (la segona del dia) fins eixir a la carretera Banyeres-Biar i acabar en la via verda Alcoi-Yecla. Ginesito tenia interés en que vegérem el pont nou què dóna continuitat a aquesta via (l'última vegada que el ccestupendo passà per ahí, haguérem de vorejar i travessar el riu Marjal). La temperatura pujava de mica en mica. Una camí de bancals paral·lel a la carretera Beneixama-Bocairent ens va permetre avançar sense el perill de cotxes i camions. A bon ritme apleguem a l'ultima font del recorregut (com que no sé el nom li diré "la de les abelles respectuoses que ens deixàrem beure sense picar-nos"). El perfil de l'etapa ja fa quilòmetres que puja; a partir d'aquesta font, el terreny s'empina i ens arranca les escasses forces que queden. Especialment dura és la rampa final que desemboca en la zona del cementiri. Per fi, ja hem conclós la ruta. Han estat trenta-vuit quilòmetres variats i emocionants. Ginesito es mostra una mica decebut. Tem que la seua llegenda de planificar "encerronas" augmentarà després d'aquest recorregut. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) li tranquil·litzen i li asseguren que faran tot el possible per a que siga així (és a dir que aquesta fama augmente).
Un piscolabis (molt agraïts, Mª Jesús), amb la immillorable companyia de David (el fill de Ginés), en la terrassa de la casa de Ginesito (preciosa la casa!) ens ajuda a recuperar part de les forces perdudes. Marmitaco i Takesi (o siga, jo) regressen amb la sensació d'haver fet una ruta què, amb total seguretat, tornaran a realitzar amb més brokebackmounters. Les endorfines així ho presagien.
miércoles, 9 de julio de 2008
El biathlon de la Torre de les Maçanes
El punt de trobada s'havia establit a la molt noble vila de Xixona, concretament en ca Pau. Diferents circumstàncies en forma de lleugers infortunis (una punxada de Josep, un camí equivocat de Takesi....) retardaren l'eixida del grup més de mitja hora (encara que Lance i Marmitaco, posseïts pel "mono" del café, s'avançaren i enfilaren Carrasqueta amunt fins trobar la Venta Teresa). El grup sencer (faltaven per anomenar Ginesito i Pau dixit) es retrobà a l'entrador del camí de la vall de Bugaia, itinerari espectacular entre serres aparentment seques, amb una riquesa botànica, però, extraordinària.
La pista serpenteja entre pins com una muntanya russa, salvant barrancs. Arribem a la partida de Viola, lloc on va transcórrer la infantesa del nostre Pau dixit. Allí descobrim una font amb una bassa/piscina, testimoni de molts moments de jocs i felicitat de Pau. Continuem la marxa fins aplegar a la finca "Boyeros". Ací acaba la pista i comença un tram patidor de quilòmetre i mig, què hem de fer a peu (Ginesito el fa pràcticament sobre la "burra" demostrant una agilitat i destresa ja resaltades en aquest blog). La pista s'ha transformat sobtosament en un sender tortuós, on l'aigua ha solcat el terreny i ha sembrat de pedres que barren el pas als intrèpids aventurers que gosen endinsar-se en aquest inhòspit indret. Com a guinda d'aquest "pastís" es trobem amb una mena de circuit de motocross que el propietari de la finca ha ideat per a que "gaudeixen" els visitants. Es tracta de cinc o sis turons de terra col·locats estratègicament per a desmoralitzar als amants de la natura que facen aquest recorregut. Només qui tinga "més moral que el Alcoyano" o haja fet alguna "promesa" són capaços de superar aquests "amables" obstacles. Per fi alcancem una pista mitjanament transitable (un parell d'esglais ens avisa de la dificultat del terreny), per a desembocar en una carretera asfaltada que ens porta directament al nostre destí final: La Torre de les Maçanes. Allí Pepe ens espera i després de deixar les bicis a la cotxera de sa casa (esplèndida la glorieta d'entrada), ens dirigim cap el bar on Pepe ha reservat unes taules per als cansats "pel·legrins". És ara quan encetem la "II Jornada gastronòmica VILA DE LA TORRE". El bacallar fregit boníssim, la truita d'alls tendres espectacular, la truita de creïlles i ceba insuperable, aigua-sal, cervesa, nestea, cafés i licors, completaren un esmorzar on la conversa fluïa de tal manera que es va signar un compromís per a l'estiu vinent durant el qual completarem (si tot va amb normalitat i les nostres circumstàncies ens ho permeten) el Camí del Nord (Hendaia - Oviedo)
Després d'acomiadar-nos de Pepe i agrair-li el matí tan estupendo, eixim de La Torre direcció Xixona, en aquesta ocasió per una carretera amable que ens ajuda a digerir millor els menjars que encara assaborim (mentalment, és clar). Rematem el dia amb un refrescant i relaxant bany a la piscina de ca Pau (ens alegrem bona cosa de la recuperació del genoll de Pau). Tot ha pagat la pena: la calor (no excessiva), el tram a peu (biathlon). La companyia, l'emorzar, el bany, la bici, han fet treballar a ple rendiment les endorfines. Açò, però, no és cap novetat.
Per cert, salutacions al "tobarich".
viernes, 27 de junio de 2008
El ccestupendo i la Selecció.
Començàvem, doncs, la nostra singladura amb la intenció de mitigar una calor (el termòmetre de l'estació digital del "Nou Derramador" marcava 30.0 ºC) què en la bici resultava més suportable que no pas caminant. La via (via verda ja!) oferia una aspecte menys atractiu que en altres ocasions: un sequeral ardent què s'endinsava en la calima estival. Només deixar la via (per a quan la via verda?!), pedalejàrem per una carretera molt plàcida que ens va portar a Santa Ana. Després del necessari avituallament d'aigua (també en la font de la Arcada), ens dirigírem cap a la marjal d'Onil (res a veure amb la de Pego-Oliva). Amb un fort ritme (es notava la presència de Lance, quina alegria la seua recuperació!) ens plantàrem en la rotonda de Playmobil, i pel camí vell de Castalla aplegàrem al polígon (vell conegut) i més tard a la porta de l'institut. A la fi, trenta-sis quilómetres suaus, endurits, però, per una calor acovardida per la arribada imminent del capvespre.
En condicions normals, la post haguera finalitzat ací. Aquesta no. Encara quedava per viure la segona part de la vesprada. Després d'una reparadora dutxa (va haver un moment de dubte: dutxa col·lectiva o individual; s'imposà el bon criteri, és a dir, individual), els quatre brokebackmounters (Josep-sí, sí! heu llegit bé: Josep-, Lance, Marmitaco i Takesi) vegèrem el partit al bar Molina, on, entre tapes, bocates, cerveses, coca coles i nesteas, vam veure el contundent triomf (amb una segona part per a recordar) de la selecció espanyola de fútbol.
Una gran vetlada. Teníem la impressió que amb el pas del temps, un dia com aquest serà sempre recordat. El ccestupendo i la Selecció es conjuraren per fer treballar les endorfines.
lunes, 9 de junio de 2008
FOTOS OLDCCSTUPENDO PANTÀ TIBI

Expedició al pantà de Tibi
Després d'acomiadar-nos, els dos tossuts ciclistes, mamprengueren el descens: vora quatre quilòmetres d'animat trajecte, fins arribar a un mas on aparcàrem les "burres". Un sender, què s'endinsa en un congost impressionant, ens situa al peu de la paret, la qual s'alça, desafiant, més de trenta metres sobre el terra. La pudor despresa per aigües estancades durant un llarg temps, fa irrespirable l'ambient. Amb celeritat, una escala d'esglaons impossibles arrancats a la roca en un lateral del mur, ens eleva fins situar-nos en el "sostre" de la presa. El disseny insòlit d'aquest pantà (el més antic d'Europa, construït a les acaballes del segle XVI) ens permet caminar per la part superior de la paret i, alhora, estar arran del nivell de l'aigua. El panorama és molt curiós: de cara el gran estany ple a vessar, a la nostra esquena el tall de la paret. Realment és un paratge què hauria de tindre un millor aprofitament, tant des d'el punt de vista "hídric" com del turístic (Pau dixit comenta els projectes què l'Administració pretén dur a terme: drenatge i neteja del pantà, acondicionament de les pistes què el voregen, etc.; els dos ens mostrem molt escèptics). Després de comprovar com l'aigua corre per un sobreeixidor situat en el lateral del mur oposat a l'escala (perillosa i compromesa la baixada), iniciem la pujada del port amb molta tranquilitat, sense presses, de tal manera que quedem una mica sorpresos quan apleguem a la carretera de servei de la autovia en bones condicions físiques (sense arribar al límit de "la capacidad de nuestra caja torácica", en expressió de Marmitaco). Lògicament, les cames es fan més pesades a mesura que consumim quilometratge. A la fi, seixanta completíssims. L'excursió al pantà té un caire misteriós, potser semblant a una expedició, quelcom per descobrir. Fins i tot Zeus ens lliurà del ruixat temut. Segurament li havia agradat el tribut modest que els dos veterans havíem retut a l'aigua en la nostra visita al pantà de Tibi.
viernes, 6 de junio de 2008
La "capacidad de la caja torácica"
Però a més de parlar, havíem de continuar gaudint de l'excursió. Dos quilòmetres més de pujada, envoltats per pins, carrasques i penyes, fins coronar i arribar a un altre mas abandonat (desconec el nom), els bancals del qual escortaven un camí què planejava per la part alta de la serra.
Una tormenta ens va fer desistir d'allargar el recorregut. Calia ser prudents, així es que decidírem tornar, i evitar les zones on clarament es distingia la pluja. Sortosament, Èol li anava guanyant la partida a Zeus, és a dir, el vent que bufava del sudest (xaloc) espentava suaument l'aigua cap a la mateixa direcció que el nostre avanç. Semblava que perseguíem els núvols negres i elèctrics. Vam ser tan persistents en aquesta persecució que a la entrada del polígon d'Ibi, Èol es cansà de protegir-nos i va permetre que el totpoderós Zeus (no convé enfadar el cap) vessara (per pesats!) sobre nosaltres una molesta "dutxa".
Curiosament, quan plovia a bots i barrals nosaltres ja s'havíem posat a recer en l'institut (cas de Takesi, o siga jo) o a casa (casos de Marmitaco i M_mori). La prova havia estat superada i les nostres cavitats toràciques tenien la seua capacitat intacta (més o menys...)
domingo, 25 de mayo de 2008
Objectiu, mas de Foiaderetes (ja que estem, per què no el mas del Canyo).
La tornada la vam fer pel mateix itinerari, lògicament en sentit invers. A la fi de l'etapa, només havíem recorregut vints quilómetres, raó per la qual decidírem afegir una "pròrroga" per la carretera i el camí Vell de Castalla. M_mori i Nyofles (feliç aniversari Carles jr.!) es retiraren abans.
En total trenta quilómetres variats i durs. Potser els més durs que hem fet en dimecres (almenys durant el present curs). Precisament aquesta duresa, unida a la transgressió d'una norma destrellatada (pedalejàvem durant una bona estona per un parc natural, prohibit per als vehicles "no autoritzats"), ens deixà en el cos una agradable sensació de conquesta.
lunes, 19 de mayo de 2008
Allò que no paga lloguer......, al carrer!
Amb aquest panorama, els mateixos brokebackmounters de la passada setmana (Marmitaco, Nyofles, Oposició i Takesi), enfrontàrem aquesta vegada un itinerari diametralment oposat a l'anterior, és a dir, les pujades hi abundaven més que no pas les baixades: costera dels llavadors, port de les Revoltes, portet de Banyeres i tot seguit pujada del Canalís per la variant de Penyes Roges. Certament les baixades eren d'allò més pronunciades: la de la Venteta i, especialment, el descens de Penyes Roges (desconegut per a Marmitaco) van fer d'aquest recorregut una autèntica "muntanya russa".
Però siguem fidels a la cronologia de l'aventura. Va costar encetar la vesprada: Nyofles no trobava les claus del cotxe i per tant no podia traure'n la bici. Ja solucionat el contratemps emprenguérem la marxa enfilant els llavadors i les Revoltes. Amb ritme constant i tranquil "coronàrem" la Venteta i vam baixar decidits (premia la fam) cap l'ermita de Polop. En aquesta ocasió el lloc triat per dinar, va agradar a tots els sectors del grup (sibarita, conformat i irònic).
Amb la panxa plena (errada estratègica) es vam dirigir cap al Canalís. Pujàrem per la carretera de Penyes Roges. Abans de baixar, breu aturada a la làpida/molló (fotografiat per Marmitaco). El decens cap a Santa Ana (Onil) és trepidant i amb un pessic de risc que li fa encara més atractiu.
El final fou, com tota l'etapa, tranquil i a bon ritme. El camí vell d'Onil contemplava les últimes pedalejades del dia. També, com ve sent habitual en les últimes eixides, Takesi (o siga jo) prolongà una mica més l'excursió (he d'aprofitar el viatge en cotxe des d'Alcoi). Passejada fins arribar a l'Altet d'Ibi amb lleuger berenar al pont que creua l'autovia (magnífica sensació).
Per cert! Algú s'estarà preguntant el per què del títol d'aquesta post. Sincerament, he cregut que un inquilí que està tota una pujada "fabricant-se" per a després eixir de manera violenta poc abans de dinar, mereixia un lloc de privilegi en aquest escrit. Espere que el "casero" no s'enfade.
jueves, 8 de mayo de 2008
Marmitaco i l'art de transformar una pujada en una baixada.
Aquest dimecres es produí un fenomen molt curiós: Marmitaco va preparar un recorregut tan còmode i entretingut, que quan l'acabàrem, teníem la sensació d'haver recuperat les forces. Va ser fantàstic. Per fer una comparació, és com si te n'anares una nit de festa i tornares a casa amb més diners que amb els que havies sortit.
Es passàrem una bona estona baixant: primer la via (per a quan la via verda?!); després el camí vell de Castalla i un camí cap a "Castalla Internacional"; a continuació cap al riu i per últim l'arribada a Ibi per la carretera de Tibi. Tot açò, "saltejat" amb lleugeres pujades, les quals combinades amb un vent de cara molt molest, ens féiem recordar que la bici també es mou com a consequència del nostre esforç.
El paisatge demanava a crits una bona rentada de cara: el terreny sec i quartejat alçava una breu cortina de pols al nostre pas, la qual et traslladava, amb una mica d'imaginació, al teu particular Dakar. Sortosament, vam dinar en un lloc vora riu amb una naturalesa generosa i desbordant: praderies envellutades, aigües cristal·lines i arbres frondosos ens envoltaven. Certament no tots estàvem d'acord amb aquesta descripció. El sector més sibarita del grup (Nyofles) remugava i reclamava un entorn més humanitzat (amb cadires i taula), mentre que la resta (Marmitaco i Takesi), més conformada, gaudia de les viandes amb delectació. I Oposició? En la seua línia, clavant zitzània amb els seus comentaris carregats d'ironia sobre la duresa del terra on estàvem asseguts, la brutícia de les aigües procedents de la depuradora o si els arbres assecats eren oms o xops.
Després de recuperar les forces (¿!) continuàrem per un camí que ens portà a la carretera de Tibi on el vent ens castigà, dificultant-nos l'avanç. Ràpidament i en formació de "locomotora humana", el petit pilot va fer front a la situació, desafiant l'agossarat Eolos i tallant com una fletxa el mur invisible, fins que els quatre intrèpids brokebackmounters arribaren a Ibi. Allí es van dividir en dos: Marmitaco i Oposició enfilaren cap a casa; Takesi acompanyà Nyofles a Castalla. Després de separar-se, Takesi (o siga jo) tornà (vaig tornar) pel camí vell de Castalla on el déu del vent es va prendre complida venjança, i va escórrer les escasses forces que li (em) quedaven. Es trobava a faltar la mà de Marmitaco. Segurament haguera transformat el dur final d'etapa en una plàcida passejada cap a l'institut.
viernes, 18 de abril de 2008
Amb vuit, n'hi ha prou (o no?)
La primavera ha fet esclatar les ganes de gaudir de la bici. Tot un pilot de vuit persones es disposem en afrontar un itinerari que barrejarà asfalt i terra. El primer obstacle apareix de seguida. Sens calfar les cames, negociem les primeres rampes dels llavadors (curiós el llavador dels malalts, situat "aigües avall" de l'altre llavador). Les Revoltes ens ofereixen un panorama espectacular de la Foia (en primer terme Ibi), el qual quasi no podem gaudir ja que Pau-dixit trenca l'armonia del grup amb un demarratge sec (tipus "Sierra Nevada") i embogeix la marxa.
Per fi, una treva per a recuperar forces. L'ambient és viu i les converses animades. Reprenem la ruta. Durant el descens del "Biscoi" el grup continua dividit i amb un ordre caòtic. Aquesta circumstància no afecta al bon ambient del grup (això demostra que també en aquest aspecte som un grup ciclista atípic). Varios quilòmetres de constant pujada (no molt dura) i després d'observar un grup de tranquils daines (gamos en castellà), deixem l'asfalt i s'endinsem en el Barranc de Favanella, entorn familiar que sempre celebrem amb entusiasme (meravellosa i trepidant la baixada). Aturada i reagrupament en la font de l'Arcaeta (generós el xorro d'aigua). Poc abans d'aplegar a Ibi, una part del grup (Josep, Lance, Pau-dixit i Takesi) decideix allargar una mica més l'excursió, mentre que la resta del pilot (Marmitaco, M_mori, Nyofles i Oposició)es dirigeix directament cap a Ibi. (obligacions quotidianes els criden)
La prolongació de l'etapa discorre d'una forma apaivagable i serena per carreteres tranquil·les de la Foia fins arribar a la via (via verda ja!). Sempre tinc la sensació d'haver fet més distància que la que assenyala el comptaquilòmetres (vora trenta-set). Sortosament, les endorfines s'encarreguen d'equilibrar aquesta percepció.
domingo, 6 de abril de 2008
esto si que es brokebackMOUNTAINS byke
Esta es la senda trialera llena de alliagues, ramas, pinos, cartuchos de escopeta, etc. Se puede apreciar la dificultad que tiene lance para surcar esta senda. Si llega a haber algún cazador,...
Tengo otro vídeo mu chulo en la masía bajando por la senda y atravesando la encina con un paisaje de fondo espectacular. Ya os pasaré el material.
viernes, 4 de abril de 2008
Per a tots els gustos
Amb un ambient il·lusionant, quasi eufòric, enfilem la via -via verda ja!- per a continuar després pel mateix itinerari que es descriu en la post "De la companyia de la soledat.....". Breu aturada en Santa Ana per a omplir els bidons d'aigua, i continuem direcció Barranc de Favanella (Tahuenca). Ginesito, que actua com a guia-explorador, ens condueix per un traçat nou: una senda que discorre paral·lela a la pista principal del barranc, un punt incòmoda per la gran quantitat de branquetes trencades que dificultaven l'avanç i que provocà algun que altre ensurt. Una curta pujada dóna pas al desitjat dinar en l'era d'un mas abandonat (segurament es tracta del mas de Tahuenca).
A partir d'aquest moment comença la "festa": una infernal i intransitable "trialera" precedia, després d'una suau baixada, una mena de "cosa", tota plena d'argelagues, pins i carrasques, on el conjunt bici-ciclista feia el paper d'una màquina esbrossadora de camins. Amb les cames totes arrapades apleguem a una pista "decent" que desemboca en un paratge esplèndid: praderies (amb el verd abril inimitable), carrasques i mas formen una estampa preciosa. A més, la barreja de serra i bancals conreuats (sementeres de cereals recent crescudes) aporta un caire entre inhòspit i conegut que ens manté a tots expectants.
En un obrir i tancar d'ulls (tal i com estava el terreny millor no tancar-los) ens trobem en la carretera que puja a la Venteta (Biscoi) i amb l'excusa d'acompanyar Nyofles baixem a Onil. Petita parada tècnica (altra vegada el selló de Marmitaco es rebel·la) en una fàbrica propietat de la família de la dona de Nyofles. Arribem a un simpàtic carril-bici que serpenteja pel polígon situat entre Onil i Castalla.
L'ultima part de l'etapa ens situa en el Camí Vell de Castalla, tram tan conegut que les nostres máquines pedalegen amb el "pilot automàtic". Ha estat un itinerari molt variat: asfalt, pista, senda, senda-trialera, senda-selva, etc. Ha pagat la pena! De nou les endorfines han fet la seua tasca. Bé, potser no han actuat en tots els membres del grup per igual. Aquesta, però, és un altra història que no desvetllarem.
miércoles, 26 de marzo de 2008
breu recordatori fotogràfic
jueves, 20 de marzo de 2008
La font de la carrasca i el carrascaret: de la pagesia a la tecnologia.
El punt d'encontre l'havíem fixat a Castalla. Allí ens esperava Nyofles. Després de les salutacions (sempre dóna alegria retrobar-se amb els amics), enfilem la carretera que ens durà al peu del camí de la Font de la Carrasca. El majestuós i més "guapo" que mai Castell guaita des del seu turó el nostre marxar tranquil. La pujada a la font s'agafa de tal manera que tens la sensació d'estar pujant una costera amb molt més pendent. Breu aturada a la font on increïblement, i malgrat la sequera, un filet d'aigua fresca brolla incessant. Continuem la pujada cap a la finca del Carrascaret, meravellós paratge en el qual la mà humana ha respectat bona cosa l'entorn, fins i tot el mur que delimita la finca es mimetitza i forma un conjunt harmònic amb la natura. Dinem en una talaia que domina la serra de Biar i el terme de Sax. La tornada es fa breu. Al passar al costat de l'impressionant parc tecnològic Actiu, observem la diferència de l'ahir (representat pels masos i finques de la serra) a l'avui (representat per aquest innovador parc industrial). Potser la clau del nostre futur estiga en potenciar el present, respectant el passat.
Ens acomiadem de Nyofles. Oposició i Takesi continuen, amb un petit rodeig, la tornada cap a Ibi. La vesprada ja allarga el suficient com per a pensar en itineraris més intensos des del punt de vista físic. Això serà, però, el trimestre vinent....
lunes, 10 de marzo de 2008
PER LA SERRA DE MARIOLA
De la companyia de la soledat, a l'agraïment a m_mori.
Precisament el títol del post es deu a la presència de m_mori en l'últim instant, quan jo ja havia desesperat i em dirigia cap al cotxe per a tornar a casa.
La vesprada era ventosa amb una tramuntana molesta. El cel cobert per núvols inestables que es movien amenaçadors, ansiosos per descarregar el seu mar de gotes. Vam encarar la via d'Ibi-Castalla (via verda ja!), i per una carretera poc transitada vam arribar a Santa Ana. Sens aturar-nos, continuàrem cap a l'esplèndid Barranc de Favanella. Breu descans per a dinar (ja desconfiàvem del Madrid); entre carrasques i pins apleguem a la carretera del Canalís. Un camí que en el seu moment ens descobrí Ginesito, ens deixa al començament de la baixada de Penyes Roges (es confirma que el molló és una làpida de l'any 1897 i amb el nom Antonio). Descens ràpid i un punt perillós. En un obrir i tancar d'ulls, ens trobem enfilant el camí vell d'Onil i entrant en Ibi per polígon. Han estat trenta-cinc quilòmetres molt entretinguts. Per això, estic molt agraït a m_mori. Gràcies a la seua inconsciència (l'oratge no animava a eixir en bici) una vesprada ordinària es tranformà en una estona extraordinària.
sábado, 1 de marzo de 2008
Un Everest llamado Maigmó (43 kms.)

miércoles, 20 de febrero de 2008
Dues "horetes" reparadores
Per fi la vesprada es mostra amable, i decidisc aprofitar l'avinentesa. agafe la "burra" i comence el recorregut que quasi sempre faig quan isc una estona en solitari: via verda fins el poliesportiu; carretera de la Font Roja fins la carrasca del quilòmetre 5; carretera de les Llacunes (on es troba La Safranera); carretera de Banyeres fins el Molí Paià; carretera de Preventori fins el col·legi de la Salle i tornada per la via urbana fins arribar a Batoi (gran barri!). Vaig estar a punt de muntar a "Ca Suni" però em trobava massa cansat (es nota la falta de forma). El més extraordinari de tot va ser la claredat del paisatge: la pluja d'aquestos dies ha netejat l'aire, el cel "entreverat" on el Sol li guanya la partida als núvols i les serres, guapíssimes, "embufandant-se" de boira/blanura el cim.
L'esforç ha pagat la pena. Són meravelloses les endorfines.
P.P. (post-post) Endorfina: també coneguda com a "hormona de la felicitat",és una substància bioquímica analgèsica segregada pel cervell que té la funció essencial d'equilibrar el to vital. El somriure i l'activitat física són els majors generadors naturals d'endorfines.
miércoles, 13 de febrero de 2008
PLANTÓ, GOSSA PERILLOSA I CAIGUDA LLIURE

sábado, 9 de febrero de 2008
Hagamos un poco de historia
Más tarde vinieron Agres, mucha vía al principio pero luego las pagamos todas juntas subiendo al santuario, que estaba casi en el cielo, las marchas a la Martina, a Xixona cresteando todas las cimas de la Comunidad Valencia, al Refugio de Ibi, a la Font de Vivens, a Sant Antoni, a la Font Roja, a la ruta del Quijote, bien preparada y amenizada por Marmitako (ya sabéis, sólo nos faltó parar a...), las comidas en la caseta del susodicho individuo anteriormente conocido como La Boheme, puerto de Biar con pinchazo incluído y un calor que derretía las piedras, la Torre de les Maçanes, Polop, els voltors, Biar-Villena por la vía, el pi gegant, Reconco, Canalís, etc. Todo ello coronado con el broche de oro: el Camino de Santiago. Al menos eso parece:
Durante ellas se fueron uniendo al grupo nuevos miembros esporádicos como Enric, Jorge y miembros permanentes como el conciertista Josep, los grandes literatos m_mori y nyofles o una criatura de "Torrepayeco", se dice así, no? En fin, sin olvidar a Miryam y a Blanca que también nos acompañaron y han dado el toque femenino al grupo.
Por último, y antes de que os durmais del rollo, sólo me queda recordar a nuestro fieles seguidores del grupo: Pedro y Suni, que siempre han estado para saludarnos a nuestra salida y a nuestra llegada. Un saludo para ambos.
No quiero acabar sin recordar que el CCEstupendo ha llegado a ser tan famiso y mundialmente conocido que ¡hasta los medios de comunicación se pelean por entrevistarlos!